La casa del abuelo. Cia. La Rous
Dramatúrgia i direcció: Rosa Díaz
Intèrpret: Rosa Díaz.
Teatre de Ponent. Granollers
divendres 5 de novembre de 2010
Quan la sensibilitat i l'imaginació són a l'arrel d'un espectacle, algunes etiquetes poden ser contraproduents. Per això és un encert que, en programar La casa del abuelo, el Teatre de Ponent hagi evitat definir aquesta original obra com un espectacle per a infants. Més escaient és la definició de teatre d'objectes i actriu, que ens permet apropar-nos a una forma poc habitual d'explicar històries i que permet gaudir tant a infants de cinc anys com a adults que no han perdut la capacitat de sorprendre's.
La casa del abuelo és, en primer lloc, un emotiu homenatge de la creadora, Rosa Díaz, al seu pare. Partint de la base que tots els qui estimem i ja no hi són sobreviuen gràcies al nostre record, Díaz elabora un meravellós viatge capaç de convertir un antic moble en una caixa de sorpreses, els records en un joc de nens, i que respira una veritat poc habitual.
Un preciós escriptori de fusta és el punt de partida i el petit escenari on cal fixar la mirada. L'aparició d'uns originals titelles artesanals transformarà poc a poc cada peça d'aquest moble en espais d'un temps antic. Primer coneixerem l'avi, i el veurem en la seva rutina diària. Després apareix l'àvia, el seu gran amor, i sabrem com es van conèixer. La titella més menuda i eixerida, la de la neta, és la que connecta el públic amb el record i l'estimació que tots hem tingut pels nostres avis.
És per això, per aquesta efectiva identificació emocional amb els sentiments d'aquests titelles, que la mort de l'avi resulta corprenedora. La naturalitat, però, és la resposta de la neta, mentre l'àvia viu el dol amb més tristesa. I és precisament la naturalitat de la neta la que permet que l'avi, d'alguna manera, continuï viu.
No és fàcil, d'entrada, entrar en el petit món de somnis i records de Díaz. No estem prou acostumats ni a la màgia de les titelles ni a endinsar-nos en records de familiars que ja no hi són. Però ben aviat la senzillesa de la proposta i el recurs dramàtic del joc infantil ens atrapen i ja no ens deixaran fins el final. Un final en el que no és estrany trobar-se, de cop, amb alguna llàgrima inesperada. Com tampoc costa de creure que aquesta petita meravella s'emportés el 2009 el premi al millor espectacle de FETEN, la fira europea de teatre per a nens i nenes de Gijón.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada