divendres, 30 d’abril del 2010

Fresca i sorprenent mirada al passat

Boà Teatre porta a Ponent fins diumenge vinent L’última vedette del Molino, un recomanable homenatge a una època que lluita per no ser oblidada.

L’última vedette del Molino
d’Aleix Aguilà
Direcció de Jordi Pérez Solé
Amb Marta Aran, Josep Carbonell, Francesc Ferré, Patrícia Medina, Andrea Portella i Ferran Martínez (piano)
Divendres 30 d’abril de 2010
Teatre de Ponent de Granollers

Conceptes com cabaret o El Molino sonen llunyans, antics, part d’un passat que només recorden uns pocs, tancat i ensorrat per la modernitat i futurs ambiciosos. És per això que resulta estrany veure com una companyia tant jove com Boà Teatre, amb joves alumnes de l’Institut del Teatre de Barcelona, aposti per una obra d’aquesta temàtica. L’última Vedette del Molino, escrita per Aleix Aguilà, té la virtut de mesclar amb elegància un gens dissimulat homenatge al passat d’El Molino amb un missatge reivindicador, un toc d’alerta davant de certs interessos que no tenen cap respecte per la història. Luny de ser pretensiosa, l’obra, que es pot veure també el proper cap de setmana al Teatre de Ponent, transmet senzillesa, honestedat i molt de respecte per un gènere, el del music-hall que es feia en sales com El Molino, menystingut i desprestigiat.

La posada en escena, ambiciosa, s’atreveix a canviar la configuració habitual del teatre, amb el públic a l’escenari i la graderia adaptada com a escenari d’El Molino. Una decisió que aconsegueix situar-nos amb eficàcia en un tros de l’antic edifici, a punt de ser ensorrat. La música en directe, amb piano i efectes sonors, és una altra de les apostes de l’espectacle, convertit en un petit musical.

L’obra arrenca amb una reunió entre un regidor de l’ajuntament, una responsable de l’associació de veïns del barri, una ambiciosa arquitecta, el propietari del local i una jove aspirant a vedet. Però la proposta té l’encert de no insistir en excés en la crítica sobre el model de Barcelona que alguns volen imposar fent oblidar el passat i esdevé un digne homenatge a tota una època. Enmig d’aquest joc d’interessos, l’esperit dels antics artistes envaeix la funció i ens trasllada a fragments dels espectacles que s’hi representaven. És cert que no tots els actors i actrius de l’obra semblen creure’s i interpretar els seus papers amb igual convicció i força, però el conjunt sorprèn per la frescor, la senzillesa i la absoluta manca de pretensiositat. El resultat aconsegueix emocionar el públic més gran, coneixedor de primera mà d’un passat que mira amb enyorança, i permet als més joves conèixer una part de la història que o bé es desconeixia o bé fins llavors es mirava amb recel.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Wilde també pot avorrir

S’estrena a Granollers la versió d’Un marit ideal de J.M. Mestres, una fallida adaptació salvada només per l’energia de Joel Joan.

Un marit ideal
D’Oscar Wilde
Direcció: Josep Maria Mestres
Amb Camilo García, Carmen Balagué, Abel Folk, Mercè Pons, Àngels Gonyalons, Joel Joan, Laia Martí.
Teatre Auditori de Granollers
Dissabte 10 d’abril de 2010

En teatre, és difícil espatllar els grans textos, però no impossible. I les obres del genial Òscar Wilde, iròniques, amb diàlegs enverinats i sempre disposades a disparar amb eficàcia contra la hipocresia i altres baixeses de la classe alta, també poden ser avorrides. Només fa falta una direcció gris i sense empenta i un intent gens treballat de contemporaneitzar el text, i ni un esforçat treball actoral ni un grapat de frases enginyoses podran salvar el desastre. Dissabte, a Granollers, va estrenar-se en una doble sessió Un marit ideal, en una versió dirigida per Josep Maria Mestres amb un atractiu repartiment i gran èxit de taquilla al Teatre Goya de Barcelona. Costa de creure com, després de l’excel·lent El ventall de Lady Windermere, un altre Wilde, ha pogut convertir aquesta sàtira d’alt contingut polític en un simple divertiment sense força ni agressivitat, salvat del badall només per l’energia actor de Joel Joan, al límit de l’histrionisme.

Un escenari de voluntat luxosa però gris i sense personalitat i una desfilada de vestits llampants no garantitzen l’elegància. I aquest és un dels primers errors d’Un marit ideal. Des del primer minut, ni l’escenografia ni el vestuari dels protagonistes ens fan creïble res del que passa a escena. Sabem pels diàlegs que estem davant de gent de classe alta, vinculada al món de la política, però les seves actituds no transmeten res del que són. Resulta evident que el joc de conspiracions, passats de moral dubtosa i falses aparences del món de la política que retrata Wilde ens sona molt actual, esquitxats com estem de casos de corrupció. Però a la direcció de Mestres se li veu massa el llautó en l’intent de ressaltar amb majúscules aquesta vinculació amb l’actualitat. I en barrejar-se la voluntat d’ironia i crítica contemporània amb un conjunt de situacions i trobades resoltes amb rapidesa i sense interès el resultat acaba sent precipitat, sense substància, ple de molts dels errors i tòpics habituals de les sèries de televisió.

La majoria dels personatges, poc treballats, no transmeten la divertida dualitat que li agradava a Wilde i alguns, com la senyora Markby, el senyor Goring o Gina Chiltern se’ns presenten com personatges totalment prescindibles. Els més ajustats, encara que a mig gas, són Abel Folk i Mercè Ponts. Capítol apart es mereix Joel Joan, que malgrat explotar el seu conegut registre de pallasso histriònic massa vist des de la magnífica sèrie Plats Bruts, és l’únic capaç d’aportar espurna i gràcia als afilats diàlegs i reflexions Wilderianes. El seu paper no encaixa amb la grisor de conjunt, però la funció guanya punts quan apareix a escena.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Quan l’absurd esdevé poètic i divertit

Anita Coliflor, de Pablo Rosal, atrapa el Teatre de Ponent amb una obra tant inclassificable com iressistible.

Anita Coliflor (tragedia de brebajes)
de Pablo Rosal
Direcció de Pablo Rosal
Amb Albert Mèlich, Bàrbara Roig, Pol López, Pasquale Bavaro, Andreu Martínez, Núria Vizcarro, Pau Sastre, Laura López i Xavier Serrat
Divendres 9 d’abril de 2010
Teatre de Ponent de Granollers

Estranya, absurda, difícil de classificar, però amb tot i això, fresca, divertida i fins i tot poètica. Hi ha obres tan absurdes, tant fora de tota lògica i tan allunyades de referents coneguts, que explicar-les i explicar el que provoquen no és tasca fàcil. I Anita Coliflor, de Pablo Rosal, estrenada aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, s’emmarca en aquest tipus d’obre. Escrita el 2006, el mateix autor ha dirigit la peça amb un repartiment de fins a nou joves actors entre els quals hi ha els granollerins Laura López i Pau Sastre. El resultat, simpàtic i sorprenent, té el mèrit d’arrencar somriures a partir d’una història mínima, una proposta escènica austera i unes interpretacions còmplices.

A l’inici, un parell d’estranys personatges, feliços i divertits, preparen l’escenari. Quatre cadires i unes taules i un bon grapat de terra seran en qüestió de minuts un bar d’un poble desconegut, un espai on és a punt de crear-se una història. La parella, com dos follets, controla fins a cert punt la voluntat dels personatges que van entrant, provocant d’aquesta manera que en aquesta terra fèrtil hi floreixi la vida i el teatre. Una parella de pensadors, una minyona, un pastor, un pagès i dues dones casades coincidiran en el seu desig de beure una cervesa que mai arriba. La paciència davant l’expectativa que la beguda finalment arribi farà que els personatges vinguin diversos dies seguits. L’inevitable interacció entre ells ens permetrà conèixer, mica en mica, les seves inquietuds, els seus neguits i el seu passat.

La sorpresa és constant davant dels peculiars caràcters dels protagonistes, i els seus diàlegs, sovint absurds però carregats de poesia i màgia, són la base d’una obra que sorprèn per la facilitat de connexió amb el públic malgrat el desconcert. A mesura que l’acció avança, un deixa d’intentar buscar sentit al que passa i va gaudint de les rareses i reflexions, tan incomprensibles com divertides. Només deixant-se arrossegar per l’absurd és possible gaudir de la proposta, arriscada i gens convencional. La senzillesa i nuesa de la proposta, verge d’artificialitats, són una altra de les claus del muntatge, capaç de conquerir el públic amb un teatre al qual no estem acostumats.