Fresca i sorprenent mirada al passat

Boà Teatre porta a Ponent fins diumenge vinent L’última vedette del Molino, un recomanable homenatge a una època que lluita per no ser oblidada.

L’última vedette del Molino

d’Aleix Aguilà

Direcció de Jordi Pérez Solé

Amb Marta Aran, Josep Carbonell, Francesc Ferré, Patrícia Medina, Andrea Portella i Ferran Martínez (piano)

Divendres 30 d’abril de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Conceptes com cabaret o El Molino sonen llunyans, antics, part d’un passat que només recorden uns pocs, tancat i ensorrat per la modernitat i futurs ambiciosos. És per això que resulta estrany veure com una companyia tant jove com Boà Teatre, amb joves alumnes de l’Institut del Teatre de Barcelona, aposti per una obra d’aquesta temàtica. L’última Vedette del Molino, escrita per Aleix Aguilà, té la virtut de mesclar amb elegància un gens dissimulat homenatge al passat d’El Molino amb un missatge reivindicador, un toc d’alerta davant de certs interessos que no tenen cap respecte per la història. Luny de ser pretensiosa, l’obra, que es pot veure també el proper cap de setmana al Teatre de Ponent, transmet senzillesa, honestedat i molt de respecte per un gènere, el del music-hall que es feia en sales com El Molino, menystingut i desprestigiat.

La posada en escena, ambiciosa, s’atreveix a canviar la configuració habitual del teatre, amb el públic a l’escenari i la graderia adaptada com a escenari d’El Molino. Una decisió que aconsegueix situar-nos amb eficàcia en un tros de l’antic edifici, a punt de ser ensorrat. La música en directe, amb piano i efectes sonors, és una altra de les apostes de l’espectacle, convertit en un petit musical.

L’obra arrenca amb una reunió entre un regidor de l’ajuntament, una responsable de l’associació de veïns del barri, una ambiciosa arquitecta, el propietari del local i una jove aspirant a vedet. Però la proposta té l’encert de no insistir en excés en la crítica sobre el model de Barcelona que alguns volen imposar fent oblidar el passat i esdevé un digne homenatge a tota una època. Enmig d’aquest joc d’interessos, l’esperit dels antics artistes envaeix la funció i ens trasllada a fragments dels espectacles que s’hi representaven. És cert que no tots els actors i actrius de l’obra semblen creure’s i interpretar els seus papers amb igual convicció i força, però el conjunt sorprèn per la frescor, la senzillesa i la absoluta manca de pretensiositat. El resultat aconsegueix emocionar el públic més gran, coneixedor de primera mà d’un passat que mira amb enyorança, i permet als més joves conèixer una part de la història que o bé es desconeixia o bé fins llavors es mirava amb recel.