dilluns, 31 de març del 2008

Identitats perdudes, silencis que maten


El teatre de Ponent estrena una doble sessió amb dues obres de l’argentina Griselda Gambaro


PEP BARBANY


¿Perquè escollir entre drama o humor quan propostes com Gambaro x 2 permeten gaudir en un pack teatral de dues refrescants històries on, com a la vida, no hi ha blanc o negre? A les històries de la novel·lista i dramaturga argentina Griselda Gambaro la tendresa, l’humor i la tristesa es barregen amb una extravagant naturalitat. I és aquesta proximitat, aquesta autenticitat la que transmet la proposta dirigida pel fundador de l’escola de teatre La Casona, el també argentí Fernando Griffell, una sessió doble que s’ha pogut veure aquest cap de setmana al teatre de Ponent i que estarà en cartellera fins diumenge vinent.

La primera de les històries, El nom, és el trist i colpidor monòleg d’una criada que, anul·lada per la naturalesa del seu treball, ha perdut el nom, i amb ell la identitat. Cercant l’escalfor d’un Sol que li pugui acariciar les galtes i l’ànima, enceta una conversa amb un bust. Les seves paraules descriuen els records de les cases on ha servit, i en elles ressona la ràbia i la impotència de veure com cada “senyora de la casa” li posa un nom diferent. Una feina anònima implica persones anònimes, invisibles; el que importa és la tasca que realitzen, i el nom, la persona i els sentiments que hi ha al darrera són secundaris. Aquesta adaptació total al medi implicarà també que, a cada casa per on passi, la protagonista (impecable treball d’Eva Parets) tingui la possibilitat de viure i sentir què significa ser mare (cuidant i veient créixer el fill d’una altra) i ser filla (sent objecte de la confusió mental d’una vella tant irritant com inseparable).

Després de la tendresa i la tristor, un petit canvi de decorat en la foscor ens situa en una perruqueria on l’humor i el terror es donaran la mà. Dir que sí explica el xoc entre un perruquer terroríficament seriós i silenciós i un client insegur incapaç de deixar de parlar i incapaç de negar-se a res. Aquí els gestos i les mirades són claus per escenificar el contrast de personalitats. Vicent Domingo, fantàstic, entra a escena amb una americana blava de conserge, bigoti ridícul i cabell enganxat de colònia. El seu posat, tímid, encorbat, diu més que les continues ficades de pota. Temorós del silenci del perruquer la tensió creixerà paral·lela als riures del públic, a qui espera un impactant final.

Crítica de teatre


EL GRAN INQUISIDOR


3 estrelles


Només cal fer un cop d’ull a les notícies per adonar-se que la contradicció entre el missatge de Jesús i les hipòcrites actuacions i paraules dels ministres de l’Església continua essent un tema tremendament actual. El gran inquisidor, un dels capítols més coneguts d’Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievksi, relata la trobada entre un cardenal inquisidor de la Sevilla del segle XVI amb Jesús. Moisès Maicas i Josep Minguell l’han adaptat i el presenten com un monòleg que Minguell, perfecte en gestos i to de veu, interpreta amb l’única, silenciosa i serena interpel·lació de Laia de Mendoza, el femení rostre de Jesús. Davant el mestre original, aquest home desemmascara el seu rostre, ressentit, sorprenentment ateu i famolenc de poder. Convençut que la llibertat proclamada per Jesús fa infeliços els homes, accepta de bon grat indicar-los un camí sense pors ni dubtes. Qui millor que ell per donar alhora als febles el pa del cel i el pa de la terra?

El resultat és una peça íntima, densa, molt filosòfica, davant la qual cal adoptar una actitud de pacient atenció ja que l’interès, la intensitat i la profunditat del que es diu en poc més d’una hora, sota la dèbil llum d’uns ciris, demanen una relectura.


Pep Barbany

Crítica de Teatre


EX



2 ESTRELLES


Fa temps que el director i actor Abel Folk té clara quina és la formula de l'èxit, almenys si ens fixem en les xifres de taquilla de produccions com Pel Davant i Pel Darrera, Mentiders o Pels Pèls. Ara, després de dirigir a Joan Pera a Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes ha aterrat al Teatre Borràs amb Ex, una comèdia dels francesos Muriel Robin i Pierre Palmade que no tant sols ha adaptat, sinó que dirigeix i co-protagonitza amb Àngels Gonyalons.

L’argument, ben simple, ens explica la vida d’una parella després del divorci. El resultat dels diàlegs i els gags, no tant sols són previsibles, sinó que insisteixen de nou en un sentit de l’humor forçat, gastat, ple de tòpics on l’originalitat i l’acidesa (no feu cas de la intensa i enganyosa publicitat) brilla per la seva absència. El ple a sala i les rialles constants, però, demostren que aquest tipus de comèdies té el seu públic, espectadors que no busquen res més que passar una bona estona. I és que en això de distreure Ex compleix amb escreix, en part gràcies a la simpatia que desprenen Abel Folk i Àngels Gonyalons i a l’àgil ritme de la proposta.

I si alguna cosa destaca del conjunt és l’envoltori, ja que és en l’escenografia on s’ha concentrat l’esforç per oferir alguna cosa diferent. Resulta curiós el cub giratori dissenyat per Montse Amenós que, sota uns festiva combinació de música i il·luminació, aconsegueix en segons i amb molt pocs elements situar l’acció. Una aposta gens habitual en comèdies d’aquest estil, on normalment els decorats són formals i on tot es dóna mastegat a l’espectador. S’agraeix també l’assessorament del Mag Lari, que ha aportat idees com el motxo que desapareix dins el cubell o rapidíssims canvis de vestuari. Detalls de màgia al servei d’una història més graciosa que divertida on per no faltar cap tòpic la criada és una immigrant sud-americana i la dona no sap conduir.


PEP BARBANY

CRÍTICA DE TEATRE


Hedda Gabler


4 estrelles


Podem triar el nostre camí cap a la felicitat o estem condemnats sense remei a viure insatisfets? Hedda Gabler, un dels textos més brillants de Henrik Ibsen és, més enllà d’un descarnat retrat de la burgesia, un clàssic universal i atemporal. Aquesta dona d’ambició sense límits, de ment recargolada i preocupada fins l’obsessió pel luxe i les aparences, ens remou les parts més fosques i desagradables de l’ànima. És per això que Pau Carrió, en la seva estrena com a director a la Biblioteca de Catalunya, ha optat per oferir la història com si fos un assaig, despullada dels artificis i la sofisticació vistes en la magnífica versió de Thomas Ostermeier (vist l’any passat al Teatre Lliure). Carrió centra la seva atenció en el text i els actors i els únics elements escènics són una taula i unes cadires, unes copes i el jazz de Llibert Fortuny en un tocadiscs. L’encert de triar Àurea Márquez, fantàstica, en el difícil paper de Hedda, i el correcte treball de la resta d’actors, és el millor d’aquesta versió que permet gaudir de l’essència d’Ibsen, malgrat s’intueix una falta de contundència escènica que resta emoció i ànima a la proposta.


PEP BARBANY