dimecres, 5 de setembre del 2007

Què té de dolent estimar d'una altra manera?”


La cabra, o qui és Sylvia? omple dos dies el Teatre Auditori i entusiasma amb la seva divertida història d'un amor “diferent”


Un home amb una carrera brillant, un matrimoni perfecte, un retrat de família immillorable. I enmig, una cabra. Aquest és el cartell i el divertit i alhora inquietant punt de partida de La cabra, o qui és Sylvia, que dijous i divendres va omplir la sala gran del Teatre Auditori de Granollers. L'obra, d'Edward Albee, i traduïda, dirigida i protagonitzada per l'actor Josep Maria Pou, ha arribat a Granollers després d'un exitosa temporada a Barcelona.

L'escenografia, espectacular, dóna la rebuda al públic, en una d'aquelles nits de teatre en majúscules. Som al saló d'una luxosa casa. El marbre i la fusta noble presideixen un espai exquisit, esperable d'un exitós arquitecte. La conversa inicial entre Martin (Josep Maria Pou) i Stevie (Marta Angelat) ens presenta un matrimoni dels que fa enveja, en el qual els anys no han fet perdre la ironia i el sentit de l'humor. Però ja se sap que ningú no és perfecte i darrera les aparences de felicitat “tothom té draps bruts”.

La primera meitat de La cabra, o qui és Sylvia transcorre en un clima de complicitat amb el públic. És molt difícil no saber, encara que només sigui pel títol de l'obra, que un dels moments culminants de la trama és quan Martin, el protagonista, assegura estar enamorat d'una cabra, i per tant qualsevol gest i qualsevol frase condueix i anticipa la confessió. No hi ha sorpresa doncs, en aquest sentit, i l'aparició de Ross (Blai Llopis, correcte), un dels millors amics de Martin i que li intenta fer una entrevista per a televisió, no fa més que allargar l'esperat moment. Fins llavors, els diàlegs són un pèl forçats i les interpretacions, tot i que brillants, són exagerades i poc creïbles.

És a partir del moment en que tots els protagonistes coneixen la sorprenent i peculiar fixació de Martin per una cabra, la Sylvia, quan el text d'Edward Albee mostra tot el seu potencial, la seva tremenda capacitat d'arrencar riures d'un tema com la zoofília, gens fàcil de tractar. Aquí no hi ha morbositat, i per sobre de tot no hi ha prejudicis. Albee s'atreveix fins i tot a qüestionar si és possible estar enamorat d'un animal, i l'explicació detallada de la història d'amor de Martin és capaç d'arrencar tendresa, una estranya tendresa. “Què té de dolent estimar d'una altra manera?”, afirma sincer el protagonista. És interessant també l'intent per introduir el tema de l'homosexualitat, encarnat pel indefinit i mal dibuixat personatge de Billy (sobreactuat Pau Roca), el fill adolescent de la parella.

Però per de l'estranya sensació de riure amb una situació tant estranya i absurda com divertidament increïble, l'esclat de tant difícil confessió condueix a un intensíssim duel interpretatiu entre Josep Maria Pou i Marta Angelat, que ratllen la perfecció en la llarga i tensa conversa (ceràmica i demés decoració feta bocins pel terra) que condueix a l'inevitable enfonsament del matrimoni perfecte. El final, impactant, d'aquells que no es poden explicar, culmina gairebé dues hores que han passat volant

Un empalagós i exitós autohomenatge


Manolo Escobar repassa a Granollers la seva vida i cançons davant d'un públic entregadíssim i emocionat


Sembla que “el carro” té encara corda per anys, talment com si el temps s'hagués aturat. “Hi ha artistes que fins i tot quan sembla que ja no hi són, continuen estant-hi”, afirma contundent dalt del piano el dramaturg i actor barceloní Marc Rosich, en un moment de l'espectacle De Manolo a Escobar. I és que, si deixem de banda qualsevol valoració artística i acceptem, sense remei, que hi ha gustos per tot, cal assumir que, en el món de la música i l'espectacle hi ha artistes que, amb un conjunt de cançons que continuen essent un himne per a tota una generació (principalment la de la immigració procedent d'Andalusia) aixequen passions irrefrenables, fins i tot abans que s'aixequi el teló. I això és el que es va posar de manifest aquest dissabte i diumenge amb l'èxit aclaparador i indiscutible de Manolo Escobar a Granollers. L'impressionant ovació i connexió emocional del públic amb Escobar de principi a fi de l'espectacle són quelcom que no es pot explicar amb paraules.

Tant se val si el que s'ha volgut vendre com un espectacle teatral sigui tant sols un correcte concert autohomenatge egocèntric, empalagós i farcit de falsa modèstia i u. No importen ni l'estranya i molesta manera de parlar de Marc Rosich amb posició seductora dalt el piano ni que el seu text pretesament graciós sigui tant sols una gran ensabonada destinada a pujar l'ego d'Escobar i a explicar l'èpica i novel·lesca biografia d'una vida de començaments sempre molt difícils i d'èxit sorgit de la pobresa. Cada cançó té aquí un significat emocional i vivencial per a cadascú dels espectadors que transcendeix qualsevol encert o idea teatral. Si el Manolo ens canta de nou, la resta no importa. Als mites se'ls perdona qualsevol defecte, i el més terrible entre els artistes, l'ego i l'orgull sense mesura, són els que, finalment l'entronen a un èxit gairebé etern.

Riures amb garantia d'èxit


Joan Pera torna a omplir el Teatre Auditori amb la seva darrera obra i el mateix personatge de sempre



Hi ha actors com Joan Pera que han assumit amb tant força un rol, un personatge, que la seva presència escènica acaba transcendint l'argument de l'obra. Tant se val quina història protagonitzin i poc importa que la resta d'actors, secundaris sense remei, s'esforcin per fer funcionar els seus personatges i per ser graciosos. Ells són, de principi a fi, els protagonistes absoluts, i el fidel i entregat públic que omple cada funció paga l'entrada disposat a riure qualsevol gest, paraula i fins i tot els errors i les improvisacions, que sovint acaben passant per damunt de la història i de la resta d'actors.

Dimecres i dijous, al Teatre Auditori de Granollers, i sense Paco Moran, la seva inseparable parella teatral des de fa molts anys, Joan Pera va demostrar una vegada més que està en forma, i que les seves innegables i molt eficaces dots còmiques funcionen molt bé en històries ben diferents. El punt de connexió en aquestes històries és el protagonisme de personatges que sempre són exagaradament histèrics, histriònics i predestinats a ficar-se en embolics. Pera, conegut també per ser el doblador de Woody Allen, sembla haver adoptat les neurosis presents sempre en els films del director i actor novaiorquès, i si un tanca els ulls

“Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes”, dirigida altre cop per Abel Folk (sembla que ha trobat la fòrmula de l'èxit amb espectacles d'humor per a tots els públics) està basada en un text de Claude Magnier. És una divertida història d'embolics sense solta ni volta que el còmic frances Louis de Founes va popularitzar amb la pel·lícula que l'any 1967 va dirigir Edouard Molinaro. L'argument és tant simple com absurd, tant intrascendent com embolicat. El senyor Costabella (Joan Pera) és un empresari ric que viu sense maldecaps amb la seva dona (Mont Plans, divertidíssima i que reclama un major protagonisme) i la seva filla (Mireia Aixalà, en un registre histèric i infantil que borda). Però aquesta estabilitat es veurà importunada pel seu col·laborador i home de confiança, l'Àngel, que irromp a casa seva a primera hora del matí per exigir que li puji el sou per poder demanar la mà de la seva xicota. La situació esdevé més i més caòtica, sobretot quan Costabella descobreix que la noia amb qui es vol casar l'Àngel és la seva pròpia filla, i que a més l'Àngel l'ha estafat amb un tripijoc en els balanços de l'empresa. L'Enriqueta, la criada (costa veure Llol Bertran en un paper secundari), Bruno, el massatgista personal, i Òscar, el xofer s'afegiran també a l'embolic.

Malgrat l'excessiva durada de l'obra, necessària segurament per desfer l'embolic on tres maletes d'identic aspecte acaben sent protagonistes, les riallades del públic omplen la platea de principi a fi. Joan Pera, que sembla haver sumat al seu rol els papers que assumia Paco Moran, porta fins al límit, fins a l'absurd les seves ganyotes, els seus gestos, i les seves improvisacions i errades són aplaudides i fins i tot esperades. Se li pot criticar aquest excés d'improvització, aquest afany de fer el pallasso sense parar, però cal reconèixer que aquest camí sense tornada cap a l'histrionisme còmic li funciona molt i molt bé.

Un viatge fresc, però de poca volada

Comediants conviden a passejar per la història del teatre i la seva relació amb l'amor amb El Gran Secret


El Gran Secret, de la companyia Comediants, no passarà a la història dels grans muntatges d'aquesta mítica companyia. Amb una idea de partida prou engrescadora i plena de bones intencions, la darrera proposta dirigida per Joan Font no arriba mai a emocionar o atrapar l'emoció de l'espectador, però insertada divendres en la progamació de festa major del Teatre Auditori de Granollers, tot just entre les maletes de Joan Pera i les cançons de Manolo Escobar, esdevé un petit oasi d'imaginació, de màgia teatral i risc creatiu. És cert que el resultat potser decepciona i deixa un pèl indiferent, però convida als espectadors a anar més enllà del riure fàcil i de la cançó popular, que són garanties d'èxit però dels quals no es pot abussar si no es vol adormir la imaginació del públic i la creativitat dels artistes. Comediants no han trobat, amb aquest espectacle, el secret de l'èxit, però la seva trajectòria i el seu carisma obliguen a perdonar-los qualsevol relliscada i espera el seu proper espectacle amb ànsia.

El Gran Secret vol ser un viatge per la història de l'amor i el teatre, i té la voluntat de voler transmetre l'amor pel teatre. La premissa argumental parteix de la idea que les diferents formes d'estimar i viure l'amor han estat influenciades, al llarg de la història de la humanitat, per la manera com el teatre, i més tard les altres arts escèniques, ho han explicat. La idea esdevé poc creible i gens clara en el transcurs de l'espectacle, però serveix d'excusa per repassar al món del teatre, als seus gèneres i la seva evolució.

L'inici de l'espectacle és un dels grans encerts de la proposta. Amb el teló tancat i la música d'inici sembla que hi ha problemes tècnics. Una regidora i un tècnic de sala, un acomodador i una acomodora amb vestuari del propi teatre i mocadors blanc i blau, i un espectador que resulta ser un autor teatral intentaran solucionar la nit explicant ells mateixos la relació de l'amor i el teatre. L'efectivitat de la fòrmula del teatre dins el teatre, però, funciona només a l'inici, i els intermitents retorns dels actors al suposat món real intercalats entre escena i escena resulten poc atractius. Cada expressió d'amor (impossibles, tràgics, màgics, divertits) té en cada acte una relació directe amb un gènere teatral (la comèdia, la tragèdia, el clown) i el viatge d'El Gran Secret vol que coneguem, amb un resultat més didàctic que emocionant, la importància que, sense potser saber-ho, té el teatre en les nostres vides i els nostres amors.

On millor funciona l'obra és en els moments més còmics, quan les màscares i els decorats senzills però plens d'imaginació són les protagonistes. L'amor entre un pallasso i una pallassa esdevé, sense cap mena de dubte, amb el moment més brillant, divertit i emocionant de l'obra. Quan intenten introduir-nos, amb ironia, a teatres més tràgics o “moderns” les limitacions d'uns actors més acostumats al clown i a la vessant còmica es posen en evidència i resulta molt fàcil desconnectar. La durada de l'espectacle, gairebé una hora i mitja, i la frescor de la proposta deixen un bon regust de boca, amb poca sal i poca emoció, però altament comestible.