El malson de la bellesa

El lleig, de Marius Von Mayernburg

Direcció de Juan Carlos Martel

Amb Joan Negrié, Oriol Grau, Neus Umbert i Pep Muñoz

Dissabte 23 de maig de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Fins quin punt és important la bellesa? Algú considerat lleig està condemnat al fracàs? Què passaria si, de cop, tots fóssim guapos? Quin valor tindria llavors el nostre aspecte exterior? Fins quin punt ens canvia el caràcter la manera com ens veuen els altres? Preguntes tant profundes podrien obrir un interminable debat, però a El lleig, de Marius Von Mayernburg (jove dramaturg alemany pràcticament desconegut a casa nostra) esdevenen una divertida crítica, directa i contundent, capaç de fer-nos riure i reflexionar alhora. El lleig és la primera producció de la sala Trono de Tarragona,  i es va poder veure aquest cap de setmana al Teatre de Ponent de Granollers.

Fidel a l’estructura dramàtica original, pensada com un joc teatral on l’escenografia i el vestuari són pràcticament inexistents i on el paper dels actors és crucial, Juan Carlos Martel ha aconseguit fer d’El Lleig una peça de ritme trepidant on tot encaixa a la perfecció. El repartiment( Joan Negrié, Oriol Grau, Neus Umbert i Pep Muñoz) està a l’alçada de la peça, i el seu fresc i divertit joc a l’escenari connecta amb el públic des del primer moment.

L’únic decorat, simpàtic i estranyament lleig, el formen unes espatlleres que obliguen als actors a moure’s com en una classe de gimnàstica (quan un personatge no és a escena es penja, quiet i en silenci, de les barres de fusta). Vestits amb el mateix uniforme, fins i tot les mateixes sabates, l’únic que permet diferenciar els personatges és la seva interpretació i el que diuen, i malgrat aquests ràpids canvis, la història, una mena de gag allargassat, es segueix sense dificultat gràcies al gran treball gestual dels actors, que canvien de registre amb habilitat i rapidesa.

Juganer, intel·ligent, Von Mayenburg parla a El Lleig de la subjectivitat de l’aspecte físic, al qual ens rendim sense gairebé adonar-nos, però en canvi cap dels actors pateix cap canvi físic visible en cap moment de la funció; son els espectadors els qui, a partir de les reaccions i decisions dels personatges, extremes, absurdes i irracionals, esdevenen conscients d’aquests canvis. I és precisament aquest joc, aquesta màgia que ens fa creure uns canvis inexistents, la que ens fa conscients que només veiem el que volem veure. Estem segurs que no dónem massa importància al  nostre aspecte?

Humanisme versus pragmatisme

S’estrena a Granollers la fantàstica versió d’Els nois d’història dirigida per Josep Maria Pou

Amb només dues obres estrenades com a director i amb una tercera a punt d’estrena, Josep Maria Pou ha estat capaç d’afegir al seu espectacular currículum com a actor, el reconeixement de crítica i públic en la seva faceta rera el teló. La seva segona obra, Els nois d’història, ha iniciat una atepeïda agenda d’actuacions per tot Catalunya després d’inaugurar el renovat Teatre Goya i estar-hi un munt de mesos. El passat cap de setmana la funció va ser al Teatre Auditori de Granollers, on va omplir i convencer durant dos dies.

D’entrada Pou demostra un gran olfacte en la tria del text. The history boys, del prestigiós dramaturg anglès Alan Bennet és capaç de tractar temes de tanta actualitat com l’educació o les relacions afectives amb prou intel·ligència per no defraduar el públic més cult i exigent, i amb prou humor i capacitat d’empatia per atrapar públics de totes les edats. L’acció es situa en una escola anglesa de províncies, on assistim a la preparació d’un grup de joves i entusiastes estudiants que volen entrar a les prestigioses universitats d’Oxford i Cambridge. De seguida sabrem que l’entusiasme per aprendre i el gran nivell cultural d’aquests joves és degut a la passió d’Hector (magnífic Pou), un vell professor més interessat en transmetre ganes d’aprendre i cultura general que no pas en els resultats acadèmics. El seu model educatiu xocarà inevitablement amb els objectius resultadistes del director i amb el pragmatisme d’Irwin, un jove professor.

Malgrat la multitud de referència poètiques i literàries, i un cert regust a la pel·lícula El club dels poetes morts, el text de Bennet juga molt saviament totes les cartes de la partida, evitant en tot moments abusar del xoc entre els professors, i afilant quan toca la ironia i l’humor més intel·ligent. Un dels grans encerts de la funció és la direcció de Pou, capaç d’extreure el millor d’un grup de joves actors  (Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled i Ferran Vilajosana) que transmeten a la perfecció l’energia i entusiasme dels seus personatges. Malgrat Pou, a més de ser director, s’ha reservat per ell un dels papers protagonistes de la funció,  ha fugit de l’egocentrisme i mesura amb intel·ligència el pes de cadascún dels interprets. Així doncs, l’equilibri del conjunt d’interpretacions, sumat a un ritme trepidant i música en directe, acaben sent la cirereta d’un pastís que agrada a tots els paladars.

Divertidament absurd

SON DOS, de Faemino y cansado

Divendres 8 de maig de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Una avella invisible esquivada en el darrer segon convertida en un exèrcit de pelícans desnutrits comandats per la vicepresidenta del Govern. Un estrany artil·lugi fet, entre d’altres coses, amb perillós fil de pescar verd i activat per un conill gegant. Un espectador convertit en “El puma” per la màgia del playback. Uns fills bessons molt lletjos però molt útils per caçar rates. Heu entès alguna cosa? Us sembla tot això prou esperpèntic? Doncs només és un tastet de l’univers divertidament absurd que el duo còmic Faemino y Cansado van desplegar aquest cap de setmana al Teatre Auditori de Granollers, davant d’un entregadíssim públic ple de fans i incondicionals que van esgotar les entrades i van riure i aplaudir amb entusiasme.

Conscients de la poca xispa d’uns cognoms que semblaven d’arbitre de fútbol, Àngel Javier Pozuelo Gomez i Juan Carlos Arroyo Urbina van comencar com a duet humorístic a finals dels anys setanta, anomenant-se, respectivament Javier Cansado i Carlos Faemino. Després d’actuar espontàneament al parc d’El Retiro de Madrid van començar a actuar a bars i teatres, fins el seu salt televisiu, al mític Cajón Desastre. El seu humor surrealista, absurd, inclassificable, continua avui tenint un munt de seguidors incondicionals.

No és fàcil, per algú que no ha seguit gaire la seva trajectòria, entendre quin és l’esquelet del seu espectacle, quin és el punt de partida o l’objectiu. No hi ha un guió clar, i la improvisació desfermada és alhora el seu pitjor defecte i la seva millor virtut. Però tampoc té cap importància. Incapacos de deixar de parlar, Faemino y Cansado arrenquen amb una anècdota qualsevol, com és corrent i banal millor, i allarguen tant l’explicació, la porten a un punt tant surrealista, que la riallada és inevitable davant l’absurd dels arguments. No hi ha reflexió, no hi ha cap anàlisi de la realitat, ni imitacions ni acudits sobre homes i dones, sobre la feina o sobre sexe. L’humor de Faemino y Cansado es basa en la química, i alhora en el contrast, dels dos actors i de la seva manera de parlar, en la seva manera d’explicar. Sense decorats, sense disfresses, vestits amb tirants, pantalons foscos i llampants americanes blau i grana, armats tant sols amb els micròfons i amb una simple il·luminació, el seu és un humor esperpèntic, tant poc preocupat per arrencar la rialla, tant alliberat de tòpics, tant conscient de la seva absurditat que segurament per això és capaç de connectar amb aquella part de nosaltres cansada de buscar sentit, explicació i culpables a tot el que ens passa.