Humanisme versus pragmatisme

S’estrena a Granollers la fantàstica versió d’Els nois d’història dirigida per Josep Maria Pou

Amb només dues obres estrenades com a director i amb una tercera a punt d’estrena, Josep Maria Pou ha estat capaç d’afegir al seu espectacular currículum com a actor, el reconeixement de crítica i públic en la seva faceta rera el teló. La seva segona obra, Els nois d’història, ha iniciat una atepeïda agenda d’actuacions per tot Catalunya després d’inaugurar el renovat Teatre Goya i estar-hi un munt de mesos. El passat cap de setmana la funció va ser al Teatre Auditori de Granollers, on va omplir i convencer durant dos dies.

D’entrada Pou demostra un gran olfacte en la tria del text. The history boys, del prestigiós dramaturg anglès Alan Bennet és capaç de tractar temes de tanta actualitat com l’educació o les relacions afectives amb prou intel·ligència per no defraduar el públic més cult i exigent, i amb prou humor i capacitat d’empatia per atrapar públics de totes les edats. L’acció es situa en una escola anglesa de províncies, on assistim a la preparació d’un grup de joves i entusiastes estudiants que volen entrar a les prestigioses universitats d’Oxford i Cambridge. De seguida sabrem que l’entusiasme per aprendre i el gran nivell cultural d’aquests joves és degut a la passió d’Hector (magnífic Pou), un vell professor més interessat en transmetre ganes d’aprendre i cultura general que no pas en els resultats acadèmics. El seu model educatiu xocarà inevitablement amb els objectius resultadistes del director i amb el pragmatisme d’Irwin, un jove professor.

Malgrat la multitud de referència poètiques i literàries, i un cert regust a la pel·lícula El club dels poetes morts, el text de Bennet juga molt saviament totes les cartes de la partida, evitant en tot moments abusar del xoc entre els professors, i afilant quan toca la ironia i l’humor més intel·ligent. Un dels grans encerts de la funció és la direcció de Pou, capaç d’extreure el millor d’un grup de joves actors  (Nao Albet, Javier Beltrán, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francès, Llorenç González, Jaume Ulled i Ferran Vilajosana) que transmeten a la perfecció l’energia i entusiasme dels seus personatges. Malgrat Pou, a més de ser director, s’ha reservat per ell un dels papers protagonistes de la funció,  ha fugit de l’egocentrisme i mesura amb intel·ligència el pes de cadascún dels interprets. Així doncs, l’equilibri del conjunt d’interpretacions, sumat a un ritme trepidant i música en directe, acaben sent la cirereta d’un pastís que agrada a tots els paladars.