diumenge, 28 de març del 2010

Molt soroll per a no res

La pretensiosa Un dios salvaje arriba a Granollers en la seva versió madrilenya amb més riures que cruesa.

Un dios salvaje
De Yasmina Reza
Direcció: Tamzin Townsend
Amb Antonio Molero, Pere Ponce, Aitana Sánchez- Gijón i Maribel Verdú.
Teatre Auditori de Granollers
Divendres 27 de març de 2010

Un Dios Salvaje no és un obra d’estrena recent. L’exitosa obra de Yasmina Reza ha arribat a Granollers consolidada com una aposta de taquilla infalible. De fet, la versió madrilenya coincideix en cartellera amb una versió en català al Teatre Goya de Barcelona, senyal de la confiança de programadors i productors amb l’èxit d’aquesta peça i del tàndem Reza - Townsend. La presència d’actors coneguts del cinema i la televisió és un potent reclam capaç de guanyar sense problemes qualsevol crítica negativa. Si l’obra és entretinguda i em permet veure de prop l’Aitana Sánchez-Gijón o la Maribel Verdú, què més puc demanar, deu ser la motivació de gran part dels espectadors, que sortiran raonablement satisfets al final de la funció. Qui hagi contribuït a omplir la sala gran del Teatre Auditori esperant una obra potent i unes actuacions memorables segurament haurà marxat amb un regust més agredolç. Perquè tot i que és just reconeixer l’habilitat de Reza per escriure textos que es converteixen en èxit assegurat, també resulta cada cop més evident que rera la voluntat de sorprendre i transmetre grans idees de les seves obres s’hi amaga més fum que veritat, més pretensositat que veritable duresa.

El punt de partida d’Un dios salvaje, molt atractiu i original, ens presenta dos matrimonis discutint sobre una baralla entre el seus fills. Rera l’aparent voluntat coinciliadora i de consens ben aviat es posarà de manifest una actitud defensiva, agressiva i radical que anirà creixent mica en mica fins a una explosió final d’insults, violència i visceralitat. L’home és salvatge per naturalesa, sembla voler-nos resumir aquesta història quotidiana protagonitzada per uns personatges arquetípics, hipòcrites al màxim i fàcilment reconeixibles. El problema és que malgrat la voluntat de cruesa, aquesta idea és com un globus que es va desinflant de manera paradoxal: a mesura que la histèria i els crits augmenten dismuneix l’impacte de l’argument inicial i augmenta el desinterès pel desenllaç final. No sembla un problema dels actors, que compleixen amb escreix i representen amb energia el que el text els demana, ni tampoc de la directora Tamzin Townsed, a qui només se li pot criticar no haver sapigut treure més suc a alguns diàlegs i donar massa importància a recursos esgotadors com el telèfon mòbil del pare engominat. El problema és el text, amb més soroll que veritat, molt eficaç alhora d’arrencar la rialla fàcil, però menys cru i contundent del que hagués estat desitjable per remoure la consciència.

dissabte, 27 de març del 2010

Shakespeare i el bar

Txu Morillas presenta un espectacle de monòlegs femenins del dramàtug entre soroll de cafès i entrepans.

ESCOLTA’M
A partir de textos de William Shakespeare
Tria de textos i interpretació: Txu Morillas
Música: Mercè Miró
Dissabte 27 de març de 2010
Bar La Troca - Granollers

Shakespere no rima amb bar. Dissabte, a La Troca, va quedar clar que els versos del dramaturg anglès no es porten gens bé amb el soroll dels cafès ni amb l’entrar i sortir de gent. Txu Morillas va presentar un breu espectacle a partir de monòlegs femenins de Shakespeare i l’actuació que va tenir el mèrit afegit d’haver de lluitar contra multitud d’elements en contra. Poc es pot dir dels responsables del bar que, posant per davant la caixa, no van aturar la seva activitat. La decisió d’oferir espectacles de petit format gratuïts en un espai com aquest és molt lloable i engrescadora, però potser caldria plantejar-se quin tipus d’espectacles hi tenen cabuda, com per exemple uns monòlegs humorístics. El recital, que substituïa la lectura de contes de Maria Manau i Marta G. Otin prevista en un principi, s’hauria merescut un millor entorn, tant per la sentida actuació de l’actriu vallesana com per l’acurada selecció dels versos. Per sort, acostumats com estan els actors a concentrar-se al màxim obviant els estossecs o el rebregar del paper dels caramels del públic, és gairebé segur que Morillas no va patir tant l’entorn hostil com el públic que l’envoltava, obligat a fer un gran esforç per sentir i percebre el patiment dels diferents personatges femenins de Shakespeare.
Més enllà d’aquests inconvenients, la proposta de Morillas, tant senzilla com original, va tenir la virtut de ressaltar la contemporaneïtat de Shakespeare en relació a un problema tant greu com el de la violència de gènere. Tot i que descontextualitzats, els versos en boca de Pòrcia (Juli Cèsar), Lady Percy (Enric IV), Tamora (Titus Andrònic), Anna (Ricard III), Ofèlia (Hamlet), Constança (El Rei Joan), Lady Macbeth (Macbeth) i Margarida (Ricard III) transmeten el dolor, la humiliació, la desesperació, la violència i tota la gamma de sentiments que pot sentir una dona maltractada. La posada en escena, simple i delicada, incloïa elements d’interacció com unees espelmes, una corda o teles per ajudar l’actriu a dramatitzar cada monòleg. El resultat, un atractiu recital que ens agradaria veure en condicions més adequades, amb un mínim de respecte pel treball actoral i pels textos de Shakespeare com el que segur sí que va merèixerel Cabaret Cabrón programat a la sala del costat una estona després.

dissabte, 20 de març del 2010

Reflexions sense empatia

La companyia del Teatre de Ponent adapta La bogeria, de Narcís Oller, dins el cicle de Teatre i Literatura

La bogeria
de Narcís Oller (Dramatúrgia de Jonay Roda)
Direcció de Frederic Roda
Amb José Pedro García Balada, Agustí Sanllehí i Cesc Pérez.
Divendres 19 de març de 2010
Teatre de Ponent de Granollers

Qui són els bojos? On és el límit entre ser boig o ser diferent? Quina influència té la genètica o l’entorn en l’evolució de la personalitat? Humanisme, racionalisme, idealisme...diferents actituds enfront la vida s’enfronten a La bogeria en un apassionant diàleg per intentar donar resposta a totes aquestes preguntes. La companyia del Teatre de Ponent ha adaptat de nou un clàssic contemporani de la literatura catalana dins el seu cicle Teatre i Literatura adreçat a estudiants de secundària i després d’un intens rodatge aquest cap de setmana va estrenar-se a casa, a la petita sala alternativa de Granollers, on serà fins el proper 28 de març. Les sensacions, en acabar la funció, són contradictòries. Gran respecte pel llenguatge de Narcís Oller i treball actoral impecable, però també espessor i falta d’empatia en una adaptació de bon gust però digestió difícil. La proposta es defineix com un experiment teatral i científic que necessita de la complicitat del públic, però el cert és que des de la platea no és fàcil connectar amb les reflexions del text, interessants però mancades de la capacitat de traspassar l’escenari i implicar el públic.

La que es considera una de les novel·les més conegudes de Narcís Oller, parteix d’un fet autobiogràfic per construïr una ficció en la qual el narrador, un dels personatges, intenta comprendre el procés de suposada bogeria d’un company de la universitat, Daniel Serrallonga, oposant-se visceralment als arguments més científics i mostrant-se sensible a les burles cap al desgraciat protagonista.

Un dels grans encerts de l’aposta és el trio actoral, en el qual sobresurt José Pedro García Balada, el narrador, molt natural i empàtic. L’adaptació dramàtica de Jonay Roda també destaca per la seva capacitat de respectar i transmetre els matissos del català de Narcís Oller. El problema és segurament que, en la translació fidel de la novel·la, el text no han perdut gens l’espessor filosòfica original i això acaba afectant la comprensió i el fluir de la funció. S’intueix interessant la reflexió d’Oller sobre la bogeria, però l’adaptació teatral no aconsegueix atrapar ni emocionar. És evident que els estudiants amb la lectura de la novel·la ben fresca tindran un punt de partida que segurament els permetrà gaudir molt més de la funció. Però pensant en un públic general, La bogeria se’ns presenta com un espectacle fidel però sense ànima, interessant però amb poca intensitat teatral.

dilluns, 15 de març del 2010

Màgia a l’escenari

TàBaTa Teatre porta a Cardedeu Tina la Bruxia Fina, un dels seus més exitosos espectacles

Tina, la bruixa fina             
de Xavier Company (dramatúrgia nova de Jonay Roda)
Companyia TàBaTa Teatre
Direcció: Frederic Roda i Francina G.Ars
Amb Laura López, Núria Cuyàs i Dusan Tomic
Diumenge 14 de març de 2009
Centre Cultural de Cardedeu

Al teatre infantil, moltes vegades menystingut, l’excel·lència no tant sols és possible sinó que hauria de ser la tònica habitual. I quan un espectacle infantil funciona i agrada només cal girar-se cap a la platea i gaudir amb els somriures dels pares, mares, tiets, tietes, cosins i cosines. Perquè més enllà de les inevitables cares embadalides dels infants si la fantasia flueix amb naturalitat a l’escenari les rialles, contagioses, s’estenen entre el públic com un virus de felicitat. Tina la bruixa fina, de TaBaTa Teatre és un d’aquests espectacles infantils rodons, tant treballats i rodats que funcionen amb senzillesa, com una màquina perfecta de crear il·lusions.

Estrenat per primera vegada el 2000, la companyia ha reestrenat l’exitós espectacle de Xavier Company amb una dramatúrgia nova de Jonay Roda. Diumenge va ser al Centre Cultural de Cardedeu dins una intensa gira per tot Catalunya. En aquesta nova versió és manté l’essència i els seus directors, Frederic Roda i Francina G.Ars, del Teatre de Ponent de Granollers, tant sols s’han dedicat a perfeccionar i pulir allò que ja funcionava.

El primer que destaca de Tina la Bruixa Fina és l’espectacular escenografia elaborada pels germans Castells. Plena de color i detalls, esdevé un personatge més de la història, amb llibres, fruites i cassoles esponjoses que prenen vida davant dels nostres ulls. L’altre encert és l’interpretatiu, el gran treball de Laura López i Núria Cuyàs, perfectes en el seu paper de bruixes, molt versàtils i amb una veu sorprenent en els números musicals. Molt àgil és també Dusan Tomic, a l’ombra movent un munt de titelles i fent diferents veus. La història, senzilla, planteja la necessitat de ser humils i aprendre i treballar fort per ser bo en allò que ens agradi. Però l’important a Tina la Bruixa Fina és la màgia, la imaginació, la capacitat de fer que tot el públic torni a ser infant durant una estona, embadalit per les cançons i les entremaliadures d’una bruixa jove.

dissabte, 6 de març del 2010

Llibertat vital, llicó actoral

Marcela Terra torna a Ponent amb un emocionant retrat de Simon de Beauvior, amb grans actuacions de la granollerina Padi Padilla i la garriguenca Belén Bouso.

Simone
de Marcela Terra
Direcció de Marcela Terra (Meridiano 70ymedio Teatro)
Amb Belén Bouso i Padi Padilla
Divendres 5 de març de 2010
Teatre de Ponent de Granollers

Quan la llum de la vida comença a apagar-se és hora de recordar, de revisar la balança dels anys viscuts per esbrinar si ha tingut més pes la felicitat o el dolor i el patiment. Una mirada enrera que esdevé fascinant quan parlem de personatges històrics, homes i dones que d’alguna manera van tenir el valor de trencar amb allò establert i aportar noves maneres de pensar i de viure. Això i molt més és Simone, la darrera obra de la dramatúrga i directora Marcela Terra sobre l’escriptora Simone de Beauvori, que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent de Granollers. Terra s’enfronta de nou a un personatge femení ple de força i personalitat després d’Entre les ones, una meravellosa dramatúrgia sobre Virgina Woolf que ja va poder veure’s a Ponent el 2006.

Quatre traços, unes llums al terra i dos màstils que serveixen alhora de penjadors per al vestuari conformen el simple però suggerent escenari de Simone: la coberta d’un vaixell, el del darrer viatge. Una dona amb bata blanca, mig adormida, camina amb dificultats per aquest espai i es troba un personatge fosc que sembla ser la mort però també podria ser el seu altre jo, una mena de consciència que amb insistència li recorda el seu passat i li recrimina tot el dolor que ha causat i tot el que la seva vida ha tingut de controvertit. Simon de Beauvior és a punt de morir i repassa la seva vida davant dels nostres ulls. L’apassionant relació d’amor lliure amb el filòsof Jean Paul Sastre, molt polèmica i criticada, centra les reflexions i records de l’escriptora, però també hi tenen cabuda el surrealisme, el teatre de Bertolt Bretch, el cinema dels germans Marx i el jazz.
Tot i que no descuida ni l’escenografia ni la música, Simone depèn sobretot del treball actoral i és per això que cal destacar el treball de les dues actrius. La granollerina Padi Padilla demostra una vegada més la seva polivalència i està espectacular en el paper de Simon de Beauvior, al qual s’entrega. Padilla és capaç de transmetre tota la gamma d’emocions, des de l’amor per la vida com la vulnerabilitat i amb moments genials com la imitació de Grouxo Marx o el ball de Josephine Baker. La garriguenca Belén Bouso acompanya a la perfecció la protagonista i la seva compenetració permet a l’obra fluïr amb gran energia i deixar l’espectador amb ganes de conèixer molt més sobre la pensadora francesa.