La bogeria segons Shakespeare

Oriol Broggi entusiasma el Teatre Auditori amb el seu Hamlet fresc i proper.

Si adaptar Shakespeare és sempre un repte immens per a directors i actors, atrevir-se amb Hamlet implica enfrontar-se a sense remei multitud de dubtes i de pors, sobretot si es vol adaptar d’una manera atractiva el text per a un públic poc acostumat al teatre en vers i al mateix temps no trair l’esperit original ni enfurismar els més puristes. El director Oriol Broggi, acostumat a enfrontar-se a clàssics (Antígona, El Rei Lear,...), demostra amb La tragèdia de Hamlet que no ha perdut el respecte, però si la por. Dissabte, al Teatre Auditori de Granollers, una platea propera al ple absolut, va reconèixer amb aplaudiments entusiastes l’atreviment de Broggi i l’energètica interpretació de Julio Manrique.

Pensat i creat per un espai tant màgic com l’allargassada nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, el primer dubte que presenta aquest Hamlet és la seva adaptació a teatres de format convencional. L’entrebanc és resol amb senzillesa: una gran estora beix substitueix la sorra i una gran portalada ens situa a l’epoca de reis i nobles.

Traïcions, lluita pel poder, assassinats,...Hamlet retrata, com és habitual en Shakespeare, les misèries humanes. El príncep de Dinamarca embogeix per una visió del seu pare mort que l’alerta que ha estat mort pel seu propi germà. Dubtant de tot i de tothom, lluita amb totes les seves forces per desemmascarar el traïdor. Però més enllà d’alguna aïllada lluita d’espases, aquí l’arma és la paraula.

Broggi demana als seus actors energia i versatilitat, i a canvi els ofereix una certa llibertat actoral. En el cas del Hamlet de Manriquela jugada és a punt d’escapar-se-li de les mans. L’actor transmet tota la bogeria i energia que el personatge demana, però les llicències que surten fora del text original descol·loquen. Així, en els moments més brillants, quan Hamlet embogeix davant la seva mara o Ofelia, l’obra troba la foscor i el to adients, però es trenca sobtadament amb els riures posteriors que provoca l’ interpretació histriònica de Manrique.

El conjunt de la funció aconsegueix transmetre la màgia del teatre més ancestral, la frescor d’un assaig, i la senzillesa escènica apropa els versos de Shakespeare. Segurament els més obsessionats amb el respecte absolut del vers es sentiran molestos pel to burleta que desprèn l’obra en alguns instants. Però si un és capaç d’entendre la funció com un fresc homenatge al teatre i als actors, les sortides de to són, a més de divertides, totalment compatibles amb el vers. Al cap i a la fi, Shakespeare entenia el teatre com un joc.