dissabte, 28 de febrer del 2009

Bellesa i emoció sense risc

Els ballarins més joves de Duato mostren el seu talent  i la seva tècnica en quatre coreografies

Compañia Nacional de Danza 2
Dissabte 28 de febrer de 2009
Teatre Auditori de Granollers

Són pocs els noms mediàtics del món de la dansa coneguts pel gran públic, però són malhauradament imprescindibles perper atraure el gran públic. La sorprenent bona entrada de les dues funcions de La Compañia Nacional de Danza 2, encapçalada per Nacho Duato (que no hi balla), al Teatre Auditori de Granollers, confirmen la importància del nom que encapçala el cartell.
S’agraeix però, que més enllà del nom mediàtic, la proposta d’aquesta jove companyia tingui com a objectiu, impulsar la carrera professional de joves. L’espectacle, que celebra el desè aniversari, ofereix quatre coreografies molt diferents, tres del propi Duato i una del japonès Yoko Taira, que es belluguen entre la dansa clàssica i la contemporànea, un comòde terreny per a Duato, que ha trobat en aquesta fòrmula gens arriscada una segura connexió amb el públic.
Duende, la primera peça, és tota una declaració d’intencions d’aquest estil Duato. És evident que hi ha en Duende un gran treball de sincronització amb la música preciosa de Debussy, una tècnica impecable i molta bellesa en els moviments dels ballarins, però el pobre treball d’il·luminació i la repetició de figures, potencien la monotonia. La segona i breu coreografia, Cor Perdut, ofereix un canvi de registre considerable, més folclòric, de sabor fresc i mediterrani. Un bonic i alegre regal de Duato a Maria del Mar Bonet que parteix de la versió la cantant mallorquina va fer d’una cançó tradicional  de l’armeni Barberian. Erase una vez..., la tercera peça, l’única que no es de Duato, és la més sorprenent, la més arriscada, la més propera als camins atrevits de la dansa contemporànea. La preciosa musica tradicional japonesa de Hirota i Yamashiro és el teló de fons d’una peça juganera.
L’espectacle es tanca amb Kol Nidre, la peça més nova i arriscada de Duato, amb la guerra i els infants que la pateixen com a fons d’inspiració. El títol, que fa referència al nom de la liturgia que es celebra abans de la festa jueva del Yom Kipur, ens transporta a un ambient bèl·lic amb un intens treball de llums i l’elecció d’una música musculosa i angoixant, que confirmen l’obsessió de Duato per transmetre bellesa amb els moviments. Un complet espectacle perjudicat per tres pauses innecessariament llargues que estiren fins a gairebé dues hores la funció.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Un Lorca màgic

La companyia sevillana La Fundición estrena a Ponent una suggerent versió de Perlimplín
  
Sensualitat i mort. Amor i màgia. Humor i surrealisme. L’imaginari de Federico Garcia-Lorca té evidents atractius teatrals, però fer avui una nova versió d’una obra com Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, escrita el 1933, té també el risc d’esdevenir una proposta desfasada, caduca, poc atractiva pel públic actual. No és el cas de la proposta de la companyia La Fundición de Sevilla, que aquest cap de setmana ha estrenat al Teatre de Ponent un Perlimplín fresc, actual, capaç de transmetre tota la màgia, sensualitat i picaresca del poeta andalús fusionant els versos amb cant, dansa, efectes sonors i una treballada posada en escena.
L’admiració del director Pedro Álvarez-Ossorio per la poesia de Lorca es percep en tots els detalls de la proposta. D’entrada, no tant sols conserva íntegres els versos originals, sinó que afegeix fragments d’altres obres que arrodoneixen el muntatge. A l’inici el diàleg “La doncella el marinero y el estudiante”, com un homenatge a l’epoca en que el poeta va estar al Cadaqués de Dalí, amb una onírica entrada que recorda Morta a Venècia de Thomas Mann; tot seguit, el diàleg La doncella, el marinero y el estudiante, que introdueix la sensual protagonista.
La parella de follets (magnífics i polivalents Guillermo Weickert i Isa Ramírez), és un altre dels encerts de la funció. Irresistiblement malvats, el seus moviments per l’escenari, les seves veus d’ultratomba, les seves rialles, balls i cançons aporten a Perlimplín tota la màgia de l’atzar, tota la cruesa d’un destí fatal. La magnífica Belisa d’Anna G. Morales és un altre de les grans apostes d’aquesta obra. Ballarina i cantant de formació, Morales afronta amb Perlimplín el seu primer paper destacat en teatre i la seva gran presència escènica i sensualitat ajuden a entendre el viatge vital de don Perlímplin, que descobreix l’amor més feridor tant sols després d’experimentar els gelos de l’home casat. Menció apart mereix també Marcolfa, la patidora criada que crea un fantàstic Emilio Alonso, i l’ajustat Perlimplín de Juan Carlos Sánchez, ideal per aquest paper.
El conjunt s’arrodoneix amb una escenografia capaç de submergir l’espectador en un món de conte amb un treballat joc de teles sedoses semitransparents i un suggerent joc de llums.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Humor, tendresa i música

La veterana companyia Los excéntricos presenta a Ponent Rococo Bananas, el seu espectacle de clowns musicals

Roba de colors impossibles, cares maquillades i pentinats impossibles. Situacions estrambòtiques, moltes ganyotes i ganes d’arrencar rialles. I música, molta música. Us presentem Los excéntricos, una veterana companyia catalano-francesa de clowns musicals que divendres va estrenar el seu Rococo Bananas al Teatre de Ponent, on estarà fins el proper diumenge. Pallassos de tall clàssic, pensats per a tots els públics, amb trenta anys d’experiència i molt d’ofici.
Els gestos, els gags, la indumentària i sorprenents habilitats instruemntals són les armes de Marceline, Sylvestre i Zaza, el trio protagonista. Zaza, orelles grans i somriure etern, contagia el públic amb el seu imparable riure burleta. Aparentment és el pallasso “babau”, però el seu carisma, les seves habilitats musicals i números tant senzills i increiblement efectius com el gag on beu, mica en mica, una copa de cava, posen de manifest el seu talent. Marceline, la dama de la funció, és la diva, coqueta, amb un gust discutible pels vestits i amb una ànsia de protagonisme que la fa cantar, fer malabarismes i ballar amb més simpatia que gràcia. Finalment Sylvestre, l’amo de cerimònies, el més xerraire i el pallasso que vol ser “seriós”, professional, però acaba sent el més sapastre de tots.
Rococo Bananas és, en mans d’aquest trio, un surrelista cabaret de varietats, un conjunt de números musicals i de malabars amb caigudes, trompades, bofetades i plats trencats. La música és la base de l’espectacle, amb un piano de fusta ple de sorpreses i instruments tant curiosos com un motxo-contrabaix o dits que fan música. Els intents fallits d’oferir números musicals i de malabars són l’inici d’un divertit caos.
L’experiència i l’ofici d’aquesta companyia, formada després de molts anys de carrer i havent voltat per tot el món, es transmet amb una inmediata connexió amb el públic, predisposat a la rialla. La sinceritat i senzillesa dels gags funciona a la perfecció. No cal cap nas vermell ni grans efectes especials. L’humor de Rococo Bananas sorgeix de la la humanitat i tendresa de tres clowns que simplement es deixen anar i fan el que saben fer: el pallasso.

divendres, 13 de febrer del 2009

Incòmoda i divertida crueltat

S'estrena a Ponent La Gran Nit de Lurdes G. una fresca comèdia de final sorprenent


Una nit de cap d’any un grup d’amics es troben en una casa de muntanya per menjar junts el raïm i brindar amb cava. Música, ball, i moltes ganes de passar-ho bé són presents en aquesta festa, d’ambient juvenil reconeixible. La gran nit de Lurdes G., de la companyia Didascàlia Produccions, és una fresca comèdia de Josep Maria Miró i Cristina Clemente capaç d’anar de la blancor més naïf cap una inesperada i cruel negror fresca gràcies al joc que es capaç d’establir entre els seus protagonistes i el públic. Estrenada amb èxit a Barcelona, va presentar-se aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Divendres, la presència d’estudiants del Consorci de Normalització Lingüística, va ajudar a oferir un ple de públic poc habitual i molt engrescador.
Tots es coneixen i semblen seguir un ritual que es repeteix any rere any. Només una noia, la Lurdes, vestit groc, mirada innocent, és nova aquesta nit, i serà l’objectiu fàcil d’un joc cruel, de final inexplicable. El text de Clemente i Miró és juganer, i prova de fer-nos dubtar a cada moment de la personalitat real de cadascun d’ells, afegint elements de metateatralitat que, tot i no ser originals ajuden a la implicació del públic enriolat fins el silenci de la crua veritat.
Hi ha voluntat d’originalitat i sorpresa, i ganes d’enganxar al públic en aquesta història. Si bé és cert que els intèrprets, la majoria acabats de sortir de l’Institut del Teatre, transmeten tanta frescor i energia com inexperiència i falta de matisos (hi ha personatges que un no s’acaba de creure), tant el mètode conjunt i progressiu de creació de l’obra (explicat pel director a l’escola de l’espectador), com el bon rodatge de la peça afavoreixen l’impacte final, força original i engrescador.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Bella i expressiva autodestruccció

DIVINARIANA - Companyia Roberto G. Alonso
Teatre de Ponent de Granollers
6 de febrer de 2009

 
Divinariana, la darrera peça del corèograf i ballarí Roberto G. Alonso (que es pot veure al Teatre de Ponent de Granollers fins el proper diumenge), és un retorn al dramàtic i poètic món del novel·lista i dramaturg francès, una constant en la carrera d’aquesta companyia. Després de l’espectacular Mon Genet i del sensual Lulú,  primera nit,  Alonso pren aquí un camí més dolorós, partint de Santa Maria de les Flors, escrita pel resignat autor des de la presó, una novel·la crua que el coreograf és capaç d’endolcir amb una sensible selecció musical i amb una coreografia molt expressiva que barreja dansa, teatre i video.
Divinariana segueix fins a la mort la vida de Divina, una noia amb una tormentosa relació amb la seva mare Ernestine que acaba dedicant-se a la prostitució, enmig d’un ambient marginal ple de relacions humanes i sexuals dependents i destructives. Susanna Rodriguez esdevé doncs l’absoluta protagonista de la peça, dotant al personatge de Divina d’una magnífica expressivitat que va més enllà dels moviments del cos. Rodriguez construeix des de la visceralitat el personatge de Divina, a qui dota d’una força i uns matissos hipnotizadors, fent creïble l’autodestrucció del personatge, abocat sense aturador al paper de màrtir, incompresa i rebutjada per tots, en plena caiguda lliure. Són molts els personatges d’aquest món de perdició que Genet retrata amb cruesa però sense jutjar, i l’espectacle d’Alonso mostra algunes d’aquestes relacions, la majoria de final tràgic. Destaca també el propi treball d’Alonso, transformat en la mare de Divina, que odia, menysprea i maltracta des de l’infància la seva filla.

 Amb l’ajuda del vídeo l’espectador pot ser observador/voyeur en directe dels fragments més íntims, darrera un mur de totxo i intol·lèrància o en l’escalfor i proximitat d’un altell que a l’escenari només s’intueix. El conjunt, tant inquietant com bell, transmet la passió d’Alonso per Genet, que tracta amb tant de respecte com sensibilitat, mostrant sense prejudicis la forta carrega sexual i humana dels personatges de l’autor. Un dels grans encerts. de
Divinariana és altre cop l’obsessió d’Alonso per dotar els seus espectacles d’una dansa molt teatral, molt expressiva, en la qual els moviments i les coreografies dels ballarins sorgeixen després d’un intens treball de creació dels personatges, convertint així el que podrien ser simples coreografies de moviment en verdaderes històries humanes, sensibles i colpidores.