"Bon rotllo"

Delafé y las Flores Azules contagien Granollers del seu positivisme en la presentació del seu nou disc.

DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES

Presentació del nou disc “Vs las Trompetas de la Muerte”

Amb Helena Miquel (veu), Òscar D’Aniello (veu), Dani Acedo (bases, keys, casiotone), Juliane Heinemann (coros, percussions), Ramon Robinad (bateria), Ramon Marc Bataller (saxo), Ferran Puig (trombó) i Alberto Pérez (trompeta)

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 7 de maig de 201"

Més enllà de gustos, de feelings i de connexions hi ha grups de música capaços de contagiar i connectar fins i tot amb el públic més escèptic. I el grup del Masnou Delafé y las flores azules n’és un, tal i com es va poder comprovar divendres a Granollers. Tot i que l’escassa venda anticipada feia preveure una sala gran mig buida, a darrera hora es van vendre la majoria d’entrades que finalment van permetre un gran ambient al Teatre Auditori. Si haguéssim de triar una expressió per definir la música de Delafé la que millor encaixaria seria “bon rotllo”.

El concert, un dels primers de la gira de presentació del nou disc, “Vs las Trompetas de la Muerte”, va sorprendre d’entrada per dos detalls: la presència d’un públic gairebé tant heterogeni com el que es va poder veure en l’actuació de Manel, amb famílies senceres, molta canalla i fins i tot avis, i una equalització molt ben treballada que va treure tot el suc possible de l’acústica del teatre, que tot i anomenar-se auditori no ha destacat mai per posar les coses gens fàcils ni a les bandes de música ni a la projecció de veu dels actors.

Les bases rítmiques entre el hip hop, el pop i l’electrònica i unes lletres properes, molt quotidianes, en ocasions un clar homenatge als anys 80, conformen el segell personal de Delafé, que en aquesta nova etapa s’ha acompanyat de Dani Acedo y una secció de vents que aporta un nou caire més funky a la proposta. Una fòrmula sense sorpreses que funciona gràcies a l’esperit positiu, sempre festiu i desenfadat que sempre transmeten Helena Miquel, dolça com sempre però menys vergonyosa i més llençada, i Òscar D’Aniello, molt enèrgic i amb una manera de ballar contagiosa. En només mitja hora el públic ja era dempeus i el ball i la festa duraria gairebé dues hores. Sense massa orginalitat, ni excel·lència musical, lluny de pretensions, Delafé t’atrapen des d’un directe positiu i alegre, que convida a ballar i cantar sense vergonya, pel simple plaer de passar una bona estona.