SÓC UNA MÀQUINA, de Gerard Guix
Direcció de Montse Rodriguez
Amb Pep Miràs i Albert Puigdueta
Divendres 26 de juny de 2009
Teatre de Ponent de Granollers
Si bé és evident que, al primer món, els avencos mèdics i tecnològics ens permeten cada cop viure més anys i millor, pot l’obsessió per no envellir, per no enmalaltir, girar-se en contra i convertir-nos en persones menys humanes, fins i tot sense sentiments? Quins són els límits de la nostra capacitat mental? Fins on podriem arribar amb l’entrenament adequat? Apassionant qüestions científico-filosòfiques que el jove dramaturg Gerard Guix ha volcat a Sóc una màquina, la seva darrera creació, que ha tancat aquest cap de setmana la temporada al Teatre de Ponent. Produïda per República de Guerrilla i enmarcada dins el marc de col·laboració entre la productora i el Teatre de Ponent, l’obra ha arribat a Granollers amb un canvi d’actors.
Una taula, un micròfon i uns auriculars ens situen, a l’inici, en la retransmissió d’un programa de ràdio. El locutor (insegur i massa dubitatiu Pep Miràs) explica al públic que, des d’aquell moment, sóm públic en directe del seu programa sobre fenòmens sorprenents. Però aquesta idea, que busca trencar la quarta paret i que la plaeta senti el que està passant com algú més real i proper, no acaba de funcionar, i la falta de ritme i un innecessari allargassament fan que costi molt d’entrar-hi. No és fins que, d’entre el públic, surt un inquietant i provocador personatge (Albert Puigdueta, molt més convincent, segur i amb el toc just de misteri) que la funció pren volada i aconsegueix un xic de la teatralitat necessària i fins aleshores inexistent.
Si bé és evident que el text de Guix vol precisament jugar amb el contrast entre la pesada i inconsistent xerrameca del pseudo-científic locutor de ràdio i l’atractiu misteri d’aquest home que assegura haver assolit certs poders mentals mai vistos, la sensació és que la fluixa arrencada s’arrossega sense remei la resta de la funció. Els intents de Sóc una màquina de crear uns diàlegs tensos, impactants, el suposat xoc de personalitats i l’impacte de les reflexions es queden malahuradament en bones intencions, en idees interessants sobre el paper però amb poca teatralitat i encara menys impacte al damunt de l’escenari.
