Esclat de frustracions i sinceritat

El granollerí Òscar Molina demostra la seva habilitat en la direcció d'actors amb Pasta Fullada, fins desembre al Teatre Gaudí

Pasta fullada d'Ever Blanchet

Direcció: Òscar Molina

Intèrprets: Josep Minguell, Margarida Minguillon, Carles Sales i Carme Sansa

Teatre Gaudí. Barcelona

Fins el 19 de desembre de 2010

Qui decideix que determinats temes, com el sexe o l'amor, són tabú a partir de certa edat? Perquè ens omplim la boca de conceptes com maduresa i llibertat si en realitat vivim autocensurant-nos i reprimint els nostres impulsos? Aquestes i altres preguntes es plantegen a Pasta fullada, comèdia existencial escrita per Ever Blanchet i que el granollerí Òscar Molina dirigeix al Teatre Gaudí de Barcelona fins el proper 3 de desembre. L'obra, fresca i molt humana, ens presenta les vides de dos matrimonis que comparteixen amistat i una edat, els seixanta, en la que, sent capaç de veure la teva vida en perspectiva i alhora veure'n el final, les frustracions i secrets més íntims poden esclatar en qualsevol moment.

A banda del sentit de l'humor, la principal virtut de l'obra és la proximitat i capacitat d'apropar-se i seduïr el públic, és un dels principals atractius de Pasta fullada. Hi ajuden molt tant l'espai teatral, amb públic molt proper i a quatre bandes, com l'entrega absoluta del quartet d'actors, molt coneguts i amb una dilatada experiència. Especialment creïbles i emocionants resulten les interpretacions de Margarida Minguillón, magnífica, i Carles Sales, en una de les millors actuacions que se li recorden. Com acostuma a passar amb molts actors que dónen el salt a la direcció, Òscar Molina ha desenvolupat una especial habilitat i sensibilitat en la direcció dels actors. En aquest cas, a més, ha aconseguit que els protagonistes s'impliquin i ofereixin actuacions despullades i molt sinceres.

Més enllà d'això es percep en el text d'Ever Blanchet una gran ambició per tractar amb proximitat però profunditat questions vitals de díficil tractament. El joc dels  diàlegs entre tots els protagonistes és capaç no tant sols d'arrencar sincers somriures, sinó que fa reflexionar amb naturalitat l'espectador sobre la seva pròpia experiencia. Malgrat alguns girs argumentals que tenen voluntat d'originalitat i sorpresa resulten un pèl forçats i innecessaris i fan grinyolar el conjunt final, la peça deixa un bon regust. Molt recomanable.

El cabaret de la memòria

La companyia gallega Voadora porta a Ponent Super 8, una comèdia musical alegre i enèrgica però mancada d'idees.

Super 8. Cia. Voadora

Dramatúrgia i direcció: Marta Pazos

Intèrprets: José Díaz, Uxía P. Vaello, Marta Pazos, Hugo Torres i Sergio Zearreta.

Teatre de Ponent. Granollers

dissabte 20 de novembre de 2010

Memòria i identitat. Dos conceptes de profund significat que volen ser la base d'un espectacle tant estrambòtic com divertit, tant desendreçat com bojament irresistible. Super 8, de la companyia gallega Voadora, és una comèdia musical plena de llum, música i color, amb l'humor com a guia i que, malgrat la voluntat de reflexió, acaba esdevenint un original però simple divertiment. Vista aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, la proposta es viu com un mena de cabaret, en el qual els actors, polivalents, ballen, canten i també són els músics.

Tots som directors amateurs de la pel·lícula de la nostra vida i la memòria és l'habitació on guardem les bobines gravades. Aquest és el fil conductor de Super 8, que ens mostra fragments aleatoris i inconnexos d'una vida qualsevol. L'homenatge a la vella càmera, present en tot moment en un lateral de l'escenari, és l'excusa per despullar l'interior i capbussar-se en el caos dels records. El viatge no és fàcil de seguir i ens molts casos és difícil veure la connexió entre les escenes. Però l'aposta estètica, clarament retro i fins i tot amb un pont 'hortera', aconsegueix que ben aviat un es despreocupi del sentit de tot plegat i aprofiti per gaudir de la frescor i humor de les escenes.

L'obra, inclassificable, es veu i es viu amb un somriure de principi a final. El bon saber fer dels actors, entregats i enèrgics, és evident. Però malgrat el positivisme que transmet la proposta, aquest tipus de teatre és del que no deixa posit. La comparació entre la memòria i els films amateurs o familiars es queda finalment en una idea que la companyia aragonesa és incapaç de fer avançar. En acabar la funció un es queda amb la sensació que rera la modernor i l'orginalitat no hi ha gaire cosa més que festa i rialles.

Histrionisme, empentes i poca veritat

L'argentí Daniel Veronese porta a Granollers la seva versió de La casa de nines d'Ibsen

El desarrollo de la civilización venidera

Versió de 'La casa de nines' d'Ibsen
Dramatúrgia i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets: Carlos Portalupi, Maria Figueras, Anna Garibaldi, Mara Bestelli, Jorge Suárez .
Teatre Auditori de Granollers. Granollers
divendres 19 de novembre de 2010

Està clar que, com passa en tota disciplina artística, i des del punt de vista de l'espectador, un tant per cent molt elevat de l'opinió final d'un espectacle és una qüestió subjectiva. Un fet que es veu molt clarament amb les obres de companyies argentines: o agraden molt o no agraden gens. La de Daniel Veronese ofereix un teatre de low cost (l'escenari de les seves obres és sempre el mateix amb lleugeres variacions) on es reinteprpreten clàssics d'Ibsen o Txèhov i on la paraula i l'actuació són el principal reclam. Una experiencia estimulant i positiva sempre i quan es visquin com a virtuts els invevitables tics del teatre argentí. A Granollers, vista la reacció de l'escàs públic que va assistir divendre al Teatre Auditori de Granollers, aquest és un tipus de teatre que agrada.

Basada en La casa de nines d’Ibsen, El desarrollo de la civilización venidera defineix ja des el títol dos característiques del caràcter argentí. La seva longitud i complexitat ens parlen de la voluntat de trascendir i alhora deixen clar que l'habitual habilitat dialèctica dels argentins serà present a escena. El tema central de l'aposta de Veronese és el mateix que l'obra d'Ibsen: una dona que, avergonyida per un fet passat de dubtosa moralitat, té la valentia de deixar el seu home, els fills i les responsabilitats socials.

El problema és que aquí, enlloc del gèlid retrat d'Ibsen sobre la institució familiar i el paper de la dona, trobem una història amb to de culebrot. Veronese ens parla d'un matrimoni suposadament perfecte, però des del principi el to autoritari de Helmer i l'exagerat histrionisme de Nora avancen massa aviat una tragèdia anunciada. L'evolució dels personatges i les accions es desenvolupa a correcuita i l'actuació plana dels actors, que sembla que interpretin sense ànima, tampoc ajuda a creure's el què passa. És cert que la funció puja de nivell a la darrera mitja hora, molt més intensa, però a aquestes alçades és difícil que un crit o una empenta violenta puguin enlairar una història que fa massa estona que ens ha deixat d'interessar.

Analfabets emocionals

La versió teatral d'Escenes d'un matrimoni de Bergman apropa a Granollers un dur retrat de les relacions de parella
Segurament les relacions humanes, i més concretament les relacions de parella són un dels temes més recurrents en totes les disciplines artístiques, des de la literatura al cinema, passant per la música i evidentment el teatre. És per això que el que Ingmar Bergman ens explicava fa més de trenta anys al film Escenes d'un matrimoni ens sona avui a història mil vegades vista. Tot i que el singular amor de Johan i Marianne continua desconcertant per la seva voluntat de trencar motlles i reflexionar sobre la institució del matrimoni, la translació de la pantalla a l'escenari sota la direcció de Marta Angelat requeria segurament un muntatge més íntim, no apte per a sales del tamany del Teatre Auditori de Granollers. Un muntatge més proper que permetés gaudir de l'impecable treball actoral de Franesc Orella i Mònica López.

Envoltats per una escenografia clàssica (un habitatge on tot està on ha de ser) i protegits per una falsa seguretat de blanc pur, els protagonistes d'Escenes d'un matrimoni passen per una espiral d'emocions i sentiments, d'un matrimoni suposadament perfecte a l'odi més visceral passant per successius trencaments i allunyaments. Obsessionats per trobar un sentit a les seves vides, en lluita continua per trobar l'equilibri entre el cor i la raó, la seva sorprenent relació serveix a Bergman per parlar sense complexes del sexe, de les frustracions, de les il·lusions i sobretot del perill de les convencions socials, d'acabar triant camins en funció del què diran. L'obra, a l'igual que la pel·lícula es sustenta en els diàlegs dels protagonistes, sovint poc realistes, però amb reflexions tremendament interessants. El treball de Marta Angelat es centra precisament en potenciar aquesta diàlegs i, com passa sovint amb directors que també són actors, es nota sobretot en l'acurada direcció d'actors.

Menció apart de la funció a Granollers es mereix, lamentablement, el públic, que tampoc va omplir la sala gran. No sabem si per una confusió amb el títol (no, aquesta obra no té res a veure amb la vergonyosa sèrie de televisió...) o simplement per una manca d'educació cada cop més habitual a la majoria de teatres, el cert és que entre el soroll de caramels (tant costa desembolicar-los a les pauses o quan sona la música?), el concert d'estossec exagerats i encomanadissos, els comentaris gairebé en veu alta i les riallades exagerades i a destemps, no ha estat gens fàcil endinsar-se en el viatge emocional dels protagonistes. Quina sonoritat té aquest teatre que dificulta sentir els actors però permet escoltar amb detall com algú busca alguna cosa a la bossa? Una llàstima.

Homenatge i sensibilitat

Rosa Díaz porta a Ponent La casa del abuelo, un emotiu espectacle que converteix el joc infantil en una defensa dels records

La casa del abuelo. Cia. La Rous

Dramatúrgia i direcció: Rosa Díaz

Intèrpret: Rosa Díaz.

Teatre de Ponent. Granollers

divendres 5 de novembre de 2010

Quan la sensibilitat i l'imaginació són a l'arrel d'un espectacle, algunes etiquetes poden ser contraproduents. Per això és un encert que, en programar La casa del abuelo, el Teatre de Ponent hagi evitat definir aquesta original obra com un espectacle per a infants. Més escaient és la definició de teatre d'objectes i actriu, que ens permet apropar-nos a una forma poc habitual d'explicar històries i que permet gaudir tant a infants de cinc anys com a adults que no han perdut la capacitat de sorprendre's.

La casa del abuelo és, en primer lloc, un emotiu homenatge de la creadora, Rosa Díaz, al seu pare. Partint de la base que tots els qui estimem i ja no hi són sobreviuen gràcies al nostre record, Díaz elabora un meravellós viatge capaç de convertir un antic moble en una caixa de sorpreses, els records en un joc de nens, i que respira una veritat poc habitual.

Un preciós escriptori de fusta és el punt de partida i el petit escenari on cal fixar la mirada. L'aparició d'uns originals titelles artesanals transformarà poc a poc cada peça d'aquest moble en espais d'un temps antic. Primer coneixerem l'avi, i el veurem en la seva rutina diària. Després apareix l'àvia, el seu gran amor, i sabrem com es van conèixer. La titella més menuda i eixerida, la de la neta, és la que connecta el públic amb el record i l'estimació que tots hem tingut pels nostres avis.

És per això, per aquesta efectiva identificació emocional amb els sentiments d'aquests titelles, que la mort de l'avi resulta corprenedora. La naturalitat, però, és la resposta de la neta, mentre l'àvia viu el dol amb més tristesa. I és precisament la naturalitat de la neta la que permet que l'avi, d'alguna manera, continuï viu.

No és fàcil, d'entrada, entrar en el petit món de somnis i records de Díaz. No estem prou acostumats ni a la màgia de les titelles ni a endinsar-nos en records de familiars que ja no hi són. Però ben aviat la senzillesa de la proposta i el recurs dramàtic del joc infantil ens atrapen i ja no ens deixaran fins el final. Un final en el que no és estrany trobar-se, de cop, amb alguna llàgrima inesperada. Com tampoc costa de creure que aquesta petita meravella s'emportés el 2009 el premi al millor espectacle de FETEN, la fira europea de teatre per a nens i nenes de Gijón.

Quan viure és córrer sense sentit

La companyia italiana Sanpapié presenta a Ponent Prima Persona, una intensa reflexió sobre les raons del què fem


Prima Persona de la cia. Sanpapié (Itàlia)

Direcció: Lara GuidettiIntèrprets: Lara Guidetti, Francesco Pacelli i Marcello Gori.Teatre de Ponent. Granollersdissabte 16 d'octubre de 2010

Malgrat el seu senzill i despullat escenari és molt adequat per aquest tipus d'espectacles, no és fàcil veure dansa contemporània al Teatre de Ponent de Granollers. Per això fa més il·lusió veure una peça com Prima Persona, de la companyia italiana Sanpapié. La impressió, després de 50 minuts intensos de moviment, música i reflexió, és que, malgrat la manca d'excel·lència tècnica, l'espectacle és capaç, en el seu conjunt, de transmetre una gran intensitat i un missatge clar i potent.

Potent és la música i efectes sonors originals, en aquest cas creats amb bases electròniques i llançats en directe i des de l'escenari pel mateix creador, Marcello Gori; i impactant és la llibertat coreogràfica. Els ballarins i coreògrafs, Lara Guidetti i Francesco Pacelli, comencen corrent i acaben corrent, transmetent la idea que viure sempre és una cursa per arribar els primers, encara que no sempre tinguem clar el perquè.

Personalitat pròpia

Continua el Cicle de Cants i Autors de Granollers amb el descobriment de La Iaia i la confirmació de Maria Coma

La Iaia - Maria Coma
Cicle de Cants i Autors 2010Organitza: Casal Popular l'EsquerdaEl Gra. Granollersdivendres 16 d'octubre de 2010

Nit de descobriments i confirmacions al Gra, estrenat el passat divendres com a sala de concerts per a la tercera edició del Cicle de Cants i Autors que organitza el Casal Popular l'Esquerda de Granollers. Acompanyats d'una bona colla d'amics, Ernest Crusats i la seva banda presenten el seu primer disc, 'El meu vaixell', gravat després de guanyar el concurs VicSona 2009. Maria Coma arriba a Granollers consolidada com un dels grans valors de la música catalana actual i en plena i intensa gira de Linòleum, el seu primer disc en solitari. Dues atractives actuacions que confirmen el bon ull dels organitzadors d'aquest cicle, que res té a envejar a festivals similars de més trajectòria i pressupost.

Només bateria i contrabaix elèctric. Crusats impregna de quotidianitat, records d'infantesa i humor la poètica lletra de les seves cançons, que enriqueix amb dobles veus i instruments vocalitzats gravats i reproduïts en directe amb una pedalera d'efecte loop. La dolcesa de temes com 'La noia de l'estació' o 'La iaia' es combinen amb l'humor de 'Sota l'Arbre' i una particular versió del 'Like a Prayer' de Madonna. Sensibilitat i personalitat pròpia són dos dels adjectius aplicables a la seva música, marcada per un directe tant fresc i senzill com original i autèntic, tal com raja, com el propi Crusats.

Música minimalista i divertida, fresca i dolça, i una posada en escena i música cuidades fins al darrer detall. Aquesta és la proposta de Maria Coma en el concerts de presentació de Linòleum, el seu primer disc després del projecte Ü_MA, que tenia en comú Pau Vallvé, el bateria que l'acompanya en el seu projecte en solitari. Presumida -jersei ample vermell com l'orgue de colors i cabell recollit en una cua- i molt expressiva en els seus moviments amb el piano, Maria Coma destaca per damunt de tot per una veu aguda i dolcíssima, que acompanya una més que notable destresa al piano. Els temes, trapelles, remeten a un univers propi ple d'imaginació i ingenuïtat, i la riquesa musical posa de manifest no tant sols la seva completíssima formació musical, sinó també una inquietud creativa engrescadora i inesgotable.

Redescobrir el vers

Frederic Roda estrena a Ponent L'impostor, una despullada versió del Tartuf de Molière que permet gaudir de nou del teatre en vers

L'impostor de Joan Oliver; versió del Tartuf de Molière

Direcció: Frederic Roda

Intèrprets: Marina Barberà, Laura Fité, Anaïs Garcia, Anna Massó, Marc Rius i Jordi Sanosa.

Teatre de Ponent. Granollers

7 d'octubre de 2010

              

Convençut de la força i validesa del vers al teatre, Frederic Roda torna a demostrar que, en un món escènic obstinat en renovar, reinventar i deconstruir els clàssics, el més arriscat i innovador potser és simplement respectar els textos i oferir-los despullats, a mercè de la dicció dels actors. I aquesta és de nou la fórmula que el director del Teatre de Ponent ha aplicat amb èxit L'impostor, una proposta presentada a la darrera fira de Tarrega basada en la traducció catalana que Pere Quart va fer del Tartuf de Molière. L'obra, vista aquest cap de setmana a la petita sala alternativa de Granollers, aconsegueix fer gaudir de la treballada rima dels versos de Joan Oliver i arrencar somriures amb els embolics d'aquesta comèdia clàssica estrenada al segle XVII pel dramaturg francès.

La història és força coneguda. Segimon, un home ric i respectat, està obstinat en casar la seva filla, Anna, amb Tartuf, un home devot que acull a casa seva i venera sense límit. Francina, la minyona, llesta i sense pèls a la llengua, desconfia de Tartuf i vol convèncer el seu senyor que el millor pretendent és Maurici, l'enamorat d'Anna. Elvira, la mare d'Anna, aprofitarà la debilitat de Tartuf cap a ella per desemmascarar-lo i mostrar-lo com un impostor davant del pare, cec davant de la seva verdadera personalitat. Sota l'embolcall d'una comèdia d'embolics, i amb un vers riquíssim, Molière amaga una dura crítica sobre la massa habitual falsedat dels qui aparenten ser molt devots i religiosos.

La versió dirigida per Roda aconsegueix no tant sols fer digerible la història, gens feixuga, sinó que permet gaudir del vers. Hi ajuda molt la més que correcta interpretació de tots els actors i actrius i el gran treball de dicció del text, que sona fluid i natural. Sorprèn l'elecció d'una actriu pel paper de l'Impostor, fet que no afecta ni a la història ni a la credibilitat de l'espectacle, però que tampoc sembla aportar cap matís nou a l'obra. L'escenografia, minimalista, juga amb la llum, una taula i un asseient per crear un espai despullat, simple, només marcat amb la projecció d'una creu i una imatge religiosa. El vestuari, molt clàssic i un pèl avorrit, és l'únic element, juntament amb el llenguatge, que permet situar l'acció. Cap d'aquests elements però té massa importància davant del text, el veritable protagonista de l'obra.

Desig adolescent, veritat escènica

De-Sideris, que obre temporada al Teatre de Ponent, és una obra potent i original que mescla joves sense experiència actoral amb una direcció professional.

De sideris
d'Helena Tornero la companyia Ponent Jove

Direcció de Roberto Romei i Marta G. Otín

Amb Núria Adán, Duna Bosch, Mireia Bosch, Yeray Cremades, Adrià Girona, Mariona Gual, Teresa Guixé, Noel Jiménez, Cèlia Legaz, David Martín, Aïda Nacher i Raúl Ribas.

Divendres 24 de setembre de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Si l'aposta pel risc, la reinvenció constant i la recerca de noves fòrmules escèniques són les raons de ser de les sales alternatives l'inici de curs del Teatre Ponent és tota una declaració d'intencions. La petita sala de Granollers va arrencar dijous passat la temporada amb De-Sideris, una proposta que mescla joves actors sense experiència amb una direcció i producció de nivell professional. Un espectacle fresc, sincer, ple de veritat, que reflexiona sobre el desig, en totes les seves cares, vist des de la perspectiva dels adolescents.

Demostrar que, amb treball, constància i la motivació, qualsevol jove és capaç de sortir a l'escenari i transmetre una entrega, professionalitat i honestitat fora de qualsevol dubte. I alhora treure tot el suc a la sincera innocència, a la manca de prejudicis i vicis habituals en actors amb més experiència. Amb aquests dos clars objectius Roberto Romei, Marta G.Otín i Helena Tornero han apostat amb força per De-Sideris, un espectacle de teatre social fet amb i per als joves. Concebut com una història eminentment visual, però també reflexiva i molt marcada per l'expressivitat gestual, De-Sideris atrapa des del principi no tant sols pel que explica sinó per la capacitat de transmetre la personalitat de cadascún dels seus protagonistes i co-creadors.

Partint dels desitjos que s'amaguen en tots els somnis, i en poc més d'una hora, l'obra ressegueix les múltiples facetes del desig, des de l'obsessió per una determinada peça de roba o de menjar, fins l'enamorament més visceral o la desesperant decepció que suposa topar-se de front amb la dura realitat. Tot el conjunt, tant les projeccions, com la potent tria musical les diferents coreografies, transmeten una força i una sinceritat poc habituals en un escenari. Els joves protagonistes, intensos de principi a fi, es deixen la pell per fer viure al públic els seus desitjos, somnis, pors i angoixes. I el resultat esdevé un bonic retrat, no tant sols del desig, sinó de l'adolescència. Imperdible. Fins el 3 d'octubre.

Monòlegs amb molt de teatre

Dani Pérez presenta a Ponent 'Cazando Gamusinos', el seu espectacle més àcid.

Cazando Gamusinos

Direcció de Carme Malé

Amb Dani Pérez

Divendres 27 d'agost de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Més emprenyat, més crític, però amb la mateixa capacitat per arrencar sonores riallades. Dani Pérez, el Teatre de Ponent i la Festa Major de Granollers han tornat a ser aquest any una combinació d'èxit. Cazando Gamusinos, el nou espectacle del monologuista de Premià de Mar, enfoca ara la seva mirada divertida cap a la religió, l'economia, la política i la cultura.

A diferència de molts altres monologuistes de la seva generació que omplen sales a Barcelona, Dani Pérez no basa els seus espectacles només en guions més o menys originals o en l'absurditat de situacions reconeixibles. Després de deu anys de carrera i sis espectacles, Pérez ha confirmat el seu talent actoral, que li permet treure suc, i per tant rialles, a situacions rídicules. Gràcies a les seves ganyotes, els seus personatges i la mímica és capaç de visualitzar situacions com els animals d'una divertida arca de Noé o un parc infantil amb un tobogan que s'enfila fins els núvols.

Aparentment tímid en l'arrencada, Dani Pérez es converteix en pocs segons en una imparable màquina de fer riure. Durant prop d'hora i mitja sua la samarreta literalment per fer-nos còmplices de situacions quotidianes en un supermercat o en un banc. Per primera vegada, però, els seus monòlegs deixen entreveure per primera vegada en els seus espectacles un rerafons de reflexió i crítica social. El missatge: no deixeu que us enredin. L'humor de Pérez continua sent gestual i molt visual, però també hi ha més amargor. Amb la maduresa ha crescut com a actor, però hem perdut un xic del seu riure espontani i contagiós.

Espectacle en majúscules

El Mag Lari omple el Teatre Auditori amb el seu nou espectacle, mescla magistral de màgia i humor.

Sonrisa y magia, The sound of magic, de Mag Lari

Idea, guió i direcció de Josep Maria Lari

Amb Mag Lari i Pol Quintana

Divendres 27 d'agost de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Mai humor i màgia havien estat combinats amb tanta maestria. Fa més de vint anys, un mag català, el televisiu Màgic Andreu, va convertir-se en un dels primers a incorporar l'humor en l'il·lusionisme de casa nostra. Avui, un dels hereus d'aquell tipus d'espectacle s'ha convertit per mèrits propis amb un dels millors mags de l'actualitat.

Divertit, ràpid, i amb un gran sentit de l'espectacle en majúscules, el Mag Lari va omplir dissabte el Teatre Auditori de Granollers amb un dels seus darrers muntatges, The sound of magic. L'espectacle, que compta amb números ja coneguts i d'altres de nous, opta una vegada més per la fòrmula d'èxit que caracteritza aquest autèntic showman: màgia clàssica i humor a tocar de butaca combinats amb espectaculars i sorprenents números d'il·lusionisme de gran format. Les cartes es combinen amb el fum, les llums i números de playback centrats en conegudes cançons de musicals o crooners com Frank Sinatra.

Espectacle apte per a tots els públics, iressistiblement divertit i de ritme imparable, The sound of magic confirma una vegada més el gran talent d'aquest mag. L'elegant suma de l'il·lusionisme més efectista amb un sentit de l'humor fresc i proper funcionen com una màquinaria perfecta dalt l'escenari. Espectacle i màgia en majúscules.

Relacions diferents

Ever Blanchet presenta a Ponent Desiguals, un original però fallit relat sobre el món de la dona.

Desiguals

d'Ever Blanchet

Direcció d'Ever Blanchet

Amb aria Clausó, Karme Málaga i Laura Sancho

Dimecres 25 d'agost de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Ambiciosa i amb ganes de generar complicitats, Desiguals, la darrera obra dirigida pel veterà Ever Blanchet, tracta amb naturalitat aspectes com la bisexualitat, l'amistat, l'amor i la vellesa, però no aconsegueix que la història sigui prou creïble com per fer còmplice el públic. Plena d'interessants reflexions, els diàlegs de les protagonistes són poc naturals i massa sovint es veu clarament l'empremta i la intenció de l'autor. Emmarcada en la programació teatral de la festa major de Granollers al Teatre de Ponent, l'obra compta, això sí, amb unes interpretacions força correctes.

Desiguals explica la història d'amor i amistat de la Rita i la Mar, dues dones de personalitats gairebé oposades que construeixen tota una vida de tendresa i complicitat. L'Alícia, el tercer personatge, funciona com a estrany enllaç entre les dues dones, i un quart personatge, un home que només coneixerem pel que n'expliquen, es creuarà també en la vida de les tres protagonistes. El joc escènic juga des del principi a trencar la quarta paret, i els diàlegs entrecreuats a dues i a tres bandes es combinen amb monòlegs que interpel·len al públic. El pas del temps, poc clar, s'ha d'acabar remarcant amb cartells, un recurs poc encertat. L'escenografia de l'obra, freda i sense massa personalitat, dibuixa quatre espais separats per gespa i marcats pel joc de llums. Al fons, unes fotografies gegants de models pretenen oferir el contrast entre la suposada perfecció estètica femenina i l'atractiva imperfecció de les protagonistes. El contrast real, però, ve del recorregut vital d'aquestes tres dones, original sens dubte, però tant poc creïble que acaba per provocar desinterès. Per això ni l'atractiu d'alguns diàlegs ni el bon saber fer de les actrius pot salvar una història mancada de veritat i proximitat. Què difícil que és explicar històries!

Fresc viatge musical

La companyia Els Pirates Teatre obre el Teatre de Ponent a la mitjanit amb un divertit espectacle musical.

Comedy Tonight

companyia Els Pirates Teatre

Direcció d’Adrià Aubert

Amb Núria Cuyàs, Llorenç González, Bernat Cot, Lluna Pindado i Ariadna Cabiró (piano)

Dissabte 3 de juliol de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Acostumades a suplir amb valentia i imaginació els avantatges econòmics i de promoció que els grans escenaris tenen assegurats, les sales alternatives continuen apostant pel risc i sorprenent per la seva capacitat de reinventar-se. A Granollers, el Teatre de Ponent ha trencat amb la costum de tancar durant el mes de juliol i durant els dos primers caps de setmana es converteix un minúscul cabaret,amb còctel inclós. Conscients que amb l’arribada del calor i les vacances arrossegar públic al teatre és una tasca díficil, gairebé impossible, la proposta s’atreveix fins i tot a fer un radical canvi d’horaris, amb una sessió els dijous a les nou del vespre, i sessions “golfes” a partir de mitjanit el divendres i el dissabte. I pel gran ambient que es respirava dissabte, sembla que l’aposta ha sortit bé. L’espectacle triat, Comedy Tonight, de la companyia Els Pirates Teatre, n’és un dels culpables.

Concebut com un desanfadat i fresc viatge per la història del gènere del musical, Comedy Tonight contribueix a enriquir una nova generació de musicals de petit format que destaquen per un nivell de qualitat altíssim i un gran savoir fer dels seus intèrprets i  que demostren que amb una bona base actoral i musical no es troben a faltar ni els grans decorats ni els efectes especials.

L’actor Llorenç González, ja vist a Ponent a l’original Fairy de Portaccelli, és el divertit presentador d’aquesta història musical. Des dels cants dels trobadors a l’Edat Mitjana fins el musical català per excel·lència (Mar i Cel), Comedy Tonight repassa algunes de les més conegudes peces del gènere, d’autors com Gilbert i Sullivan, Leonard Bernstein o Stephen Sondheim.

Llorenç sorprén una vegada més per la seva vis còmica, la seva polivalència i una simpatia contagiosa. L’acompanyen Bernat Cot, de Sant Feliu de Codines, en substitució de Robert González (destacada veu d’Asufre), i que ens descobreix també una faceta de cantant poc vista fins ara, Núria Cuyàs, habitual en musicals de Dagoll Dagom i coneguda també per ser Tina la bruixa fina, i Lluna Pindado. Els quatre actors i cantants, acompanyats des del piano per Ariadna Cabiró, destil·len qualitat i divertiment pels quatre costats.

Adrià Aubert, el director de l’espectacle, aconsegueix dotar la proposta d’un sentit de l’humor i d’un fil conductor que l’allunyen amb encert de propostes similars més fredes i acadèmiques. Més enllà de l’homenatge al gènere, Els Pirates Teatre aposten per oferir un entreteniment sincer, honest i de qualitat, sense més pretensions que arrencar somriures i convertir la nit en una agradable vetllada.

Classe de cosmologia amb "BOUer points"

Pep Bou i Jorge Wagensberg sorprenen i emocionen amb Berishit, un espectacle que combina ciència i bombolles

BERISHIT

Direcció i creació: Pep Bou i Jorge Wagensberg

Amb Pep Bou i Jorge Wagensberg.

Dimecres 30 de juny de 2010

Centre Cultural de Vilanova del Vallès

Ja feia temps que en l’entremaliada ment del granollerí Pep Boues bellugava la idea de preparar algun muntatge vinculat a la ciència. Conscient que darrera la seva màgia amb el sabó la química i l’experimentació tenen un paper tant o més important que la paciència i el sentit de l’espectacle, Bou sempre ha cregut en els nombrosos punts de contacte entre les bombolles i els àtoms, entre el sabó i les cèl·lules. Finalment, al passat festival Temporada Alta de Girona, la unió es va produir, amb l’estrena de Berishit, un espectacle amb Jorge Wagensberg a mig camí entre la conferència i l’experimentació teatral que assoleix un difícil equilibri entre entreteniment i divulgació. Dimecres l’espectacle de Bou i Wagensberg va ser al Centre Cultural de Vilanova del Vallès, en una breu gira prèvia a l’estrena al Festival Grec de Barcelona.

Berishit és la primera paraula del primer paràgraf de la Bíblia i significa “al començament”. Com va començar tot? Quin és l’origen de l’univers? Perquè la natura és com és? L’esperit científic, present de manera espontània i natural en els infants, ens mou a observar el nostre voltant i fer-nos infinitat de preguntes. Científics com Jorge Wagensberg, fa molt de temps que aprofiten les seves evidents habilitats comunicatives per explicar i apropar la ciència a tots els públics. A Berishit, l’objectiu és explicar la història científica més antiga, bella i teatral, i  les diapositives o power points són substituïdes per la poesia i la màgia de les bombolles de Pep Bou.

El resultat de la fusió és magnífic. Senzill, directe, divertit, amb les dosis justa d’humor, entreteniment i coneixement. Berishit permet alhora conèixer curiositats sorprenents de les que creen afició per la ciència i sorprendre’s una vegada més amb la poesia que només el “bufaplanetes” sap extreure de les bombolles de sabó. La simpatia contagiosa i el sentit de l’humor de Bou, sempre pacient amb la capritxosa voluntat de les bombolles, es mesclen amb força naturalitat amb les explicacions de Wagensberg. La complicitat entre els dos juga a favor de l’espectacle, al qual només es pot criticar un cert punt d’improvisació i un aire d’experiment que li resta solidesa al conjunt. Malgrat això, els “BOUer points” de Berishit són altament recomanables. Un viatge científic màgic que va des del big bang fins el naixement de la intel·ligència necessària per fer un ou ferrat...de bombolles.

Ni rialles ni emoció

Fallit intent del malabarista "Boni" d'explicar l'angoixa i pors de l'artista rera l'escenari amb Backstage, al Teatre de Ponent.

Backstage

Cia Boni

De Jordi Juanet "Boni" i Antoni Morcillo

Direcció d'Antoni Morcillo

Amb Jordi Juanet "Boni"                           

Dissabte 19 de juny de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

No és gaire difícil endevinar les intencions del malabarista Boni amb el seu espectacle Backstatge, representat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. En tant sols cinc minuts resulta evident que l'espectacle vol explicar-nos el que passa darrera el teló abans que comenci l'espectacle. Els nervis, la soledat, la il·lusió per l'èxit i la por pel fracàs es barregen entre el vestuari i el material. El problema és que la funció no sap anar més enllà de les bones intencions, i a banda d'oferir una mirada nostàlgica i trista, desaprofita un bon punt de partida i no té ni ritme, ni emoció, ni màgia ni rialles. No anem bé quan als deu minuts ja mires el rellotge en un espectacle que no arriba als 50 minuts.

Malabarista i home de circ des de fa 27 anys, Jordi Juanet "Boni" va viure una època gloriosa als anys vuitanta i als noranta amb el duet Boni i Caroli, que formava amb Ramon Muñoz. Els seus espectacles de circ van viatjar per tot el món amb un èxit notable fins que l'any 2000 es van dissoldre per seguir carreres artístiques per separat.

I si bé diuen que l'experiència és un grau, també es ben sabut que la vida de l'artista és dura, amb molts alts i baixos, i Backstatge, el darrer muntatge de "Boni", té tota la pinta de sorgir d'un moment professional difícil. Amb honradesa i sinceritat, "Boni" vol mostrar-nos la cara menys divertida de l'artista, totes les pors i dubtes als quals s'ha d'enfrontar cada dia d'actuació, independentment de l'estat anímic.

Però aquest atac de sinceritat acaba jugant en contra de l'espectacle, que no genera en l'espectador ni l'interès ni l'empatia imprescindibles perquè tot plegat funcioni dalt l'escenari. La pretesa naturalitat acaba semblant improvisació i manca de guió. Fins i tot els malabarismes estan mancats d'emoció, i són executats sense la gràcia i el sentit de l'espectacle necessaris per provocar els "ohhs" habituals en el món del circ. Acostumats a tota mena d'espectacles, àvids de sorpresa, aquest Backstage ens deixa massa freds, fins i tot indiferents, i no és capaç tampoc de reflectir l'experiència de "Boni" en un el món del circ. Una llàstima.

Sense respostes ni solucions

Òscar Molina dirigeix una impactant peça sobre les dificultats de l’eduació amb adolescents

Reacció

de Lutz Hübner

Companyia Lazzigags Produccions

Direcció d’Òscar Molina

Amb Lídia Linuesa, Albert Carbó i Artur Trias (veu en off)

Divendres 28 de maig de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Una jove professora compromesa, lluitadora i patidora s’enfronta a un adolescent conflictiu i violent. El jove pretén aconseguir un aprovat sense cap esforç però davant l’oposició ferma de la mestra, la situació s’embolica i el noi l’apallissa. Impactant l’inici de Reacció, la nova proposta del director teatral granollerí Òscar Molina a partir del text del dramaturg Lutz Hübner. Una peça que s’enfronta a la problemàtica de l’educació d’adolescents amb un llenguatge proper, directe i sense voluntat de donar respostes ni solucions. La funció dirigida per Molina esdevé un exercici fresc i potent, al qual només manca més rodatge i interpretacions més acurades per assolir els matissos que la poden convertir en una petita obra majúscula.

L’escenografia, simple, pràcticament inexistent, deixa clar que aquí el que mana són els diàlegs i les interpretacions. Els dos actors s’enfronten sols, en un espai despullat amb un parell de taules i dues cadires. Només les cançons de Coldplay a la banda sonora els acompanyen en les ràpides transicions. Les converses entre la mestra i l’alumne es complementen amb monòlegs independents on expliquen directament a l’espectador els seus records i la seva visió dels fets.

La proposta, doncs, depèn en gran mesura de les interpretacions, i és aquí on hi ha una de les febleses Reacció, amb uns actors desiguals.  Albert Carbó, conegut per la seva aparició a Plastilina, de Marta Butxaca, sorpén una vegada més per la força de la seva interpretació, malgrat la manca de matisos i el fet que per moments confongui la potencia actoral amb els crits i els cops. Lídia Linuesa ens fa creïble el seu paper i transmet bé la fragilitat del seu personatge, però fa patir una mica amb una certa inseguretat interpretativa.

Pel que fa a la història, un dels grans encerts és la capacitat d’exposar amb un llenguatge directe i fresc una problemàtica propera i reconeixible sense voler en cap moment donar cap solució màgica. De fet, més enllà dels diàlegs i de plasmació escènica, sorprén el pessimisme (o realisme, segons com es miri) de la peça, que deixa sense explicació i sense massa esperançes de cara el futur.

La vida és un joc

La companyia JoGijo presenta al Teatre de Ponent U, dué, três, una interessant reflexió sobre l’absurditat del comportament humà.

U, dué, três de Gerard Guix

Companyia JoGijo

Direcció de JoGijo

Amb Jordi Arqués, Rui Pedro Cardoso, Stefano

Divendres 14 de maig de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

En un espai indefinit, buit, fosc i marcat només per cintes blanques, aterren tres personatges seguint les misterioses ordres d’uns fulls de paper. Un és català, l’altre italià i el tercer portuguès i és la primera vegada que es veuen. I no, no és un acudit. Tancats en aquest rectangle, incapaços de sortir-ne i sota l’amenaça d’un estrany enemic exterior el seu temps passarà entre la desconfiança, la necessitat de fer pinya i les ordres que aniran arribant en forma de més papers. Així, entre el joc i la metàfora, es defineix U, dué, três, la proposta de la companyia JoGijo que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent. Una proposta original, diferent, plena de simbolismes i reflexió a la que només manca un esforç per anar més enllà, per no quedar-se en una bona idea sense la força i la intensitat que la proposta demanava.

Un dels encerts de U, dué, três és el plantejament escènic, tant net i buit de referents que encaixa perfectament amb una història simbòlica, amb múltiples lectures. Sense oblidar en cap moment el format de joc, un joc en el qual els personatges són les fitxes i un ésser superior ordena en cada moment quin és següent pas a donar, l’obra és també una metàfora de la guerra, un conflicte surrealista sense un enemic clar però ple de condicionants i d’ordres que es segueixen sense saber massa bé per a què. L’espectador, veient-ho des de fora, és conscient de l’absurditat de les ordres (és fàcil aquí recordar el joc escènic d’El mètode Gronholm, on els personatges també s’esforcen per superar proves, per absurdes que siguin) i del comportament irracional dels protagonistes, alhora espantats i alhora agressivament perillosos.

Després d’una arrencada prometedora la història avança amb dificultat, afectada per unes interpretacions no massa convincents i per situacions un pèl previsibles i mancades d’impacte. El final, però, reprèn la intensitat inicial, amb un missatge potent: deixar de seguir ordres, de fer el que se suposa que s’ha de fer, i recuperar el joc i la fantasia són el millor antídot davant un món hostil.

"Bon rotllo"

Delafé y las Flores Azules contagien Granollers del seu positivisme en la presentació del seu nou disc.

DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES

Presentació del nou disc “Vs las Trompetas de la Muerte”

Amb Helena Miquel (veu), Òscar D’Aniello (veu), Dani Acedo (bases, keys, casiotone), Juliane Heinemann (coros, percussions), Ramon Robinad (bateria), Ramon Marc Bataller (saxo), Ferran Puig (trombó) i Alberto Pérez (trompeta)

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 7 de maig de 201"

Més enllà de gustos, de feelings i de connexions hi ha grups de música capaços de contagiar i connectar fins i tot amb el públic més escèptic. I el grup del Masnou Delafé y las flores azules n’és un, tal i com es va poder comprovar divendres a Granollers. Tot i que l’escassa venda anticipada feia preveure una sala gran mig buida, a darrera hora es van vendre la majoria d’entrades que finalment van permetre un gran ambient al Teatre Auditori. Si haguéssim de triar una expressió per definir la música de Delafé la que millor encaixaria seria “bon rotllo”.

El concert, un dels primers de la gira de presentació del nou disc, “Vs las Trompetas de la Muerte”, va sorprendre d’entrada per dos detalls: la presència d’un públic gairebé tant heterogeni com el que es va poder veure en l’actuació de Manel, amb famílies senceres, molta canalla i fins i tot avis, i una equalització molt ben treballada que va treure tot el suc possible de l’acústica del teatre, que tot i anomenar-se auditori no ha destacat mai per posar les coses gens fàcils ni a les bandes de música ni a la projecció de veu dels actors.

Les bases rítmiques entre el hip hop, el pop i l’electrònica i unes lletres properes, molt quotidianes, en ocasions un clar homenatge als anys 80, conformen el segell personal de Delafé, que en aquesta nova etapa s’ha acompanyat de Dani Acedo y una secció de vents que aporta un nou caire més funky a la proposta. Una fòrmula sense sorpreses que funciona gràcies a l’esperit positiu, sempre festiu i desenfadat que sempre transmeten Helena Miquel, dolça com sempre però menys vergonyosa i més llençada, i Òscar D’Aniello, molt enèrgic i amb una manera de ballar contagiosa. En només mitja hora el públic ja era dempeus i el ball i la festa duraria gairebé dues hores. Sense massa orginalitat, ni excel·lència musical, lluny de pretensions, Delafé t’atrapen des d’un directe positiu i alegre, que convida a ballar i cantar sense vergonya, pel simple plaer de passar una bona estona.

Fresca i sorprenent mirada al passat

Boà Teatre porta a Ponent fins diumenge vinent L’última vedette del Molino, un recomanable homenatge a una època que lluita per no ser oblidada.

L’última vedette del Molino

d’Aleix Aguilà

Direcció de Jordi Pérez Solé

Amb Marta Aran, Josep Carbonell, Francesc Ferré, Patrícia Medina, Andrea Portella i Ferran Martínez (piano)

Divendres 30 d’abril de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Conceptes com cabaret o El Molino sonen llunyans, antics, part d’un passat que només recorden uns pocs, tancat i ensorrat per la modernitat i futurs ambiciosos. És per això que resulta estrany veure com una companyia tant jove com Boà Teatre, amb joves alumnes de l’Institut del Teatre de Barcelona, aposti per una obra d’aquesta temàtica. L’última Vedette del Molino, escrita per Aleix Aguilà, té la virtut de mesclar amb elegància un gens dissimulat homenatge al passat d’El Molino amb un missatge reivindicador, un toc d’alerta davant de certs interessos que no tenen cap respecte per la història. Luny de ser pretensiosa, l’obra, que es pot veure també el proper cap de setmana al Teatre de Ponent, transmet senzillesa, honestedat i molt de respecte per un gènere, el del music-hall que es feia en sales com El Molino, menystingut i desprestigiat.

La posada en escena, ambiciosa, s’atreveix a canviar la configuració habitual del teatre, amb el públic a l’escenari i la graderia adaptada com a escenari d’El Molino. Una decisió que aconsegueix situar-nos amb eficàcia en un tros de l’antic edifici, a punt de ser ensorrat. La música en directe, amb piano i efectes sonors, és una altra de les apostes de l’espectacle, convertit en un petit musical.

L’obra arrenca amb una reunió entre un regidor de l’ajuntament, una responsable de l’associació de veïns del barri, una ambiciosa arquitecta, el propietari del local i una jove aspirant a vedet. Però la proposta té l’encert de no insistir en excés en la crítica sobre el model de Barcelona que alguns volen imposar fent oblidar el passat i esdevé un digne homenatge a tota una època. Enmig d’aquest joc d’interessos, l’esperit dels antics artistes envaeix la funció i ens trasllada a fragments dels espectacles que s’hi representaven. És cert que no tots els actors i actrius de l’obra semblen creure’s i interpretar els seus papers amb igual convicció i força, però el conjunt sorprèn per la frescor, la senzillesa i la absoluta manca de pretensiositat. El resultat aconsegueix emocionar el públic més gran, coneixedor de primera mà d’un passat que mira amb enyorança, i permet als més joves conèixer una part de la història que o bé es desconeixia o bé fins llavors es mirava amb recel.

Wilde també pot avorrir

S’estrena a Granollers la versió d’Un marit ideal de J.M. Mestres, una fallida adaptació salvada només per l’energia de Joel Joan.

Un marit ideal

D’Oscar Wilde

Direcció: Josep Maria Mestres

Amb Camilo García, Carmen Balagué, Abel Folk, Mercè Pons, Àngels Gonyalons, Joel Joan, Laia Martí.

Teatre Auditori de Granollers

Dissabte 10 d’abril de 2010

En teatre, és difícil espatllar els grans textos, però no impossible. I les obres del genial Òscar Wilde, iròniques, amb diàlegs enverinats i sempre disposades a disparar amb eficàcia contra la hipocresia i altres baixeses de la classe alta, també poden ser avorrides. Només fa falta una direcció gris i sense empenta i un intent gens treballat de contemporaneitzar el text, i ni un esforçat treball actoral ni un grapat de frases enginyoses podran salvar el desastre. Dissabte, a Granollers, va estrenar-se en una doble sessió Un marit ideal, en una versió dirigida per Josep Maria Mestres amb un atractiu repartiment i gran èxit de taquilla al Teatre Goya de Barcelona. Costa de creure com, després de l’excel·lent El ventall de Lady Windermere, un altre Wilde, ha pogut convertir aquesta sàtira d’alt contingut polític en un simple divertiment sense força ni agressivitat, salvat del badall només per l’energia actor de Joel Joan, al límit de l’histrionisme.

Un escenari de voluntat luxosa però gris i sense personalitat i una desfilada de vestits llampants no garantitzen l’elegància. I aquest és un dels primers errors d’Un marit ideal. Des del primer minut, ni l’escenografia ni el vestuari dels protagonistes ens fan creïble res del que passa a escena. Sabem pels diàlegs que estem davant de gent de classe alta, vinculada al món de la política, però les seves actituds no transmeten res del que són. Resulta evident que el joc de conspiracions, passats de moral dubtosa i falses aparences del món de la política que retrata Wilde ens sona molt actual, esquitxats com estem de casos de corrupció. Però a la direcció de Mestres se li veu massa el llautó en l’intent de ressaltar amb majúscules aquesta vinculació amb l’actualitat. I en barrejar-se la voluntat d’ironia i crítica contemporània amb un conjunt de situacions i trobades resoltes amb rapidesa i sense interès el resultat acaba sent precipitat, sense substància, ple de molts dels errors i tòpics habituals de les sèries de televisió.

La majoria dels personatges, poc treballats, no transmeten la divertida dualitat que li agradava a Wilde i alguns, com la senyora Markby, el senyor Goring o Gina Chiltern se’ns presenten com personatges totalment prescindibles. Els més ajustats, encara que a mig gas, són Abel Folk i Mercè Ponts. Capítol apart es mereix Joel Joan, que malgrat explotar el seu conegut registre de pallasso histriònic massa vist des de la magnífica sèrie Plats Bruts, és l’únic capaç d’aportar espurna i gràcia als afilats diàlegs i reflexions Wilderianes. El seu paper no encaixa amb la grisor de conjunt, però la funció guanya punts quan apareix a escena.

Quan l’absurd esdevé poètic i divertit

Anita Coliflor, de Pablo Rosal, atrapa el Teatre de Ponent amb una obra tant inclassificable com iressistible.

Anita Coliflor (tragedia de brebajes)

de Pablo Rosal

Direcció de Pablo Rosal

Amb Albert Mèlich, Bàrbara Roig, Pol López, Pasquale Bavaro, Andreu Martínez, Núria Vizcarro, Pau Sastre, Laura López i Xavier Serrat

Divendres 9 d’abril de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Estranya, absurda, difícil de classificar, però amb tot i això, fresca, divertida i fins i tot poètica. Hi ha obres tan absurdes, tant fora de tota lògica i tan allunyades de referents coneguts, que explicar-les i explicar el que provoquen no és tasca fàcil. I Anita Coliflor, de Pablo Rosal, estrenada aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, s’emmarca en aquest tipus d’obre. Escrita el 2006, el mateix autor ha dirigit la peça amb un repartiment de fins a nou joves actors entre els quals hi ha els granollerins Laura López i Pau Sastre. El resultat, simpàtic i sorprenent, té el mèrit d’arrencar somriures a partir d’una història mínima, una proposta escènica austera i unes interpretacions còmplices.

A l’inici, un parell d’estranys personatges, feliços i divertits, preparen l’escenari. Quatre cadires i unes taules i un bon grapat de terra seran en qüestió de minuts un bar d’un poble desconegut, un espai on és a punt de crear-se una història. La parella, com dos follets, controla fins a cert punt la voluntat dels personatges que van entrant, provocant d’aquesta manera que en aquesta terra fèrtil hi floreixi la vida i el teatre. Una parella de pensadors, una minyona, un pastor, un pagès i dues dones casades coincidiran en el seu desig de beure una cervesa que mai arriba. La paciència davant l’expectativa que la beguda finalment arribi farà que els personatges vinguin diversos dies seguits. L’inevitable interacció entre ells ens permetrà conèixer, mica en mica, les seves inquietuds, els seus neguits i el seu passat.

La sorpresa és constant davant dels peculiars caràcters dels protagonistes, i els seus diàlegs, sovint absurds però carregats de poesia i màgia, són la base d’una obra que sorprèn per la facilitat de connexió amb el públic malgrat el desconcert. A mesura que l’acció avança, un deixa d’intentar buscar sentit al que passa i va gaudint de les rareses i reflexions, tan incomprensibles com divertides. Només deixant-se arrossegar per l’absurd és possible gaudir de la proposta, arriscada i gens convencional. La senzillesa i nuesa de la proposta, verge d’artificialitats, són una altra de les claus del muntatge, capaç de conquerir el públic amb un teatre al qual no estem acostumats.