dilluns, 31 d’octubre de 2011

Alegre i vital bogeria


NO SÉ SI...? Companyia Marta Carrasco
Creació i direcció: Marta Carrasco
Amb Marta Carrasco i Alberto Velasco
Centre Cultural de Vilanova del Vallès
Vilanova del Vallès, 28 d'octubre de 2011

Marta Carrasco i Alberto Velasco emocionen amb No sé si...?

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental

Acostumats com estem a posar etiquetes, a classificar-ho tot, artistes com Marta Carrasco resulten refrescants i necessàries. El seu caos, la seva capacitat de barrejar, una vegada i una altra, disciplines com la dansa contemporània, el gest i el moviment i aconseguir transmetre emoció, rialla i bellesa visual són quelcom necessari de tant en tant per obrir la nostra mirada com a espectadors. Quan un ja coneix part de la trajectòria d'aquesta creadora és molt gratificant poder respondre a les preguntes 'Què vas a veure?' o 'Quin tipus d'espectacle veuràs?' amb un 'no ho sé, és la Marta Carrasco, vull deixar-me sorprendre!'.

Després del més fosc Dies Irae, el seu darrer espectacle, No sé si...?, ens retorna la Marta Carrasco més alegre i esbojarrada, igualment emotiva però menys seriosa i més vital. 
La funció, que s'ha pogut veure aquest divendres al Centre Cultural de Vilanova del Vallès, és també més senzilla visualment i escenogràficament: una pantalla translúcida, el joc de llums i ombres i desenes de sabates escampades per l'escenari i penjades d'un mòbil gegant són els únics elements.

No cal gaire més, perquè aquí els dos elements importants són la música, una mescla molt emocional que va de Henry Mancini a Jaques Brel passant per Supertramp o Barbra Streisand, i els intèrprets. I és aquí on cal aturar-se i fer una reverència d’admiració i agraïment al gran talent d’Alberto Velasco, un grandíssim actor, en tots els sentits. Veient-lo moure’s i fer ganyotes amb una expressivitat espectacular un té la sensació que constantment roba protagonisme a la Carrasco. Si bé es cert que això respon a una decisió meditada, el cert és que un cop vist l’espectacle la complicitat dels dos és tan espectacular que un ja té ganes de veure una nova funció d’aquesta parella.

Com passa sovint amb Marta Carrasco, no és fàcil explicar el fil argumental de No sé si...?. Tampoc importa massa. Les diferents escenes semblen explicar-nos la relació entre dos personatges aparentment molt diferents que s’autodefineixen com a “germanes bivitel·lines i vitalícies”. L’amor, l’odi, l’autoritat, la incapacitat de trencar els vincles emocionals o els records seran alguns dels sentiments, sovint contradictoris però absolutament compatibles que podrem llegir en cadascuna de les accions: baralles puerils, balls plens de bogeria i felicitat, una divertida i estrambòtica classe de dansa clàssica amb una professora alemanya,...També hi té un paper destacat la mort: en un dels moments més emotius Marta Carrasco sembla comunicar-se amb seu pare mentre sona el fabulós Ne me quitte pas de Brel. Una lliçó de vida! Imperdible!


dilluns, 24 d’octubre de 2011

Cuando se rompe la hipocresía



UN FRÀGIL EQUILIBRI, d'Edward Albee
Direcció: Mario Gas
Amb: Mia Esteve, Pep Ferrer, Merce Montalà, Rosa Novell, Rosa Renom i Albert Vidal
Teatre Lliure
Fins el 27 de novembre

Crítica a Notodo.com

Feliz coincidencia en la cartelera barcelonesa, en la que estos días estos días se estrenan dos piezas del prestigioso dramaturgo norteamericano Edward Albee. Mientras que el Teatre Romea presenta hoy una nueva revisión de la conocida ¿Quién teme a Virginia Wolff?, el Teatre Lliure de Barcelona acoge la menos conocida Un fràgil equilibri, una pieza posterior que da una vuelta de tuerca más a la desintegración del concepto de familia americana aunque de un modo más ambiguo y menos directo, aunque igualmente contundente.. Continuar llegint...

dilluns, 17 d’octubre de 2011

Contagiosa potència vocal


CONCERT D'AMARAL, presentació del disc HACÍA LO SALVAJE
Teatre Auditori de Granollers
2 d'octubre de 2011

Amaral presenten el seu darrer disc, Hacia lo salvaje, en un Teatre Auditori ple a vessar

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental

De què serveixen 13 anys de carrera i milers de cds venuts no ho demostres damunt l'escenari? Quin sentit té ser una banda d'èxit si quan arriba la prova de foc, a pocs metres dels fans, no dones el millor de tu mateix? Res d'això es pot retreure a Amaral, el conegudíssim grup saragossà de pop-rock que divendres va presentar el seu darrer disc, Hacia lo salvaje, en un Teatre Auditori de Granollers amb totes les entrades esgotades. 
I és que més enllà de gustos musicals (és evident que la seva música pot o no pot agradar) el concert d'Amaral a Granollers, el primer a Catalunya de la gira, va confirmar dos fets indiscutibles: la potencia vocal d'Eva Amaral que, sense aparent esforç és capaç de projectar la veu amb força i convicció i connectar amb el públic; i la total complicitat d'Eva amb la guitarra cada cop més elèctrica de Juan Aguirre, còmode en el silenci i incapaç de treure's una gorra que sembla enganxada al seu cap.
Amaral és d'aquests grups marcats, per bé i per mal, per la veu de la seva cantant, que marca la melodia i el to de les cançons i pot fer que sonin totes massa semblants. La seva popularitat, molt associada a les radio fórmules també provoca recels. Però assistir a un concert com el de divendres pot ajudar a esvair tots aquests prejudicis. Si bé sempre és més fàcil tocar davant d'un públic entregat de principi a fi, el cert és que la professionalitat i l'entrega de la banda són indiscutibles. I és que les poètiques cançons d'Amaral sonen molt bé en directe i, fins i tot sense ser-ne fan és molt fàcil contagiar-se de la seva potencia. Un concert, això sí, gens adequat per un auditori: com retenir assegut un públic amb ganes de saltar, moure els braços i cantar-ho tot?


divendres, 14 d’octubre de 2011

Reglas, usos y costumbres en la sociedad moderna
Direcció: Roberto Romei
Amb: Lina Lambert
Teatre Tantarantana
Fins el 30 d'octubre


Crítica a Notodo.com



¿Quién no ha pensado alguna vez, en mitad de una boda, sobre todo si le ha tocado ayudar en la organización, en el absurdo de muchos de los protocolos que deben seguirse siguiendo una tradición que nadie sabe quién empezó? Pues realizad un ejercicio de imaginación y trasladad un evento social como éste a finales del siglo XIX, en una sociedad extremadamente conservadora y encorsetada. Continuar llegint...

dimarts, 11 d’octubre de 2011

La lucidesa del cec

LUCES DE BOHEMIA, de Ramón Maria del Valle-Inclán

Direcció: Oriol Broggi
Interprets: Lluís Soler, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Manel Dueso,Camilo García, Marissa Josa, Jordi Martínez i Jacob Torres
Teatre Auditori de Granollers
2 d'octubre de 2011

El divertit retrat d'una Espanya grotesca protagonitza la magnífica versió de Luces de Bohemia al Teatre Auditori de Granollers
Luces de Bohemia
Fotografia: Josep Aznar

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental

Què passa quan el que ens envolta passa pel filtre teatral? El resultat és una caricatura de la realitat? O sovint la caricatura s'assembla massa al nostre dia a dia?. Aquesta és una de les reflexions que un pot fer després de veure Luces de Bohemia, el clàssic de Ramón Maria del Valle-Inclán, que s'ha representat aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers en la magnífica versió de la companyia La perla 29 dirigida per Oriol Broggi. Una funció que ha arrencat sonors i sincers aplaudiments d'una sala gran plena a vessar.

De la mateixa manera que quan un veu les paròdies polítiques del Polònia de TV3 massa sovint té la sensació que la realitat supera la ficció, el text de Valle-Inclán, escrit el 1920, manté una vigència impressionant, sobretot en el seu despietat retrat d'una Espanya tan inculta com cruel, tan inflexible com intolerant.

"Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea", afirma Max Estrella, el protagonista de Luces de Bohemia, desesperat per la realitat que l'envolta. 
La figura d'aquest poeta, amb moltes similituds amb el pensament de l'autor, és el fil conductor d'aquesta obra, exponent del gènere de l'esperpent. Assistim a la seva darrera nit, en un passeig per un Madrid fosc i ple de personatges estranys, exagerats, caricaturescs. Descregut de tot, incomprès i abocat a la misèria, sorprèn i emociona Max per la seva lucidesa, que no té res a veure amb la seva ceguesa. 

La funció és fidel a l'estil auster de la companyia, amb un respecte absolut pel text original i un magnífic treball coral d'uns actors que, amb quatre draps, han de transformar-se en múltiples personatges. En destaca especialment el protagonista, un immens Lluís Soler, que transmet la ràbia, el dolor i la lucidesa del seu personatge. L'escenografia, mínima, confia en un fanal, una barra de bar, quatre taules i cadires i un treballadíssim joc de llums per traslladar-nos en aquest viatge capaç d'arrencar somriures còmplices que es glacen de tant en tant per la seva proximitat amb els temps que ens ha tocat viure.



dilluns, 19 de setembre de 2011

Aprenent lideratge amb Shakespeare


SHAKESPEARE PER A EXECUTIUS de Cia. Astut Teatre
Direcció: Pere Planella
Amb Laura Fité, Catalina Florit, Arnau Puig i Marta Santandreu
Teatre de Ponent
Granollers, 18 de setembre de 2011

Shakespeare per a executius porta a Ponent un original seminari que alliçona a partir dels textos del dramaturg anglès.

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental
Què difícil és allunyar-se de Shakespeare! Què complicat és deixar de banda l'atracció i el repte que els textos del dramaturg de més èxit de tots els temps continuen exercint. Temporada rere temporada, les cartelleres teatrals s'omplen de noves versions i adaptacions de l'obra shakespeariana, farcida de personatges universals i històries que retraten amb encert totes les cares de l'ànima humana.
I això és el que aprofita Shakespeare per a executius, l'obra de la jove companyia Astut Teatre que ha dirigit el veterà Pere Planella i que s'ha representat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Un original seminari dissenyat per donar lliçons de lideratge, gestió de crisis i d’oratòria per al competitiu món dels negocis. Els professors d'aquesta classe són alhora actors que es posen en la pell de personatges d'obres com Enric V, Somni d'una nit d'estiu, Juli Cèsar o el Mercader de Venècia, exemple del que cal i el que no cal fer per tenir èxit. El resultat, una refrescant comèdia molt ben interpretada que posa de manifest la vigència dels clàssics i alhora retrata amb ironia el postís i encarcarat món dels executius.


divendres, 16 de setembre de 2011

El teatro y sus fantasmas


Llum de guàrdia, de Sergi Pompermayer y Julio Manrique
Direcció: Julio Manrique
Amb: Mireia Aixalà, Ivan Benet , Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Andrew Tarbet
Teatre Romea
Fins el 9 d'octubre



Crítica a Notodo.com


A pesar que las expectativas eran muy altas y el reto de abrir temporada en el Teatre Romea es inmenso incluso para el artista más experimentado, Julio Manrique aprueba con altísima nota su estreno como director artístico del teatro. Llum de guàrdia es un emocionante homenaje al mundo del teatro en el que el propio Romea es un protagonista más. Pero es mucho más: es una estupenda comedia capaz de sorprender y arrancar sonrisas y carcajadas durante casi dos horas que pasan en un suspiro. Continuar llegint...