Original, trepidant i endimoniada

La companyia Dei Furbi conquista el Teatre de Ponent amb Asufre, el seu darrer espectacle

ASUFRE de Gemma Beltran

Direcció: Gemma Beltran

Amb Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Marcé

Divendres 4 de desembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Existeix l’infern? És tant dolent com ens pensem? I si en el fons fos molt millor i més divertit que el cel? Això és el que un pot descobrir a Asufre, el nou espectacle de la companyia Dei Furbi, estrenat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Benvinguts a un cabaret literari boig i irresistiblement divertit. Us presentem quatre nois amb gabardina i sabates vermelles de tacó disposats a ballar, cantar i filosofar fins a l’esgotament per fer-nos veure l’inframon amb uns altres ulls.

La utilització de textos de clàssics, el ritme trepidant i el protagonisme total d’uns actors als quals es demana màxima entrega i polivalència defineixen les propostes d’aquesta companyia. Després d’Homes de Shakespeare, on el repte eren els personatges masculins del dramaturg anglès, la directora de la companyia, Gemma Beltran, es serveix aquí de textos de Dante, Sartre, Strindberg, Kafka i Goethe. El resultat és un espectacle tremendament original, alhora reflexiu i divertit, juganer amb les paraules i el seu so, i capaç d’atrapar-nos en una espiral d’humor aparentment absurd però alhora ple de lucidesa.

El plantejament escenogràfic d’Asufre treu el màxim profit d’una filera de butaques vermelles plegables i el gran treball d’il·luminació fa la resta. Perduts en un espai perdut i indefinit, Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Mercè  salten, ballen, suen i s’entreguen a fons per composar uns personatges deliciosos. Dos moments destaquen entre un munt de fantàstiques escenes: la conversa de morts en unes tombes improvisades sota la filera de butaques i el monòleg on cada part del cos rep el nom d’un país.

Pot costar, al principi, connectar amb un text rebuscat, complex, però ben aviat la bogeria interpretativa, les coreografies i cançons a capel·la i un ritme imparable aconsegueixen conquistar el públic, que acaba rendit davant d’una proposta senzillament meravellosa, de les que creen afició pel teatre.

Poesia sense ànima

Una companyia aragonesa porta a ponent una feixuga versió d’Oceano Mare d’Alesandro Baricco

EL VIENTRE DEL MAR a partir de la novel·la d’Alessandro Baricco

Dramaturgia de Mariano Anós i Luis Merchán

Direcció: Luís Merchan

Amb Mariano Anos

Divendres 27 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Proposta arriscada, ben intencionada però de difícil digestió. El vientre del mar, la proposta dels aragonesos Mariano Anós i Luís Merchán aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, intenta traslladar el món oníric i poètic d’Alessandro Baricco a l’escenari. La novel·la Oceano Mare és el text triat, i el monòleg el camí per intentar transmetre l’emoció de les paraules. Però El vientre del mar demostra que un text atractiu, un actor experimentat i una proposta escènica a priori atractiva no sempre són suficients per atrapar l’espectador. Alguna cosa falla en aquesta proposta quan una hora escassa de funció resulta feixuga i deixa un regust de decepció i indiferència.

A l’inici, un metrònom es projecta en un tauló de velles fustes al so de música de desesperats i insistents violins. L’entrada a l’escenari d’un aristòcrata francès, perruca blanca, rostre pàl·lid proper a la mort, significa l’arrencada d’un poètic monòleg on els laments es mesclen amb la descripció del naufragi d’una fragata francesa. El text descriu la desesperació, la gana, l’horror, la bogeria i la paulatina mort del centenar de supervivents. Però les històries acostumen a tenir dues meitats i aquesta té el contrapunt d’un mariner, també supervivent del naufragi, amb un dramàtic relat on l’aristòcrata acaba sent més enemic que el propi mar. Dues versions enfronatades que comparteixen la cruesa i el dolor, un relat dur que és també un cant d’homenatge al mar, alhora símbol de bellesa i horror, de vida i de mort.

En la traslació escència de la companyia Aragonesa el que primer sorprèn és la utilització multimèdia, amb projeccions, càmeres de vídeo i projeccions que ni afegeixen dramatisme ni ajuden al relat. La utilització gratuïta i innecessària dels recursos audiovisuals sembla restar importància al joc de llums, bàsic i més treballat que les projeccions però amb una execució brusca, gens fluïda. Els dos llargs monòlegs, monòtons i esgotadors, són interpretats amb ofici i bona dicció per Mariano Anós, però un es queda amb la sensació que li estan llegint un llibre, i les paraules arriben deslligades de la proposta escència i visual, restant al conjunt teatralitat.

La veritat fugissera

La companyia Acte Quatre omple el Teatre de Ponent dos caps de setmana amb un simpàtic Pirandello

COSÌ È, SE VI PARE a partir de “És així si us sembla” de Luigui Pirandello

Dramatúrgia i direcció: Pilar Pla

Amb Carme Giménez, Sara Martínez, Montse Gassó, Joan Simeon, Núria Parés, Josep Ma Lacorte, Olga Pey, Josep Baldich i Marina Casals

Dissabte 20 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

La valentia és una característica que. lluny de sorprendre, defineix Acte Quatre, un dels grups amateurs de teatre amb més experiència de Granollers. No és estrany, doncs, veure el nom de la companyia al costat del de Luigi Pirandello, un clàssic de la literatura i el teatre italià. I és que, fent un repàs als quinze anys de la companyia, la tria d’espectacles demostra que l’interès per una història atractiva és per damunt de la por a enfrontar-se a textos universals. La versió de Così È, Se Vi Pare (És així, si us sembla), tot i estar una mica per sota del gran nivell al qual Acte Quatre ens té acostumats, és una simpàtica comèdia filosòfica ha tingut al Teatre de Ponent una gran acollida.

L’humor absurd i la barreja d’un encertat retrat costumista amb reflexions filosòfiques aptes per a tots els públics formen part de la recepta teatral habitual de Pirandello. A Così È, Se Vi Pare, un grup de personatges estan obsessionats amb conèixer la veritat de l’estranya relació entre un nou veí, el senyor Ponza, la seva dona i la sogra, la senyora Frola. L’argument parteix d’un relat breu ambientat en una ciutat de províncies, que el dramaturg italià utilitza per riure’s dels contrastos entre realitat i aparença, entre veritable i fals. El mateix Pirandello va definir la peça, escrita el 1917, com una “farsa filosòfica”.

L’adaptació dirigda per Pilar Pla, malgrat conservar el vestuari burgès, es situa en un espai indefinit, pràcticament buit, d’on els personatges no poden sortir ni entrar. Una enigmàtica porta màgica d’on sortiran els protagonistes del misteri i la xafarderia és el centre de l’acció i l’únic punt de contacte d’aquesta gàbia amb la realitat.

L’obra mostra la ridícula prepotència de qui es creu amb el dret de conèixer  la veritat absoluta i alhora està convencut que les seves sospites sobre els altres sempre són encertades. Les actuacions dels Acte Quatre s’ajusten molt bé al retrat d’aquests personatges amb massa temps per tafanejar i condueixen amb encert l’espectador cap a un espiral delirant on una veritat nega una altra i on cada revelació sembla més certa que l’anterior. Només la falta d’un ritme més accelerat i un final amb més impacte fan grinyolar un espectacle que, un cop més, deixa amb regust de bon teatre fet amb empenta i professionalitat.

La caiguda del mur, a casa

Ponent organitza una emocionant lectura dramatizada d’una obra txeca amb la presència de l’autor

MIRACLE A LA CASA NEGRA de Milan Uhde

LECTURA DRAMATITZADA coordinada per Romana Redlova

Direcció: Frederic Roda

Amb Òscar Intente, Marta Otín, Dusan Tomic, Miquel Noguera, Montse Colomer, Maria Manau, Agustí Sanllehí i Francina G. Ars

Dijous 18 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Quan l’escenografia, el vestuari i la coreografia desapareixen i només queda el text, una lectura  més  o menys interpretada i la il·luminació justa per no ser a les fosques, el paper del crític tampoc té massa sentit i aquest i deixa pas al cronista. Acostumat a l’envoltori, no és fàcil per a l’espectador enfrontar-se a les lectures dramatitzades, que l’obliguen a un major esforç d’atenció i d’imaginació. Un esforç que es veu recompensat per un plaer similar al que produeix la lectura d’un llibre i que posa el dramaturg en un pla de protagonisme gairebé absolut al qual no està malahuradament acostumat. Si la lectura compta, a més, amb la presència d’aquest autor, l’experiència esdevé totalment enriquidora.

Dijous, al Teatre de Ponent de Granollers, l’escriptor i dramaturg Milan Uhde, ex-ministre de cultura i president del parlament txec, va presentar, i alhora presenciar, la lectura en català de Miracle a la casa negra, la seva darrera obra, traduïda al català per David Utrera. L’activitat, emmarcada dins el projecte txecocatalà d’intercanvi dramaturgic organitzat conjuntament amb l’Institut de Teatre de Praga i el Centre Txec de Madrid, també serveix per conmemorar el 20è aniversari de la “Revolució de Vellut”, el procés de dissolució del Comunisme a Txecoslovàquia.

Considerada la millor obra txeca escrita després de la caiguda del Comunisme, Miracle a la casa negra té la virtut de reflectir, en el format de tragicomèdia familiar, la història recent de Texcolsovàquia. Una reunió familiar plena de rencor, retrets, misèries i un passat dolorós té com a protagonista la casa, símbol del pas del temps, de la història viscuda i de la resistència de l’amor, capaç de suportar totes les embestides i mantenir la unió, per fràgil i trencadisssa que aquesta sigui.

La lectura, va ser des de l’inici, un acte únic, emocionant tant per la seva simbologia històrica com per la presència de l’autor i del traductor. Les seves didàctiques explicacions introductòries, traduïdes al català per l’escenografa Romana Redlova, van dónar a la posterior lectura (interpretada  amb passió per un grup d’actors habituals de Ponent dirigits per Frederic Roda) una força i una potencia escènica molt difícil d’aconseguir en una lectura dramatitzada. L’atenció i els sincers aplaudiments del nombrós públic present al final de la lectura semblaven demanar que algú dels presents s’animés a portar a escena un text tant atractiu i evocador.

Viure de puntetes

Sol Picó conquista el Teatre Auditori amb un potent espectacle de dansa i rock que reflexiona sobra la maduresa

EL LLAC DE LES MOSQUES

Cia. Sol Picó

Direcció i Coreografia de Sol Picó.

Direcció musical: Mireia Tejero

Amb: Valentí Rocamora, Sol Picó, Merce Ros, Jordi Pegenaute, Joan Rectoret ,Mireia Tejero i Joan Manrique.

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 13 de novembre de 2009

És la dansa sinònim de sacrifici corporal? Significa arribar als 40 l’inici de la decadència? Si comences a sentir la degradació i les mosques et ronden, prova de ficar-te dins la rentadora i aplicar-te un bon centrifugat. Però que sigui abans que el mirall màgic comenci a contestar-te allò que no vols sentir. Per la coreògrafa i ballarina Sol Picó, amb sentit de l’humor tothom es pot reinventar i lluitar contra el pas del temps. I això és el que transmet, amb la força escènica a la que ens té acostumats, a El llac de les mosques, el seu darrer espectacle. Concebut en gran part durant l’estada de la companyia al Teatre Auditori de Granollers, divendres va presentar-se a la sala gran, força plena d’un públic entusiasta i més jove de l’habitual.

No és fàcil l’arrencada del show. Qui no coneix les excentricitats i rareses d’aquesta alcoiana menuda pot sentir-se xocat i desorientat. Tampoc hi ajuden les estripades notes inicials, volgudament caòtiques i ensordidores. Però a poc a poc, quan es connecta amb l’humor i la ironia de tota aquesta bogeria, i sobretot quan Sol Picó dóna mostres de la seva tècnica (impressionant número amb les puntes dels dits), és fàcil acabar rendit al divertimento de l’espectacle.

Aparentment no hi ha un fil conductor de les diferents escenes. Però fixant-se amb la figura de Sol Picó, esforçada una vegada i una altra per demostrar que encara no està acabada, que el seu cos encara respon, s’acaba comprenent el missatge de resistència, de reinvenció, de lluita contra el pas del temps i els seus efectes sobre el cos i l’ànima. Mentre el cos respongui vol dir que hi ha vida i per tant cal moure’l, cal esforçar-se per demostrar tot allò del que som capaços, sembla dir Sol Picó amb la seva bellugadissa tossuderia, intentant superar la força del rocós company d’escena, un expressiu Valentí Rocamora.

La música en directe és un element primordial de l’espectacle. Sota la direcció musical i el saxo de Mireia Tejero, els vallesans Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica) i Joan Rectoret (baix i contrabaix elèctric) i la bateria Mercè Ros converteixen El llac de les mosques en un potent concert de rock, un directe. Però la seva participació no estàtica ni passiva, ja que tant el vestuari com les seves interaccions amb els ballarins Sol Picó i Valentí Rocamora els converteixen en còmplices absoluts de l’univers Picó. També ho és l’actor Joan Manrique, protagonista d’un divertit tango amb el ballarí Rocamora.

L’emocionant i interactiu final, amb Sol Picó immobilitzada i rebent mostres escrites de suport del públic damunt d’un guix que, ara sí, li impedeix qualsevol tipus de moviment, és la cirereta d’un divertit i saborós pastís que acaba amb els agraïts i sincers aplaudiments d’un públic entregat.

La victòria del teatre i imaginació

La Cia. Per Sé presenta Gurs, una original versió de Shakespeare ambientada en un camp de concentració

GURS, basada en “Penes d’amor perdudes” de W. Shakespeare

Dramatúrgia: Anna Gras, Kevin G. Martos, Albert Viñas

Direcció de Joan Morillo

Direcció musical: Oscar Machancoses

Amb Kevin G. Martos, Anna Gras, Sagrado Nova, Xavier Nuñez, Magda Puig, Luis Miguel R. Luna i Albert Viñas

Dissabte 31 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Pluja, fred, fang i gana, molta gana. És evident que les inhumanes condicions de vida d’un camp de refugiats no són gens adients per a la creativitat i la cultura. I el camp de Gurb, a França, no n’és l’excepció. Entre 1940 i 1945 van passar-hi més de 60 mil persones, i gairebé la metitat erern republicans que fugien del règim franquista després de la Guerra Civil. Malgrat la duresa de la situació, però, se sap que els interns van organitzar-se per tenir la seva pròpia vida cultural. Exposicions, orquestres, esports, conferències...i perquè no una obra de teatre? A partir d’aquesta premissa, i en línia amb la màgica barreja de realitat i ficció que plantejava la meravellosa La vida és bella, de Roberto Benigni, la companyia Per Sé presenta Gurs, el seu primer espectacle. Una versió de Penes d’amor perdudes de William Shakespeare convertida en un simpàtic musical que aquest passat cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent.

Terra enfangat, austeres lliteres de fusta.. Som a un mòdul del camp de concentració de Gurs. Quatre ex-combatents, avorrits, es distreuen amb l’arribada de dues refugiades. L’aparició d’un llibre de Shakespeare transformarà la crua realitat en una divertida representació teatral, una escapada necessària per sobreviure i mantenir l’esperança.

Gurs és una molt bona idea teatral, un exemple de les possibilitats del teatre dins el teatre i la importància de la imaginació per convertir una obra clàssica en quelcom més. Les dues realitats, la del camp i les Penes d’amor perdudes de Shakespere estan molt ben encaixades i el joc dramàtic s’entén i funciona. Potser les actuacions són, malgrat l’energia i l’entrega de tots els intèrprets, massa irregulars, amb una dicció molt millorable, un excés de tics i un to de caricatura poc treballat (destaquen la granollerina Anna Gras, molt expressiva, i Albert Viñas, de Lliçà d’Amunt). Però l’afilat verb de Shakespeare i els enginyosos diàlegs entren molt bé. El problema de Gurs és haver-lo convertit amb un musical, un gènere que exigeix molt més que voluntat i música en directe. Com a obra de teatre, Gurs funciona, malgrat les seves limitacions. Per ser un musical es necessitarien actors amb més talent i tècnica musical.

L’afany per ser algú

La companyia Mala Sang dirigida per Dusan Tomic versiona Tenessee Williams a Canovelles

EL GATS, a partir de textos de Tenessee Williams

Direcció de Dusan Tomic

Amb Pere Gual, Ma Lourdes Carreras, Yolanda Fernández, David González, Javier Jiménez, Vicenta Ballesteros, Martín Sánchez

Dissabte 26 d’octubre de 2009

Teatre de Can Palot de Canovelles

Al teatre amateur l’esforç, les ganes de tirar endavant una funció poden amb qualsevol entrebanc i arriben a suplir en gran mesura la manca d’experiència o formació teatral. El més habitual és que les interpretacions siguin irregulars, que el ritme de l’obra trontolli i que l’escenografia sigui molt i molt senzilla. Però, ¿algú s’atreveix a demanar la perfecció a un grup de no professionals s que dediquen un munt d’hores en condicions i horaris gens fàcils tant sols pel gust d’actuar? Aquí cal deixar a casa les ulleres de crític i deixar-se arrossegar per la il·lusió i la força que sempre hi ha dalt l’escenari.   Dissabte, al Teatre Can Palots Canovelles, els Mala Sang van estrenar Els gats, que fusiona dos peces de Tenesse Williams. L’intens treball amb els actors del director, Dusan Tomic, és el que més destaca en aquesta obra, alhora trista i divertida.

La senzillesa domina l’escenografia d’Els Gats: un balanci i una taula a l’esquerra; a la dreta, una taula, una cadira i un llit plegable. Cada cantó de l’escenari ocupat per una història, independents entre si, però amb aspectes en comú. La llum i la foscor defineixen a cada moment quina història és la que es posa en marxa. Com és habitual en l’obra de Tenessee Williams la soledat, la marginació i la pèrdua de dignitat dels personatges és l’eix central. Aquí, s’hi afegeix un cert toc d’humor que finalment s’acaba imposant. Tant se val que els personatges mostrin la seva ràbia, desesperació o impotència. Davant d’un públic pendent de les interpretacions dels coneguts, la caricatura i el gag guanyen la partida al drama.

Una dona engabiada, atemorida i dominada completament per un marit masclista i prepotent protagonitza 27 vagons de cotó, la història de l’esquerra. La cobdícia, la maldat i la hipocresia d’aquest home amb aires de grandesa han empetitit la seva ànima i només l’oportunitat d’enganyar-lo amb un altre home serà capaç de fer-li sentir, encara que sigui per un instant, que és algú i que algú se la pot continuar mirant. L’actriu principal desplega en aquesta peça un gran saber estar sobre l’escenari i transmet amb força encert la bogeria del seu personatge.

A El més estrany idil·li un home que ho ha perdut tot i fins i tot la dignitat arriba a un hostal atret per les dots musicals de la mestressa. Evadint les dots de seducció de la dona, l’home trobarà consòl a la seva soledat amb la companyia de Nitxevo (“ningú” en rus), un gat que es convertirà en la seva única il·lusió.

La bogeria segons Shakespeare

Oriol Broggi entusiasma el Teatre Auditori amb el seu Hamlet fresc i proper.

Si adaptar Shakespeare és sempre un repte immens per a directors i actors, atrevir-se amb Hamlet implica enfrontar-se a sense remei multitud de dubtes i de pors, sobretot si es vol adaptar d’una manera atractiva el text per a un públic poc acostumat al teatre en vers i al mateix temps no trair l’esperit original ni enfurismar els més puristes. El director Oriol Broggi, acostumat a enfrontar-se a clàssics (Antígona, El Rei Lear,...), demostra amb La tragèdia de Hamlet que no ha perdut el respecte, però si la por. Dissabte, al Teatre Auditori de Granollers, una platea propera al ple absolut, va reconèixer amb aplaudiments entusiastes l’atreviment de Broggi i l’energètica interpretació de Julio Manrique.

Pensat i creat per un espai tant màgic com l’allargassada nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, el primer dubte que presenta aquest Hamlet és la seva adaptació a teatres de format convencional. L’entrebanc és resol amb senzillesa: una gran estora beix substitueix la sorra i una gran portalada ens situa a l’epoca de reis i nobles.

Traïcions, lluita pel poder, assassinats,...Hamlet retrata, com és habitual en Shakespeare, les misèries humanes. El príncep de Dinamarca embogeix per una visió del seu pare mort que l’alerta que ha estat mort pel seu propi germà. Dubtant de tot i de tothom, lluita amb totes les seves forces per desemmascarar el traïdor. Però més enllà d’alguna aïllada lluita d’espases, aquí l’arma és la paraula.

Broggi demana als seus actors energia i versatilitat, i a canvi els ofereix una certa llibertat actoral. En el cas del Hamlet de Manriquela jugada és a punt d’escapar-se-li de les mans. L’actor transmet tota la bogeria i energia que el personatge demana, però les llicències que surten fora del text original descol·loquen. Així, en els moments més brillants, quan Hamlet embogeix davant la seva mara o Ofelia, l’obra troba la foscor i el to adients, però es trenca sobtadament amb els riures posteriors que provoca l’ interpretació histriònica de Manrique.

El conjunt de la funció aconsegueix transmetre la màgia del teatre més ancestral, la frescor d’un assaig, i la senzillesa escènica apropa els versos de Shakespeare. Segurament els més obsessionats amb el respecte absolut del vers es sentiran molestos pel to burleta que desprèn l’obra en alguns instants. Però si un és capaç d’entendre la funció com un fresc homenatge al teatre i als actors, les sortides de to són, a més de divertides, totalment compatibles amb el vers. Al cap i a la fi, Shakespeare entenia el teatre com un joc.

Poesia al llimb

L’espectacle Klàssics apropa sversos d’autors catalans a través d’una original dramatúrgia

Klàssics

Direcció de Txell Roda

Amb Òscar Intente i Mariona Casanovas

Dissabte 17 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Convertir les lectures obligatòries en una experiencia teatral. Amb aquest repte va arrencar fa nou anys al Teatre de Ponent de Granollers el projecte Teatre i Literatura, que ha apropat a alumnes de batxillerat adaptacions escèniques de les novel·les i els llibres de poesia inclosos al currículum escolar. Ara, aquestes obres s’obren al públic en general i la poesia és la protagonista de la primera peça que s’ha pogut veure aquest cap de setmana al teatre granollerí. Dramatitzada per Jonay Roda i sota la direcció de Txell Roda, Klàssics té la voluntat d’apropar versos de poetes catalans i gaudir dels versos recitats i interpretats. El resultat, senzill i sensible, no és apte per a espectadors inquiets. El ritme pausat convida a deixar-se portar pels versos i la seva musicalitat.

Una rampa blanca és un penya-segat envoltat de foscor. Al capdamunt, un faristol i un llibre. Quatre cadires envolten aquest espai indefinit, gairebé celestial. Un home, de blanc rigurós i amb ulleres de sol permanents, es mou indecís amb un beguda a la mà. Una dona, vestida també de blanc, arriba poc després. Tots dos esperen un recital de poesia que sembla no començar mai. Durant l’espera, el seu diàleg es transforma en poesies de Verdaguer, Espriu, Foix, Maragall, Brossa... Mica en mica, entre els versos, anirem descobrint qui són i per què són aquí. Ella, una jove estudiant enamorada; ell, un misteriós poeta i professor. Comparteixen l’amor per la poesia, que, per a ells, és una forma de viure, una forma de pensar, de sentir i d’expressar-se.

No és fàcil trobar el ritme i el to en un espectacle basat en poesies. Tampoc ho és aconseguir que els actors recitin els versos amb la màxima naturalitat i que aquests arribin a orelles poc acostumades a sentir poesia. I aquests factors previs, incontrolables, compliquen molt la fluïdesa de Klàssics, un espectacle ple de sensibilitat amb el que no és fàcil connectar. Tampoc ajuda la irregular interpretació dels dos protagonistes. Mentre Òscar Intente es mostra més expressiu i orgànic, Mariona Casanovas , més rigida, resol el seu paper gràcies al bon recitar i una bonica veu. El gran encert de la funció és la dramaturgia, que mica en mica va agafant cos. Jonay Roda troba la fòrmula per anar dosificant amb saviesa els secrets dels personatges i converteix un sincer homenatge a Gabriel Ferrater en un emotiu viatge per la poesia catalana.

Titelles vives i emocionants

La companyia Pelmànec de Miquel Gallardo impressiona a Ponent amb un magnífic Don Juan amb titelles

DON JUAN, MEMORIA AMARGA DE Miquel Gallardo i Paco Bernal

Cia. Pelmànec

Direcció de Maria Castillo

Amb Miquel Gallardo i les actrius de la projecció Ingrid Domingo, Annabel Totusaus, Marcia Cisteró, Laura Barba, Dolça Cos i María Castillo

Divendres 9 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Amarg, poètic, reflexiu, emocionant...Passa molt poc sovint, però quan la màgia del teatre aconsegueix envaïr cada moment, cada racó d’una funció, des de cada detall de l’escenari fins a l’ànima de l’espectador, no hi ha prous adjectius per descriure el que un ha vist i sentit. Divendres, al Teatre de Ponent, els qui van ser-hi no oblidaran la funció. Don Juan. Memoria amarga, de la companyia Pelmànec, trenca amb tots els prejudicis i tòpics associats al món de les titelles i atrapa sense remei els espectadors.

A l’escenari, sota la direcció de Maria Castillo, brillen amb intensitat un una factura tècnica impecable, on cada so, cada llum és al seu lloc al moment precís, i el magistral treball Miquel Gallardo que, sent un actor més entre titelles, és capaç de dotar els ninots d’una força vital esfereïdora. El seu esforç titànic, combinat amb la meravellosa expressivitat dels titelles creats per Martí Doy, aconsegueix que ens oblidem que són titelles i veiem éssers amb vida pròpia.

La proposta, però, és molt més que una recerca de perfecció formal. L’ús de titelles és una opció, inusual i valenta, que està al servei d’un text, d’una història escrita, i molt ben escrita, amb la voluntat de portar el mite de Don Juan a terrenys desconeguts, amb el repte d’enfrontar el mític personatge, i per extensió al públic, a un nou terreny emocional. Gallardo, també autor del text, agafa com a base arguments d’alguns dels nombrosos Don Juan que s’han escrit al llarg de la història, com els de Tirso, Zorrilla, Molière o Palau i Fabre i n’utilitza fragments per explicar un altre final.

Don Juan, personatge antisocial, trencador sense pietat de cors femenins, més que viure la vida, la xucla, l’absorbeix. La seva existència, sempre al límit, té sentit en la plenitud de facultats de la joventut, i ell conscient d’això tempta constantment la mort. Aquí, però, coneixem un Don Juan vell, decrèpit, que passsa al llit d’un convent els seus darrers dies. Burlat per una mort enamorada, gelosa i ferda, enfrontat a les pors i fantasmes del passat, Don Juan lluita fins el darrer alè per no deixar de ser ell mateix. Una lluita interna que arrossega els altres personatges i als espectadors en una impressionant espiral d’emocions i sentiments.

Per gaudir del teatre en vers

Ponent engega temporada amb La filla del Carmesí, un Segarra convincent i minimalista

LA FILLA DEL CARMESÍ de Josep Maria de Segarra

Cia. Knuk Teatre

Direcció i adaptació de Frederic Roda

Amb Eduard Serra, Òscar Jarque, Núria Santaló, Xesco Pintó, Maria Calvet, Susana Gómez, Agustí Sanllehí i Mònica Barrio

Divendres 25 de setembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Fer-nos gaudir de teatre en vers a través d’un deliciós conte amb ingredients de drama i comèdia costumista. Això és el que aconsegueixla peça dirigida per Frederic Roda que ha engegat la temporada del Teatre de Ponent. L’estrena divendres de la seva versió de La filla del Carmesí, de Josep Maria de Segarra, va deixar molt bon regust de boca entre els assistents. Més enllà de les irregulars interpretacions de la companyia Knuk Teatre, la proposta permet gaudir del català vivíssim de Segarra.

L’argument és simple, gairebé de conte infantil: Un ric hereu de comarca accepta la juguesca de casar-se amb la primera dona que entri por la porta. L’escollida per l’atzar és la filla del Carmesí, un artista bufó que actua de poble en poble.

L’aposta esceonogràfica de Romana Redlova i el mateix Roda és minimalista: una plataforma lleugerament inclinada, forrada amb una imitació de textura tèxtil i ocupada tant sols per una taula i dues cadires de. L’acompanya a la perfecció el joc de llums de Marc Martín, necessariament discreta, gairebé invisible. Només es permet un cert luxe en el bonic vestuari creat també per Redlova.

Aquí el protagonista absolut és el vers, sentir als actors recitar en un bonic català ric i expressiu. I si bé està clar que el conjunt de la proposta aconsegueix fer gaudir de la paraula, també es fan evidents les grans diferències entre les dots interpretatives i de dicció dels actors: uns, segurs i convincents; els altres, insegurs i difícils d’entendre.

Símptomes d’esgotament

L’exitós Esperando a Godoy de l’humorista uruguià omple Ponent quatre dies

ESPERANDO A GODOY, de Godoy

Direcció d’Anna Sabaté.

Amb Godoy.

Dissabte 29 d’agost de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

“Hi ha matrimonis que acaben bé, però la majoria duren tota la vida”. Humor intel·ligent amb símptomes d’esgotament. Després d’onze temporades a la cartelera de Barcelona, l’humorista uruguià Wellington Angel Romero Godoy (conegut com a Godoy) ha aterrat al Teatre de Ponent de Granollers amb el seu exitós Esperando a Godoy, dins de la programació de festa major. I malgrat és evident que conserva intacte el segell personal del seu humor, es detecta en la proposta manca d’energia, quelcom que mantingui frescos l’interès i les rialles.

Godoy explica històries inventades sobre la seva extensa família, reflexiona sobre l’etern i gastat tema de les relacions de parella i dóna classes de dubtosa mitologia grega. Però al més mínim contacte amb el públic, aprofita l’ocasió per reivindicar el seu caràcter únic respecte la recent moda televisiva de monologuistes. “Jo sóc un charlista , no un monologuista”, assegura.

Qui no hagi vist mai un espectacle de Godoy és qui més pot gaudir de la fina ironia, dels jocs de paraules i de les curioses reflexions sobre la vida d’aquest entremaliat de vestit fosc, expressió entremaliada i una omnipresent arrecada a l’orella als seus seixanta anys i escaig (“més escaig que seixanta” segons afirma). Però qui ja hagi vist alguna vegada l’humorista uruguià en acció notarà certa falta d’espontaneïtat, un estrany abús dels silencis i els temps morts, molta repetició i en definitiva un espectacle que demana a crits una renovació, una empenta en forma d’actualització. Si la fòrmula del seu èxit ha estat tractar el públic amb intel·ligència, cercant rialles des de l’absurd però també des de la reflexió, l’esgotament no sembla pas quelcom que el talent de Godoy no pugui solventar. L’objectiu, que entre glop i glop de wisky escocès ens faci veure dos gats enlloc d’un i provem d’acariciar el que no és.

Previsible vestit a mida

Joan Pera repeteix fòrmula i èxit amb l’ interminable El joc dels idiotes

EL JOC DELS IDIOTES

De Francis Veber

Direcció d’Antonio Calvo. Amb Joan Pera, Llol Bertran, Pere Ventura, Gretel Stuyck

Divendres 28 d’agost de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Una fòrmula d’èxit assegurada sense espai per a la sorpresa. Un vestit a mida d’un Joan Pera simpàtic però previsible fins i tot en les esperables improvisacions. Tant se val l’argument de la història, poc importen la resta de personatges. Fa anys que els espectacles d’aquest carismàtic actor giren al voltant seu, que només ha de repetir una vegada i una altra el seu repertori de tics i brometes per satisfer, i de quina manera, un públic entregat, enriolat de principi a fi, i amb un nivell d’exigència humorística sota mínims. La seva darrera obra, El joc dels idiotes, va ser divendres al Teatre Auditori de Granollers. I malgrat la buidor creativa de la proposta, el reclam de Joan Pera va ser suficient per omplir la sala gran, revelant-se una vegada més com una aposta comercial infalible.

Infidelitats, guerra de sexes, malentesos i embolics...La comèdia de Francis Veber El joc dels idiotes segueix un cop més la fòrmula clàssica del vodevil. Però convertir qualsevol comèdia en un espectacle per al lluïment de Joan Pera implica sense remei baixar el nivell d’exigència dramàtica i argumental. Un empresari famós és sorprés amb la seva amant, una jove top model. Per salvar el seu matrimoni i la repetició intenta convèncer la seva dona que en realitat un innocent cambrer és la parella de la model. Una història totalment previsible que s’explica en quatre minuts i que sobre l’escenari, amb Joan Pera, acaba convertint-se en gairebé tres interminables hores.

Qualsevol conversa, qualsevol escena és una bona excusa perquè Pera allargui les anècdotes sense sentit i sense mesura o faci acudits suats i jugui constantment amb la barreja del català i el castellà. La seva vis còmica, basada en ganyotes i tartamudeig, es complementa amb una cada cop més habitual afició a intentar fer perdre la concentració de la resta dels actors, convertits en simples acompanyants, rídiculs en el seu intent d’aportar serietat i teatralitat a un desori insalvable.. La suposada falta de concentració, les errades o les sospitoses rialles fora de guió es converteixen en quelcom més important que la història, que l’espectador ben aviat oblida. Però tranquils, perquè la fòrmula Pera es basa precisament en el desori i el caos, en la repetició i exageració del que ja se sap que fa gràcia. És el que millor sap fer i és el que el seu públic espera.

Esbojarrats Pastorets d’estiu

Toni Albà i Fermí Fernandes exploten el seu humor histriònic a El Messies

EL MESSIES

De Patrick Barlow

Direcció de Roger Peña. Amb Toni Albà, Fermi Fernandes i Elena Roche

Dijous 27 d’agost de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Si juntar en un escenari dos actors com Toni Albà i Fermí Fernandes sembla ja una garantia de rialla, fer-ho per intentar un dels relats més explicats de la història pot semblar directament una bestiesa. Cap problema si l’objectiu és precisament aquest: oferir una bretolada teatral que busca arrencar rialles sense parar. El Messies, de l’autor britànic Patric Barlow és una paròdia sobre el naixement de Jesús que ara la companyia de Toni Albà ha portat als escenaris sota la direcció de Roger Peña, avesat a les comèdies angleses d’humor absurd. En la seva gira per Catalunya dijous va ser al Teatre Auditori de Granollers, on va omplir la meitat de la sala gran.

Un parell de col·lumnes romanes de cartró pedra, una cortina, una cadira pomposa i un penjarrobes conformen l’escenari. Som a la desendreçada sala d’assaig d’una companyia de poble, el Teatre Nacional de Reus. Els seus dos únics membres: Bertran, un conserge gris, panxut i desmemoriat amb aspiracions actorals (Toni Albà) i August, un director teatral tant confiat i orgullós de la seva experiència com inconscient de la límitada realitat que l’envolta (Fermí Fernandes). Acompanyant-los com a artista convidada, la sra Florits, una cantant interpretada per la sorprano Elena Roche amb un desconcertant paper merament decoratiu.

El resultat de tot plegat és una proposta tant esbojarrada com mancada d’originalitat, una mena de pastorets volgudament desastrosos. Una excusa perquè els actors hagin d’interpretar un munt de personatges gairebé alhora, en un brillant exercici de fregolisme, trepidants canvis amb  mínims elements de vestuari que els dos actors, experimentats en el clown i en el mim, executen amb efectivitat. El riure, si arriba, vindrà de les nombroses situacions ridícules que inevitablement s’aniran encadenant.

Però com acostuma a passar en espectacles d’humor, la riallada acaba depenent en excés dels actors, i per tant de la simpatia i connexió que aquests tenen amb el públic. Així, qui disfruti amb l’histrionisme de Toni Albà, aquí molt més passat de voltes que un tímid Fermí Fernandes, té en aquest El messies una bona oportunitat de diversió. En canvi, qui no connecti amb les pallassades d’aquest actor i esperi riure amb l’enginy dels diàlegs o amb algun gir sorprenent de guió només es trobarà amb recursos humorístics poc treballats, com repetitus embarbussaments o ganyotes excessives.

Un ball deliciosament desendreçat

Dani Bernabé i Paco Asensio ensenyen perquè La vida és un tang@ al Teatre de Ponent de Granollers

LA VIDA ÉS UN TANG@, de Dani Bernabé i Paco Asensio

Direcció de Marta G. Otin i Maria Manau

Amb Dani Bernabé i Paco Asensio

Dimarts 25 i dimecres 26 d’agost de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Tango és sinònim de passió, elegància i seducció. I en mans de dos entremaliats com el narrador Paco Asensio i l’actor Dani Bernabé esdevé un simpàtic homenatge que barreja de contes, música i ball. La vida és un tang@ és el divertit espectacle de varietats que ha obert enguany la programació de teatre de la festa major de Granollers. Una demostració que la senzillesa, la honestitat i la companyia dels amics són bons ingredients per a què una proposta amateur ompli dos dies seguits el Teatre de Ponent de Granollers.

La ironia i la picardia alhora d’explicar contes de Paco Asensio és una de les claus de La vida és un tang@. L’altra meitat de l’equació és la versatilitat actoral de Dani Bernabé, un conegut actor no professional de Granollers amb una llarga experiència i una gran presència escènica. Complementant la proposta, les notes de coneguts tangos amb l’orgue de Dani Pérez, i el ball i la sensualitat de Raquel Morera.

Tot plegat arrenca com una trobada casual, en un bar construït amb quatre cadires, un parell de taules, el fum d’una cigarreta i vi per a tots. A partir d’aquí, el joc de paraules entre “tango” i “tanga” és la base sobre la que giren cançons, contes i balls...de tango, és clar. Declaracions d’amor, contes sobre reis molt “campechanos” i veritats a mitges conformen un menú alegre, ple de vida, humor i sensualitat.  Un còctel deliciosament desendreçat, simpàtic en la seva senzillesa, mancat de rodatge però sobrat de talent i imaginació.

Interessants reflexions, poca teatralitat

SÓC UNA MÀQUINA, de Gerard Guix

Direcció de Montse Rodriguez

Amb Pep Miràs i Albert Puigdueta

Divendres 26 de juny de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Si bé és evident que, al primer món, els avencos mèdics i tecnològics ens permeten cada cop viure més anys i millor, pot l’obsessió per no envellir, per no enmalaltir, girar-se en contra i convertir-nos en persones menys humanes, fins i tot sense sentiments? Quins són els límits de la nostra capacitat mental? Fins on podriem arribar amb l’entrenament adequat? Apassionant qüestions científico-filosòfiques que el jove dramaturg Gerard Guix ha volcat a Sóc una màquina, la seva darrera creació, que ha tancat aquest cap de setmana la temporada al Teatre de Ponent. Produïda per República de Guerrilla i enmarcada dins el marc de col·laboració entre la productora i el Teatre de Ponent, l’obra ha arribat a Granollers amb un canvi d’actors.

Una taula, un micròfon i uns auriculars ens situen, a l’inici, en la retransmissió d’un programa de ràdio. El locutor (insegur i massa dubitatiu Pep Miràs) explica al públic que, des d’aquell moment, sóm públic en directe del seu programa sobre fenòmens sorprenents. Però aquesta idea, que busca trencar la quarta paret i que la plaeta senti el que està passant com algú més real i proper, no acaba de funcionar, i la falta de ritme i un innecessari allargassament fan que costi molt d’entrar-hi. No és fins que, d’entre el públic, surt un inquietant i provocador personatge (Albert Puigdueta, molt més convincent, segur i amb el toc just de misteri) que la funció pren volada i aconsegueix un xic de la teatralitat necessària i fins aleshores inexistent.

Si bé és evident que el text de Guix vol precisament jugar amb el contrast entre la pesada i inconsistent xerrameca del pseudo-científic locutor de ràdio i l’atractiu misteri d’aquest home que assegura haver assolit certs poders mentals mai vistos, la sensació és que la fluixa arrencada s’arrossega sense remei la resta de la funció. Els intents de Sóc una màquina de crear uns diàlegs tensos, impactants, el suposat xoc de personalitats i l’impacte de les reflexions es queden malahuradament en bones intencions, en idees interessants sobre el paper però amb poca teatralitat i encara menys impacte al damunt de l’escenari.

El malson de la bellesa

El lleig, de Marius Von Mayernburg

Direcció de Juan Carlos Martel

Amb Joan Negrié, Oriol Grau, Neus Umbert i Pep Muñoz

Dissabte 23 de maig de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Fins quin punt és important la bellesa? Algú considerat lleig està condemnat al fracàs? Què passaria si, de cop, tots fóssim guapos? Quin valor tindria llavors el nostre aspecte exterior? Fins quin punt ens canvia el caràcter la manera com ens veuen els altres? Preguntes tant profundes podrien obrir un interminable debat, però a El lleig, de Marius Von Mayernburg (jove dramaturg alemany pràcticament desconegut a casa nostra) esdevenen una divertida crítica, directa i contundent, capaç de fer-nos riure i reflexionar alhora. El lleig és la primera producció de la sala Trono de Tarragona,  i es va poder veure aquest cap de setmana al Teatre de Ponent de Granollers.

Fidel a l’estructura dramàtica original, pensada com un joc teatral on l’escenografia i el vestuari són pràcticament inexistents i on el paper dels actors és crucial, Juan Carlos Martel ha aconseguit fer d’El Lleig una peça de ritme trepidant on tot encaixa a la perfecció. El repartiment( Joan Negrié, Oriol Grau, Neus Umbert i Pep Muñoz) està a l’alçada de la peça, i el seu fresc i divertit joc a l’escenari connecta amb el públic des del primer moment.

L’únic decorat, simpàtic i estranyament lleig, el formen unes espatlleres que obliguen als actors a moure’s com en una classe de gimnàstica (quan un personatge no és a escena es penja, quiet i en silenci, de les barres de fusta). Vestits amb el mateix uniforme, fins i tot les mateixes sabates, l’únic que permet diferenciar els personatges és la seva interpretació i el que diuen, i malgrat aquests ràpids canvis, la història, una mena de gag allargassat, es segueix sense dificultat gràcies al gran treball gestual dels actors, que canvien de registre amb habilitat i rapidesa.

Juganer, intel·ligent, Von Mayenburg parla a El Lleig de la subjectivitat de l’aspecte físic, al qual ens rendim sense gairebé adonar-nos, però en canvi cap dels actors pateix cap canvi físic visible en cap moment de la funció; son els espectadors els qui, a partir de les reaccions i decisions dels personatges, extremes, absurdes i irracionals, esdevenen conscients d’aquests canvis. I és precisament aquest joc, aquesta màgia que ens fa creure uns canvis inexistents, la que ens fa conscients que només veiem el que volem veure. Estem segurs que no dónem massa importància al  nostre aspecte?

Humanisme versus pragmatisme

S’estrena a Granollers la fantàstica versió d’Els nois d’història dirigida per Josep Maria Pou

Amb només dues obres estrenades com a director i amb una tercera a punt d’estrena, Josep Maria Pou ha estat capaç d’afegir al seu espectacular currículum com a actor, el reconeixement de crítica i públic en la seva faceta rera el teló. La seva segona obra, Els nois d’història, ha iniciat una atepeïda agenda d’actuacions per tot Catalunya després d’inaugurar el renovat Teatre Goya i estar-hi un munt de mesos. El passat cap de setmana la funció va ser al Teatre Auditori de Granollers, on va omplir i convencer durant dos dies.

D’entrada Pou demostra un gran olfacte en la tria del text. The history boys, del prestigiós dramaturg anglès Alan Bennet és capaç de tractar temes de tanta actualitat com l’educació o les relacions afectives amb prou intel·ligència per no defraduar el públic més cult i exigent, i amb prou humor i capacitat d’empatia per atrapar públics de totes les edats. L’acció es situa en una escola anglesa de províncies, on assistim a la preparació d’un grup de joves i entusiastes estudiants que volen entrar a les prestigioses universitats d’Oxford i Cambridge. De seguida sabrem que l’entusiasme per aprendre i el gran nivell cultural d’aquests joves és degut a la passió d’Hector (magnífic Pou), un vell professor més interessat en transmetre ganes d’aprendre i cultura general que no pas en els resultats acadèmics. El seu model educatiu xocarà inevitablement amb els objectius resultadistes del director i amb el pragmatisme d’Irwin, un jove professor.

Malgrat la multitud de referència poètiques i literàries, i un cert regust a la pel·lícula El club dels poetes morts, el text de Bennet juga molt saviament totes les cartes de la partida, evitant en tot moments abusar del xoc entre els professors, i afilant quan toca la ironia i l’humor més intel·ligent. Un dels grans encerts de la funció és la direcció de Pou, capaç d’extreure el millor d’un grup de joves actors  (Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled i Ferran Vilajosana) que transmeten a la perfecció l’energia i entusiasme dels seus personatges. Malgrat Pou, a més de ser director, s’ha reservat per ell un dels papers protagonistes de la funció,  ha fugit de l’egocentrisme i mesura amb intel·ligència el pes de cadascún dels interprets. Així doncs, l’equilibri del conjunt d’interpretacions, sumat a un ritme trepidant i música en directe, acaben sent la cirereta d’un pastís que agrada a tots els paladars.

Divertidament absurd

SON DOS, de Faemino y cansado

Divendres 8 de maig de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Una avella invisible esquivada en el darrer segon convertida en un exèrcit de pelícans desnutrits comandats per la vicepresidenta del Govern. Un estrany artil·lugi fet, entre d’altres coses, amb perillós fil de pescar verd i activat per un conill gegant. Un espectador convertit en “El puma” per la màgia del playback. Uns fills bessons molt lletjos però molt útils per caçar rates. Heu entès alguna cosa? Us sembla tot això prou esperpèntic? Doncs només és un tastet de l’univers divertidament absurd que el duo còmic Faemino y Cansado van desplegar aquest cap de setmana al Teatre Auditori de Granollers, davant d’un entregadíssim públic ple de fans i incondicionals que van esgotar les entrades i van riure i aplaudir amb entusiasme.

Conscients de la poca xispa d’uns cognoms que semblaven d’arbitre de fútbol, Àngel Javier Pozuelo Gomez i Juan Carlos Arroyo Urbina van comencar com a duet humorístic a finals dels anys setanta, anomenant-se, respectivament Javier Cansado i Carlos Faemino. Després d’actuar espontàneament al parc d’El Retiro de Madrid van començar a actuar a bars i teatres, fins el seu salt televisiu, al mític Cajón Desastre. El seu humor surrealista, absurd, inclassificable, continua avui tenint un munt de seguidors incondicionals.

No és fàcil, per algú que no ha seguit gaire la seva trajectòria, entendre quin és l’esquelet del seu espectacle, quin és el punt de partida o l’objectiu. No hi ha un guió clar, i la improvisació desfermada és alhora el seu pitjor defecte i la seva millor virtut. Però tampoc té cap importància. Incapacos de deixar de parlar, Faemino y Cansado arrenquen amb una anècdota qualsevol, com és corrent i banal millor, i allarguen tant l’explicació, la porten a un punt tant surrealista, que la riallada és inevitable davant l’absurd dels arguments. No hi ha reflexió, no hi ha cap anàlisi de la realitat, ni imitacions ni acudits sobre homes i dones, sobre la feina o sobre sexe. L’humor de Faemino y Cansado es basa en la química, i alhora en el contrast, dels dos actors i de la seva manera de parlar, en la seva manera d’explicar. Sense decorats, sense disfresses, vestits amb tirants, pantalons foscos i llampants americanes blau i grana, armats tant sols amb els micròfons i amb una simple il·luminació, el seu és un humor esperpèntic, tant poc preocupat per arrencar la rialla, tant alliberat de tòpics, tant conscient de la seva absurditat que segurament per això és capaç de connectar amb aquella part de nosaltres cansada de buscar sentit, explicació i culpables a tot el que ens passa.

Bogeria o seny?

LA BOJA DE CHAILLOT, de Jean Giradoux

Direcció de Marta G. Otín

Companyia Quatre per Quatre

Diumenge 26 d’abril de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Felicitat i ecologisme versus afany de poder i especulació. El bé contra el mal? Bogeria versus seny? El novelista i dramaturg francés Jean Giraudox va escriure a principis del segle XX La boja de Chailot, una estrambòtica història que, amb l’excusa de la suposada troballa de petroli al subsòl de París, presentava l’enfrontament entre el capitalisme especulador i l’afany impotent i utòpic d’uns veïns que no volen renunciar a un estil de vida tranquil, honest i senzill. Un argument amb un ressó actual que l’experimentada companyia de teatre amateur Quatre per Quatre s’ha decidit a traslladar a escena. Diumenge passat van estrenar la peça, adaptada i dirigida per Marta G. Otín, a la sala gran del Teatre Auditori de Granollers, que va acollir molt bona entrada.

El bon saber fer de la companyia Quatre per Quatre, que tantes vegades ha soprés per la seva professionalitat, es nota una vegada més, sobretot en la senzilla i impecable escenografia dissenyada per Miquel Noguera, en el magnífic disseny de llums de Joan Santaeugènia i en l’espectacular vestuari de Pau Fernández. Pel que fa a la tasca actoral, i tenint en compte que no hi ha actors professionals, el resultat demostra un gran esforç però és desigual, destacant Maria Manau, fantàstica com a boja Aurèlia, excessiva, divertida i incapaç de deixar de parlar, que eleva el nivell de la funció en cada aparició. També destaquen els efectius moviments coreogràfics dirigits per Carmen Nájera.

Tots aquests elements, però no són suficients per fer rutllar la nova proposta de la companyia granollerina, que falla en el ritme i en la comprensió de l’argument. La fantasia, el lirisme i l’humor són trets característics del text de Giraudox, però els recargolats diàlegs, compliquen en excés una trama que, sobre el paper, no sembla tan complexa. Hi ha enginy i bon gust però costa seguir el que diuen els protagonistes, i per tant el contrast entre la suposoada bogeria dels amenaçats de Chaillot i els capitalistes especuladors no fa saltar cap xispa, no provoca l’enfrontament que la comèdia demanava. Alguna cosa falla en aquest muntatge perquè no atrapa, no arrenca les rialles esperades d’una comèdia esbojarrada, i les dues hores del muntatge acaben resultant feixuges.

Joc de disfresses

La América de Edward Hopper, d’Eva Hibernia

Amb Alicia González Laá i Joaquin Daniel

Fins el 17 de maig, Teatre de Ponent de Granollers

Dijous 25 d’abril de 2009

La vida, el present, com a un etern pas entre el passat i el futur, entre els remordiments i les esperances, entre qui vam ser i qui volem ser. Mirar lluny, enllà, cap a l’horitzo que es dibuixa rera la finestra, és la millor medicina per l’ànima, aliment per a la imaginació, punt de partida d’una realitat somiada mil vegades més atractiva que la soledat del present. La América de Edward Hopper, d’Eva Hibernia, és un apassionant viatge teatral on la imaginació i les paraules conflueixen en un complex univers tant carregat de símbols, tant rebuscat en les paraules, que corre el perill de provocar l’atordiment, el mareig o fins i tot la desesperació de l’espectador. I és que no és gens fàcil connectar amb aquesta coproducció del Teatre de Ponent i el Teatre Nacional de Catalunya dins del projecte T6 de promoció de nous dramaturgs.

Un quadre del pintor americà Edward Hopper enmarca l’inici. En un tren , un home i una dona juguen amb les paraules i la imaginació, en canvi constant d’identitats que marcarà la seva relació. Conscients que la màscara és inevitable, decideixen portar al límit el joc de la disfressa amb l’esperança que serà en el món de la imaginació on finalment podran despullar-se mutuament les ànimes. Viatjant per tot el món, de la vella Europa a la somiada Amèrica, les habitacions dels hotels són el refugi dels seus jocs, un carnaval desconcertant, boig, de paraules ràpides i emocions intenses.

Un món de somnis, de vides inventades que alhora, també inventen d’altres vides. Un univers ple de detalls, deliciós però de difícil digestió, que recorda les pel·lícules de David Lynch, tant magnètiques com desesperants. Hi ha poesia i sensibilitat en la proposta d’Hibernia, però es percep massa gust de l’autora per les pròpies paraules, i un es queda amb la sensació que falta destil·lació,  un bon cop de tisora que intensifiqui el resultat escènic. Destacar, això sí, el treball dels actors (sorprenent i càndidad Alica González Laá; camaleònic i energic Joaquin Daniel), una espectacular escenografia inspirada en els tons pastel dels quadres d’Edward Hopper i un dels millors treballs d’il·luminació (Quico Guitiérrez) i so i banda sonora (Marc Martín) que s’han vist mai al teatre de Ponent.

Res és el que sembla

El despatx, de Xavier Pujolràs

Cia 4 Produccions en coproducció amb La República de Guerrilla

Amb: Gerard, Ausellé, Xevi Ausellé, Carles Cors, Jordi Garangou i Jordi Puig

Teatre de Ponent de Granollers

Dissabte 25 d’abril de 2009

Assenyalar amb el dit és molt fàcil. Si un es fia només de les aparences i es deixa arrosegar per la intuïció i els prejudicis, trobar un culpable i una explicació resulta tant senzill com perillós, tant injust com alliberador. I perquè no transformar aquests instints en un joc teatral on l’espectador, desconcertat, intenti esbrinar què ha passat i qui és el culpable? Això és el que Xavier Pujolràs, de la companyia 4 Produccions pretén amb El despatx, thriller teatral que tanca la triologia d’habitacions que completen L’habitació del darrera i L’última habitació i que es va poder veure el passat cap de setmana al Teatre de Ponent.

Al despatx de direcció d’un institut religiós d’ensenyament secundari dos policies investiguen la desaparició d’un alumne d’11 anys. Un mossèn que dóna classes d’anglès, el pare i el conserge de l’escola són els principals sospitosos i seran sotmesos a un irritant i insistent questionari d’un comisari incapaç de deixar de parlar i d’un misteriós i silencios ajudant. Absurdes discussions sobre la qualitat del cafés de màquina o sobre l’ecologisme es barregen amb inquietants diàlegs i moviments dels protagonistes.

Des del principi es fan evidents les intencions del text de Pujolràs que, dosificant amb saviesa la informació és capaç d’inquietar i convertir una trama plena de tòpics (abusos sexuals d’un capellà inclosos) en un exercici teatral força eficaç. A mida que va avançant la funció sembla que es van aclarint moltes coses, però en tot moment queda una sensació que alguna cosa no quadra, i la resolució final sembla apropar-nos a un entramat excessivament previsible. El desajust actoral (les exagerades i poc creïbles interpretacions dels dos polícies contrasten amb la força i dramatisme dels sospitosos) i l’abús de diàlegs forçadament quotidians enmig d’altres típicament policiacs fan grinyolar però la proposta. Fins que un desconcertant i eficaç gir argumental acaba donant sentit a tota la trama i a l’estranyissima actitud de l’ajudant de l’inspector. Una solució un pèl forçada que forma part de tot el joc teatral i que té l’encert de no tancar tots els interrogants. Venjança o redempció?

El malsón americà

Gran nit de teatre al Teatre Auditori amb La mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas

Nit de teatre en majúscules en el dia internacional de les arts escèniques. Platea amb localitats exhaurides per veure gairebé tres hores de teatre clàssic, aquell que viu de grans textos i de grans interpretacions. Divendres el Teatre Auditori de Granollers va acollir una de les grans funcions de la temporada, La mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas a partir de la traducció d’Eduardo Mendoza. La gran obra d’Arthur Miller convertida en una funció potent, emocionant, que ressona esfereïdorament actual.

La història de la Mort d’un viatjant és la de Willy Loman, un venedor que dedica la seva vida a intentar viure i creure el somni americà, un somni fet amb dèbils fonaments d’autoengany que acaba engolint el mateix somiador en la crua i tràgica realitat de l’implacable pas del temps. Metàfora d’un capitalisme deshumanitzador, l’obra de Miller basa el seu atractiu en un un personatge protagonista tant complex com proper, tant ple de contradiccions, tant fet d’il·lusions i somnis que és molt difícil no sentir-ne compassió i tendresa més enllà dels seus defectes i errors vitals. Loman és per tant un caramel per a qualsevol actor, i en aquesta versió de Mario Gas és Jordi Boixaderas l’encarregat de donar-li vida. Boixaderas no decep i ofereix la que segurament és la seva millor interpretació, plena de detalls i gestos, d’humanitat i emoció, capaç de passar del passat al present amb una facilitat esfereïdora, capaç de transmetre tot el patiment i la petitesa del seu personatge. L’encertada direcció d’actors de Mario Gas també es veu reflexada amb la resta del repartiment, entre els que destaquen una tendra i emocionant Rosa Renom i un sorprenent Pablo Derqui. Aquest esforç interpetatiu aconsegueix elevar la saviesa de les paraules de Miller, i funciona de menys a més, en un crescendo escènic implacable que condueix a un potent final. L’escenografia, molt original, fusiona la carretera del viatjant amb la casa familiar, però la seva situació centralitzada acaba essent un maldecap per la correcta visibilitat dels espectadors situats als laterals. Després dels entusiastes aplaudiments, un darrer aplaudiment va servir per dedicar la funció al recentment desaparegut Ricard Salvat.

Màscares amigues

Es presenta a Ponent La partida, triomfadora a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona

La partida, d’Òscar Sanz

Cia la Partida Teatre

Amb: Pep Durán, Jordi Cumllas i Jorge S. Cabrera

Dissabte 18 d’abril de 2009

“El pòquer és com la vida, has d’arriscar, has de marcar-te un farol i fer creure als altres que tens la jugada de la teva vida”. Lúcida reflexió o filosofia de sobretaula? Joc de màscares o realitat quotidiana? La partida, d’Òscar Sanz, és una àcida comèdia que, més enllà de fer-nos pensar sobre el sentit de les nostres relacions, sobre la buidor i frustració de les nostres vides, juga amb tres personatges propers, ben dibuixats, situats al límit del tòpic, que viuen i parlen amb una proximitat i naturalitat extraordinària que connecta fàcilment amb l’espectador. Guanyadora del premi especial del jurat i el premi per votació popular a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona, la primera obra de La partida teatre va ser el passat cap de setmana al Teatre de Ponent.

L’escenari, un minúscul pis atrotinat i desordenat. David, el bohemi, l’etern estudiant expert en inventar-se excuses, intenta gaudir d’una falsa independència que inclous visites regulars al niu familiar per omplir fiambreres i recollir la roba neta. L’acompanya Ricardo, un amic e tota la vida, treballador en una empresa de mudances i separat recentment de la dona. El xoc de caràcters antagonistes i una constant preocupació per amagar els secrets i aparentar normalitat ens fan preguntar perquè són amics. Una estranyesa que s’incrementa en aparèixer Julio, el tercer amic de la infantesa. Agent inmobiliari, el seu estil de vida, el seu afany d’èxit semblen encara més lluny dels altres dos. Però malgrat això, continuen trobant-se regularment per jugar una partida de pòquer. Enmig de tots tres, absent de l’escena però present en la vida de tots tres, Sònia, la dona de Julio, ex-novia de Ricardo i massa amiga de David. L’enfrontament està assegurat.

Està clar que l’argument de La partida no és el seu punt fort. És més previsible que original, i recorre a esteròtips, situacions i enfrontaments vistos mil i una vegades. Però el text d’Òscar Sanz, aposta amb força per la naturalitat, per la credibilitat, i ofereix uns diàlegs molt treballats i propers i uns personatges ben construïts (que Pep Durán, Jordi Cumellas i Jorge S. Cabrera interpreten amb convicció). Aquesta naturalitat i proximitat tant ben aconseguida és el gran encert de la proposta, que tant sols peca d’una innecessària autocontemplació i voluntat reflexiva que trenca el ritme que l’humor de les situacions demanava.

Beneïda predisposició a riure

La banda teatre presenta a PonentInvisibles, un fluix espectacle d’humor que aconsegueix arrencar rialles d’un públic motivadíssim

Hi ha necessitat de riure. La gent busca desesperadament qualsevol gest, qualsevol bestiesa que li arrenqui rialles atrapades. De fet, el nivell d'exigència del públic en espectacles d'humor sembla haver baixat en picat, i només cal posar l'etiqueta "humor" en un espectacle i una exagerada predisposició a riure farà la resta.

Només això pot explicar que un espectacle tant buit de contingut i poc treballat com Invisibles provoqui reaccions tant exageradadament entusiastes.

Si un assisteix al darrer espectacle de La banda teatre després d'haver vist algun fragment de vídeo de la seva web o després d'haver-ne llegit la sinopsis l'atracció de la proposta és innegable. Invisibles vol utilitzar el moviment, la música i tècniques de clown contemporani per parlar-nos amb humor i metàfores sobre tots aquells que tenim al nostre voltant i no veiem. La utilització de projeccions de vídeo amb les quals els actors interactuen sembla afegir un plus d’orginialitat i frescor a la proposta. Fins i tot l’arrencada, amb una divertida veu en off i una orquestra invisible encapçalada per un piano amb tecles que es mouen soles, sembla presagiar una bona estona.

Però a mesura que avança la proposta la simpàtia inicial que desperta el conductor del show, Lluís Petit, va minvant, i la suposada gràcia dels dos protagonistes és insuficient per sostenir un conjunt desordenat i caòtics de gags que en cap moment sabem on volen anar a parar. Hi ha algún gag més o menys inspirat, i s’intueixen grans dots gestuals i de moviment, sobretot en Xavier Estrada, però en tot moment dóna la sensació d’estar veient un espectacle incomplet, que no sap ni el què vol dir ni com, que confía tant sols en el saber fer d’uns actors desamparats davant la buidor de contingut. La sensació d’improvització, de confiar en que unes quantes disfresses ridícules i unes quantes cançons seran suficients per ficar-se el públic a la butxaca. I el més sorprenent de tot plegat és que, si un tanca un moment els ulls i escolta els riures constants i sorollosos del públic, queda clar que la predisposició a riure és capaç de completar el que l’espectacle no ofereix en cap moment.