La victòria del teatre i imaginació

La Cia. Per Sé presenta Gurs, una original versió de Shakespeare ambientada en un camp de concentració

GURS, basada en “Penes d’amor perdudes” de W. Shakespeare

Dramatúrgia: Anna Gras, Kevin G. Martos, Albert Viñas

Direcció de Joan Morillo

Direcció musical: Oscar Machancoses

Amb Kevin G. Martos, Anna Gras, Sagrado Nova, Xavier Nuñez, Magda Puig, Luis Miguel R. Luna i Albert Viñas

Dissabte 31 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Pluja, fred, fang i gana, molta gana. És evident que les inhumanes condicions de vida d’un camp de refugiats no són gens adients per a la creativitat i la cultura. I el camp de Gurb, a França, no n’és l’excepció. Entre 1940 i 1945 van passar-hi més de 60 mil persones, i gairebé la metitat erern republicans que fugien del règim franquista després de la Guerra Civil. Malgrat la duresa de la situació, però, se sap que els interns van organitzar-se per tenir la seva pròpia vida cultural. Exposicions, orquestres, esports, conferències...i perquè no una obra de teatre? A partir d’aquesta premissa, i en línia amb la màgica barreja de realitat i ficció que plantejava la meravellosa La vida és bella, de Roberto Benigni, la companyia Per Sé presenta Gurs, el seu primer espectacle. Una versió de Penes d’amor perdudes de William Shakespeare convertida en un simpàtic musical que aquest passat cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent.

Terra enfangat, austeres lliteres de fusta.. Som a un mòdul del camp de concentració de Gurs. Quatre ex-combatents, avorrits, es distreuen amb l’arribada de dues refugiades. L’aparició d’un llibre de Shakespeare transformarà la crua realitat en una divertida representació teatral, una escapada necessària per sobreviure i mantenir l’esperança.

Gurs és una molt bona idea teatral, un exemple de les possibilitats del teatre dins el teatre i la importància de la imaginació per convertir una obra clàssica en quelcom més. Les dues realitats, la del camp i les Penes d’amor perdudes de Shakespere estan molt ben encaixades i el joc dramàtic s’entén i funciona. Potser les actuacions són, malgrat l’energia i l’entrega de tots els intèrprets, massa irregulars, amb una dicció molt millorable, un excés de tics i un to de caricatura poc treballat (destaquen la granollerina Anna Gras, molt expressiva, i Albert Viñas, de Lliçà d’Amunt). Però l’afilat verb de Shakespeare i els enginyosos diàlegs entren molt bé. El problema de Gurs és haver-lo convertit amb un musical, un gènere que exigeix molt més que voluntat i música en directe. Com a obra de teatre, Gurs funciona, malgrat les seves limitacions. Per ser un musical es necessitarien actors amb més talent i tècnica musical.

L’afany per ser algú

La companyia Mala Sang dirigida per Dusan Tomic versiona Tenessee Williams a Canovelles

EL GATS, a partir de textos de Tenessee Williams

Direcció de Dusan Tomic

Amb Pere Gual, Ma Lourdes Carreras, Yolanda Fernández, David González, Javier Jiménez, Vicenta Ballesteros, Martín Sánchez

Dissabte 26 d’octubre de 2009

Teatre de Can Palot de Canovelles

Al teatre amateur l’esforç, les ganes de tirar endavant una funció poden amb qualsevol entrebanc i arriben a suplir en gran mesura la manca d’experiència o formació teatral. El més habitual és que les interpretacions siguin irregulars, que el ritme de l’obra trontolli i que l’escenografia sigui molt i molt senzilla. Però, ¿algú s’atreveix a demanar la perfecció a un grup de no professionals s que dediquen un munt d’hores en condicions i horaris gens fàcils tant sols pel gust d’actuar? Aquí cal deixar a casa les ulleres de crític i deixar-se arrossegar per la il·lusió i la força que sempre hi ha dalt l’escenari.   Dissabte, al Teatre Can Palots Canovelles, els Mala Sang van estrenar Els gats, que fusiona dos peces de Tenesse Williams. L’intens treball amb els actors del director, Dusan Tomic, és el que més destaca en aquesta obra, alhora trista i divertida.

La senzillesa domina l’escenografia d’Els Gats: un balanci i una taula a l’esquerra; a la dreta, una taula, una cadira i un llit plegable. Cada cantó de l’escenari ocupat per una història, independents entre si, però amb aspectes en comú. La llum i la foscor defineixen a cada moment quina història és la que es posa en marxa. Com és habitual en l’obra de Tenessee Williams la soledat, la marginació i la pèrdua de dignitat dels personatges és l’eix central. Aquí, s’hi afegeix un cert toc d’humor que finalment s’acaba imposant. Tant se val que els personatges mostrin la seva ràbia, desesperació o impotència. Davant d’un públic pendent de les interpretacions dels coneguts, la caricatura i el gag guanyen la partida al drama.

Una dona engabiada, atemorida i dominada completament per un marit masclista i prepotent protagonitza 27 vagons de cotó, la història de l’esquerra. La cobdícia, la maldat i la hipocresia d’aquest home amb aires de grandesa han empetitit la seva ànima i només l’oportunitat d’enganyar-lo amb un altre home serà capaç de fer-li sentir, encara que sigui per un instant, que és algú i que algú se la pot continuar mirant. L’actriu principal desplega en aquesta peça un gran saber estar sobre l’escenari i transmet amb força encert la bogeria del seu personatge.

A El més estrany idil·li un home que ho ha perdut tot i fins i tot la dignitat arriba a un hostal atret per les dots musicals de la mestressa. Evadint les dots de seducció de la dona, l’home trobarà consòl a la seva soledat amb la companyia de Nitxevo (“ningú” en rus), un gat que es convertirà en la seva única il·lusió.

La bogeria segons Shakespeare

Oriol Broggi entusiasma el Teatre Auditori amb el seu Hamlet fresc i proper.

Si adaptar Shakespeare és sempre un repte immens per a directors i actors, atrevir-se amb Hamlet implica enfrontar-se a sense remei multitud de dubtes i de pors, sobretot si es vol adaptar d’una manera atractiva el text per a un públic poc acostumat al teatre en vers i al mateix temps no trair l’esperit original ni enfurismar els més puristes. El director Oriol Broggi, acostumat a enfrontar-se a clàssics (Antígona, El Rei Lear,...), demostra amb La tragèdia de Hamlet que no ha perdut el respecte, però si la por. Dissabte, al Teatre Auditori de Granollers, una platea propera al ple absolut, va reconèixer amb aplaudiments entusiastes l’atreviment de Broggi i l’energètica interpretació de Julio Manrique.

Pensat i creat per un espai tant màgic com l’allargassada nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, el primer dubte que presenta aquest Hamlet és la seva adaptació a teatres de format convencional. L’entrebanc és resol amb senzillesa: una gran estora beix substitueix la sorra i una gran portalada ens situa a l’epoca de reis i nobles.

Traïcions, lluita pel poder, assassinats,...Hamlet retrata, com és habitual en Shakespeare, les misèries humanes. El príncep de Dinamarca embogeix per una visió del seu pare mort que l’alerta que ha estat mort pel seu propi germà. Dubtant de tot i de tothom, lluita amb totes les seves forces per desemmascarar el traïdor. Però més enllà d’alguna aïllada lluita d’espases, aquí l’arma és la paraula.

Broggi demana als seus actors energia i versatilitat, i a canvi els ofereix una certa llibertat actoral. En el cas del Hamlet de Manriquela jugada és a punt d’escapar-se-li de les mans. L’actor transmet tota la bogeria i energia que el personatge demana, però les llicències que surten fora del text original descol·loquen. Així, en els moments més brillants, quan Hamlet embogeix davant la seva mara o Ofelia, l’obra troba la foscor i el to adients, però es trenca sobtadament amb els riures posteriors que provoca l’ interpretació histriònica de Manrique.

El conjunt de la funció aconsegueix transmetre la màgia del teatre més ancestral, la frescor d’un assaig, i la senzillesa escènica apropa els versos de Shakespeare. Segurament els més obsessionats amb el respecte absolut del vers es sentiran molestos pel to burleta que desprèn l’obra en alguns instants. Però si un és capaç d’entendre la funció com un fresc homenatge al teatre i als actors, les sortides de to són, a més de divertides, totalment compatibles amb el vers. Al cap i a la fi, Shakespeare entenia el teatre com un joc.

Poesia al llimb

L’espectacle Klàssics apropa sversos d’autors catalans a través d’una original dramatúrgia

Klàssics

Direcció de Txell Roda

Amb Òscar Intente i Mariona Casanovas

Dissabte 17 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Convertir les lectures obligatòries en una experiencia teatral. Amb aquest repte va arrencar fa nou anys al Teatre de Ponent de Granollers el projecte Teatre i Literatura, que ha apropat a alumnes de batxillerat adaptacions escèniques de les novel·les i els llibres de poesia inclosos al currículum escolar. Ara, aquestes obres s’obren al públic en general i la poesia és la protagonista de la primera peça que s’ha pogut veure aquest cap de setmana al teatre granollerí. Dramatitzada per Jonay Roda i sota la direcció de Txell Roda, Klàssics té la voluntat d’apropar versos de poetes catalans i gaudir dels versos recitats i interpretats. El resultat, senzill i sensible, no és apte per a espectadors inquiets. El ritme pausat convida a deixar-se portar pels versos i la seva musicalitat.

Una rampa blanca és un penya-segat envoltat de foscor. Al capdamunt, un faristol i un llibre. Quatre cadires envolten aquest espai indefinit, gairebé celestial. Un home, de blanc rigurós i amb ulleres de sol permanents, es mou indecís amb un beguda a la mà. Una dona, vestida també de blanc, arriba poc després. Tots dos esperen un recital de poesia que sembla no començar mai. Durant l’espera, el seu diàleg es transforma en poesies de Verdaguer, Espriu, Foix, Maragall, Brossa... Mica en mica, entre els versos, anirem descobrint qui són i per què són aquí. Ella, una jove estudiant enamorada; ell, un misteriós poeta i professor. Comparteixen l’amor per la poesia, que, per a ells, és una forma de viure, una forma de pensar, de sentir i d’expressar-se.

No és fàcil trobar el ritme i el to en un espectacle basat en poesies. Tampoc ho és aconseguir que els actors recitin els versos amb la màxima naturalitat i que aquests arribin a orelles poc acostumades a sentir poesia. I aquests factors previs, incontrolables, compliquen molt la fluïdesa de Klàssics, un espectacle ple de sensibilitat amb el que no és fàcil connectar. Tampoc ajuda la irregular interpretació dels dos protagonistes. Mentre Òscar Intente es mostra més expressiu i orgànic, Mariona Casanovas , més rigida, resol el seu paper gràcies al bon recitar i una bonica veu. El gran encert de la funció és la dramaturgia, que mica en mica va agafant cos. Jonay Roda troba la fòrmula per anar dosificant amb saviesa els secrets dels personatges i converteix un sincer homenatge a Gabriel Ferrater en un emotiu viatge per la poesia catalana.

Titelles vives i emocionants

La companyia Pelmànec de Miquel Gallardo impressiona a Ponent amb un magnífic Don Juan amb titelles

DON JUAN, MEMORIA AMARGA DE Miquel Gallardo i Paco Bernal

Cia. Pelmànec

Direcció de Maria Castillo

Amb Miquel Gallardo i les actrius de la projecció Ingrid Domingo, Annabel Totusaus, Marcia Cisteró, Laura Barba, Dolça Cos i María Castillo

Divendres 9 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Amarg, poètic, reflexiu, emocionant...Passa molt poc sovint, però quan la màgia del teatre aconsegueix envaïr cada moment, cada racó d’una funció, des de cada detall de l’escenari fins a l’ànima de l’espectador, no hi ha prous adjectius per descriure el que un ha vist i sentit. Divendres, al Teatre de Ponent, els qui van ser-hi no oblidaran la funció. Don Juan. Memoria amarga, de la companyia Pelmànec, trenca amb tots els prejudicis i tòpics associats al món de les titelles i atrapa sense remei els espectadors.

A l’escenari, sota la direcció de Maria Castillo, brillen amb intensitat un una factura tècnica impecable, on cada so, cada llum és al seu lloc al moment precís, i el magistral treball Miquel Gallardo que, sent un actor més entre titelles, és capaç de dotar els ninots d’una força vital esfereïdora. El seu esforç titànic, combinat amb la meravellosa expressivitat dels titelles creats per Martí Doy, aconsegueix que ens oblidem que són titelles i veiem éssers amb vida pròpia.

La proposta, però, és molt més que una recerca de perfecció formal. L’ús de titelles és una opció, inusual i valenta, que està al servei d’un text, d’una història escrita, i molt ben escrita, amb la voluntat de portar el mite de Don Juan a terrenys desconeguts, amb el repte d’enfrontar el mític personatge, i per extensió al públic, a un nou terreny emocional. Gallardo, també autor del text, agafa com a base arguments d’alguns dels nombrosos Don Juan que s’han escrit al llarg de la història, com els de Tirso, Zorrilla, Molière o Palau i Fabre i n’utilitza fragments per explicar un altre final.

Don Juan, personatge antisocial, trencador sense pietat de cors femenins, més que viure la vida, la xucla, l’absorbeix. La seva existència, sempre al límit, té sentit en la plenitud de facultats de la joventut, i ell conscient d’això tempta constantment la mort. Aquí, però, coneixem un Don Juan vell, decrèpit, que passsa al llit d’un convent els seus darrers dies. Burlat per una mort enamorada, gelosa i ferda, enfrontat a les pors i fantasmes del passat, Don Juan lluita fins el darrer alè per no deixar de ser ell mateix. Una lluita interna que arrossega els altres personatges i als espectadors en una impressionant espiral d’emocions i sentiments.