Titelles vives i emocionants

La companyia Pelmànec de Miquel Gallardo impressiona a Ponent amb un magnífic Don Juan amb titelles

DON JUAN, MEMORIA AMARGA DE Miquel Gallardo i Paco Bernal

Cia. Pelmànec

Direcció de Maria Castillo

Amb Miquel Gallardo i les actrius de la projecció Ingrid Domingo, Annabel Totusaus, Marcia Cisteró, Laura Barba, Dolça Cos i María Castillo

Divendres 9 d’octubre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Amarg, poètic, reflexiu, emocionant...Passa molt poc sovint, però quan la màgia del teatre aconsegueix envaïr cada moment, cada racó d’una funció, des de cada detall de l’escenari fins a l’ànima de l’espectador, no hi ha prous adjectius per descriure el que un ha vist i sentit. Divendres, al Teatre de Ponent, els qui van ser-hi no oblidaran la funció. Don Juan. Memoria amarga, de la companyia Pelmànec, trenca amb tots els prejudicis i tòpics associats al món de les titelles i atrapa sense remei els espectadors.

A l’escenari, sota la direcció de Maria Castillo, brillen amb intensitat un una factura tècnica impecable, on cada so, cada llum és al seu lloc al moment precís, i el magistral treball Miquel Gallardo que, sent un actor més entre titelles, és capaç de dotar els ninots d’una força vital esfereïdora. El seu esforç titànic, combinat amb la meravellosa expressivitat dels titelles creats per Martí Doy, aconsegueix que ens oblidem que són titelles i veiem éssers amb vida pròpia.

La proposta, però, és molt més que una recerca de perfecció formal. L’ús de titelles és una opció, inusual i valenta, que està al servei d’un text, d’una història escrita, i molt ben escrita, amb la voluntat de portar el mite de Don Juan a terrenys desconeguts, amb el repte d’enfrontar el mític personatge, i per extensió al públic, a un nou terreny emocional. Gallardo, també autor del text, agafa com a base arguments d’alguns dels nombrosos Don Juan que s’han escrit al llarg de la història, com els de Tirso, Zorrilla, Molière o Palau i Fabre i n’utilitza fragments per explicar un altre final.

Don Juan, personatge antisocial, trencador sense pietat de cors femenins, més que viure la vida, la xucla, l’absorbeix. La seva existència, sempre al límit, té sentit en la plenitud de facultats de la joventut, i ell conscient d’això tempta constantment la mort. Aquí, però, coneixem un Don Juan vell, decrèpit, que passsa al llit d’un convent els seus darrers dies. Burlat per una mort enamorada, gelosa i ferda, enfrontat a les pors i fantasmes del passat, Don Juan lluita fins el darrer alè per no deixar de ser ell mateix. Una lluita interna que arrossega els altres personatges i als espectadors en una impressionant espiral d’emocions i sentiments.