La vida és un joc

La companyia JoGijo presenta al Teatre de Ponent U, dué, três, una interessant reflexió sobre l’absurditat del comportament humà.

U, dué, três de Gerard Guix

Companyia JoGijo

Direcció de JoGijo

Amb Jordi Arqués, Rui Pedro Cardoso, Stefano

Divendres 14 de maig de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

En un espai indefinit, buit, fosc i marcat només per cintes blanques, aterren tres personatges seguint les misterioses ordres d’uns fulls de paper. Un és català, l’altre italià i el tercer portuguès i és la primera vegada que es veuen. I no, no és un acudit. Tancats en aquest rectangle, incapaços de sortir-ne i sota l’amenaça d’un estrany enemic exterior el seu temps passarà entre la desconfiança, la necessitat de fer pinya i les ordres que aniran arribant en forma de més papers. Així, entre el joc i la metàfora, es defineix U, dué, três, la proposta de la companyia JoGijo que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent. Una proposta original, diferent, plena de simbolismes i reflexió a la que només manca un esforç per anar més enllà, per no quedar-se en una bona idea sense la força i la intensitat que la proposta demanava.

Un dels encerts de U, dué, três és el plantejament escènic, tant net i buit de referents que encaixa perfectament amb una història simbòlica, amb múltiples lectures. Sense oblidar en cap moment el format de joc, un joc en el qual els personatges són les fitxes i un ésser superior ordena en cada moment quin és següent pas a donar, l’obra és també una metàfora de la guerra, un conflicte surrealista sense un enemic clar però ple de condicionants i d’ordres que es segueixen sense saber massa bé per a què. L’espectador, veient-ho des de fora, és conscient de l’absurditat de les ordres (és fàcil aquí recordar el joc escènic d’El mètode Gronholm, on els personatges també s’esforcen per superar proves, per absurdes que siguin) i del comportament irracional dels protagonistes, alhora espantats i alhora agressivament perillosos.

Després d’una arrencada prometedora la història avança amb dificultat, afectada per unes interpretacions no massa convincents i per situacions un pèl previsibles i mancades d’impacte. El final, però, reprèn la intensitat inicial, amb un missatge potent: deixar de seguir ordres, de fer el que se suposa que s’ha de fer, i recuperar el joc i la fantasia són el millor antídot davant un món hostil.