Quan l’absurd esdevé poètic i divertit

Anita Coliflor, de Pablo Rosal, atrapa el Teatre de Ponent amb una obra tant inclassificable com iressistible.

Anita Coliflor (tragedia de brebajes)

de Pablo Rosal

Direcció de Pablo Rosal

Amb Albert Mèlich, Bàrbara Roig, Pol López, Pasquale Bavaro, Andreu Martínez, Núria Vizcarro, Pau Sastre, Laura López i Xavier Serrat

Divendres 9 d’abril de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Estranya, absurda, difícil de classificar, però amb tot i això, fresca, divertida i fins i tot poètica. Hi ha obres tan absurdes, tant fora de tota lògica i tan allunyades de referents coneguts, que explicar-les i explicar el que provoquen no és tasca fàcil. I Anita Coliflor, de Pablo Rosal, estrenada aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, s’emmarca en aquest tipus d’obre. Escrita el 2006, el mateix autor ha dirigit la peça amb un repartiment de fins a nou joves actors entre els quals hi ha els granollerins Laura López i Pau Sastre. El resultat, simpàtic i sorprenent, té el mèrit d’arrencar somriures a partir d’una història mínima, una proposta escènica austera i unes interpretacions còmplices.

A l’inici, un parell d’estranys personatges, feliços i divertits, preparen l’escenari. Quatre cadires i unes taules i un bon grapat de terra seran en qüestió de minuts un bar d’un poble desconegut, un espai on és a punt de crear-se una història. La parella, com dos follets, controla fins a cert punt la voluntat dels personatges que van entrant, provocant d’aquesta manera que en aquesta terra fèrtil hi floreixi la vida i el teatre. Una parella de pensadors, una minyona, un pastor, un pagès i dues dones casades coincidiran en el seu desig de beure una cervesa que mai arriba. La paciència davant l’expectativa que la beguda finalment arribi farà que els personatges vinguin diversos dies seguits. L’inevitable interacció entre ells ens permetrà conèixer, mica en mica, les seves inquietuds, els seus neguits i el seu passat.

La sorpresa és constant davant dels peculiars caràcters dels protagonistes, i els seus diàlegs, sovint absurds però carregats de poesia i màgia, són la base d’una obra que sorprèn per la facilitat de connexió amb el públic malgrat el desconcert. A mesura que l’acció avança, un deixa d’intentar buscar sentit al que passa i va gaudint de les rareses i reflexions, tan incomprensibles com divertides. Només deixant-se arrossegar per l’absurd és possible gaudir de la proposta, arriscada i gens convencional. La senzillesa i nuesa de la proposta, verge d’artificialitats, són una altra de les claus del muntatge, capaç de conquerir el públic amb un teatre al qual no estem acostumats.