La pretensiosa Un dios salvaje arriba a Granollers en la seva versió madrilenya amb més riures que cruesa.
Un dios salvaje
De Yasmina Reza
Direcció: Tamzin Townsend
Amb Antonio Molero, Pere Ponce, Aitana Sánchez- Gijón i Maribel Verdú.
Teatre Auditori de Granollers
Divendres 27 de març de 2010
Un Dios Salvaje no és un obra d’estrena recent. L’exitosa obra de Yasmina Reza ha arribat a Granollers consolidada com una aposta de taquilla infalible. De fet, la versió madrilenya coincideix en cartellera amb una versió en català al Teatre Goya de Barcelona, senyal de la confiança de programadors i productors amb l’èxit d’aquesta peça i del tàndem Reza - Townsend. La presència d’actors coneguts del cinema i la televisió és un potent reclam capaç de guanyar sense problemes qualsevol crítica negativa. Si l’obra és entretinguda i em permet veure de prop l’Aitana Sánchez-Gijón o la Maribel Verdú, què més puc demanar, deu ser la motivació de gran part dels espectadors, que sortiran raonablement satisfets al final de la funció. Qui hagi contribuït a omplir la sala gran del Teatre Auditori esperant una obra potent i unes actuacions memorables segurament haurà marxat amb un regust més agredolç. Perquè tot i que és just reconeixer l’habilitat de Reza per escriure textos que es converteixen en èxit assegurat, també resulta cada cop més evident que rera la voluntat de sorprendre i transmetre grans idees de les seves obres s’hi amaga més fum que veritat, més pretensositat que veritable duresa.
El punt de partida d’Un dios salvaje, molt atractiu i original, ens presenta dos matrimonis discutint sobre una baralla entre el seus fills. Rera l’aparent voluntat coinciliadora i de consens ben aviat es posarà de manifest una actitud defensiva, agressiva i radical que anirà creixent mica en mica fins a una explosió final d’insults, violència i visceralitat. L’home és salvatge per naturalesa, sembla voler-nos resumir aquesta història quotidiana protagonitzada per uns personatges arquetípics, hipòcrites al màxim i fàcilment reconeixibles. El problema és que malgrat la voluntat de cruesa, aquesta idea és com un globus que es va desinflant de manera paradoxal: a mesura que la histèria i els crits augmenten dismuneix l’impacte de l’argument inicial i augmenta el desinterès pel desenllaç final. No sembla un problema dels actors, que compleixen amb escreix i representen amb energia el que el text els demana, ni tampoc de la directora Tamzin Townsed, a qui només se li pot criticar no haver sapigut treure més suc a alguns diàlegs i donar massa importància a recursos esgotadors com el telèfon mòbil del pare engominat. El problema és el text, amb més soroll que veritat, molt eficaç alhora d’arrencar la rialla fàcil, però menys cru i contundent del que hagués estat desitjable per remoure la consciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada