Wilde també pot avorrir

S’estrena a Granollers la versió d’Un marit ideal de J.M. Mestres, una fallida adaptació salvada només per l’energia de Joel Joan.

Un marit ideal

D’Oscar Wilde

Direcció: Josep Maria Mestres

Amb Camilo García, Carmen Balagué, Abel Folk, Mercè Pons, Àngels Gonyalons, Joel Joan, Laia Martí.

Teatre Auditori de Granollers

Dissabte 10 d’abril de 2010

En teatre, és difícil espatllar els grans textos, però no impossible. I les obres del genial Òscar Wilde, iròniques, amb diàlegs enverinats i sempre disposades a disparar amb eficàcia contra la hipocresia i altres baixeses de la classe alta, també poden ser avorrides. Només fa falta una direcció gris i sense empenta i un intent gens treballat de contemporaneitzar el text, i ni un esforçat treball actoral ni un grapat de frases enginyoses podran salvar el desastre. Dissabte, a Granollers, va estrenar-se en una doble sessió Un marit ideal, en una versió dirigida per Josep Maria Mestres amb un atractiu repartiment i gran èxit de taquilla al Teatre Goya de Barcelona. Costa de creure com, després de l’excel·lent El ventall de Lady Windermere, un altre Wilde, ha pogut convertir aquesta sàtira d’alt contingut polític en un simple divertiment sense força ni agressivitat, salvat del badall només per l’energia actor de Joel Joan, al límit de l’histrionisme.

Un escenari de voluntat luxosa però gris i sense personalitat i una desfilada de vestits llampants no garantitzen l’elegància. I aquest és un dels primers errors d’Un marit ideal. Des del primer minut, ni l’escenografia ni el vestuari dels protagonistes ens fan creïble res del que passa a escena. Sabem pels diàlegs que estem davant de gent de classe alta, vinculada al món de la política, però les seves actituds no transmeten res del que són. Resulta evident que el joc de conspiracions, passats de moral dubtosa i falses aparences del món de la política que retrata Wilde ens sona molt actual, esquitxats com estem de casos de corrupció. Però a la direcció de Mestres se li veu massa el llautó en l’intent de ressaltar amb majúscules aquesta vinculació amb l’actualitat. I en barrejar-se la voluntat d’ironia i crítica contemporània amb un conjunt de situacions i trobades resoltes amb rapidesa i sense interès el resultat acaba sent precipitat, sense substància, ple de molts dels errors i tòpics habituals de les sèries de televisió.

La majoria dels personatges, poc treballats, no transmeten la divertida dualitat que li agradava a Wilde i alguns, com la senyora Markby, el senyor Goring o Gina Chiltern se’ns presenten com personatges totalment prescindibles. Els més ajustats, encara que a mig gas, són Abel Folk i Mercè Ponts. Capítol apart es mereix Joel Joan, que malgrat explotar el seu conegut registre de pallasso histriònic massa vist des de la magnífica sèrie Plats Bruts, és l’únic capaç d’aportar espurna i gràcia als afilats diàlegs i reflexions Wilderianes. El seu paper no encaixa amb la grisor de conjunt, però la funció guanya punts quan apareix a escena.