Histrionisme, empentes i poca veritat

L'argentí Daniel Veronese porta a Granollers la seva versió de La casa de nines d'Ibsen

El desarrollo de la civilización venidera

Versió de 'La casa de nines' d'Ibsen
Dramatúrgia i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets: Carlos Portalupi, Maria Figueras, Anna Garibaldi, Mara Bestelli, Jorge Suárez .
Teatre Auditori de Granollers. Granollers
divendres 19 de novembre de 2010

Està clar que, com passa en tota disciplina artística, i des del punt de vista de l'espectador, un tant per cent molt elevat de l'opinió final d'un espectacle és una qüestió subjectiva. Un fet que es veu molt clarament amb les obres de companyies argentines: o agraden molt o no agraden gens. La de Daniel Veronese ofereix un teatre de low cost (l'escenari de les seves obres és sempre el mateix amb lleugeres variacions) on es reinteprpreten clàssics d'Ibsen o Txèhov i on la paraula i l'actuació són el principal reclam. Una experiencia estimulant i positiva sempre i quan es visquin com a virtuts els invevitables tics del teatre argentí. A Granollers, vista la reacció de l'escàs públic que va assistir divendre al Teatre Auditori de Granollers, aquest és un tipus de teatre que agrada.

Basada en La casa de nines d’Ibsen, El desarrollo de la civilización venidera defineix ja des el títol dos característiques del caràcter argentí. La seva longitud i complexitat ens parlen de la voluntat de trascendir i alhora deixen clar que l'habitual habilitat dialèctica dels argentins serà present a escena. El tema central de l'aposta de Veronese és el mateix que l'obra d'Ibsen: una dona que, avergonyida per un fet passat de dubtosa moralitat, té la valentia de deixar el seu home, els fills i les responsabilitats socials.

El problema és que aquí, enlloc del gèlid retrat d'Ibsen sobre la institució familiar i el paper de la dona, trobem una història amb to de culebrot. Veronese ens parla d'un matrimoni suposadament perfecte, però des del principi el to autoritari de Helmer i l'exagerat histrionisme de Nora avancen massa aviat una tragèdia anunciada. L'evolució dels personatges i les accions es desenvolupa a correcuita i l'actuació plana dels actors, que sembla que interpretin sense ànima, tampoc ajuda a creure's el què passa. És cert que la funció puja de nivell a la darrera mitja hora, molt més intensa, però a aquestes alçades és difícil que un crit o una empenta violenta puguin enlairar una història que fa massa estona que ens ha deixat d'interessar.