Reflexions sense empatia

La companyia del Teatre de Ponent adapta La bogeria, de Narcís Oller, dins el cicle de Teatre i Literatura

La bogeria

de Narcís Oller (Dramatúrgia de Jonay Roda)

Direcció de Frederic Roda

Amb José Pedro García Balada, Agustí Sanllehí i Cesc Pérez.

Divendres 19 de març de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Qui són els bojos? On és el límit entre ser boig o ser diferent? Quina influència té la genètica o l’entorn en l’evolució de la personalitat? Humanisme, racionalisme, idealisme...diferents actituds enfront la vida s’enfronten a La bogeria en un apassionant diàleg per intentar donar resposta a totes aquestes preguntes. La companyia del Teatre de Ponent ha adaptat de nou un clàssic contemporani de la literatura catalana dins el seu cicle Teatre i Literatura adreçat a estudiants de secundària i després d’un intens rodatge aquest cap de setmana va estrenar-se a casa, a la petita sala alternativa de Granollers, on serà fins el proper 28 de març. Les sensacions, en acabar la funció, són contradictòries. Gran respecte pel llenguatge de Narcís Oller i treball actoral impecable, però també espessor i falta d’empatia en una adaptació de bon gust però digestió difícil. La proposta es defineix com un experiment teatral i científic que necessita de la complicitat del públic, però el cert és que des de la platea no és fàcil connectar amb les reflexions del text, interessants però mancades de la capacitat de traspassar l’escenari i implicar el públic.

La que es considera una de les novel·les més conegudes de Narcís Oller, parteix d’un fet autobiogràfic per construïr una ficció en la qual el narrador, un dels personatges, intenta comprendre el procés de suposada bogeria d’un company de la universitat, Daniel Serrallonga, oposant-se visceralment als arguments més científics i mostrant-se sensible a les burles cap al desgraciat protagonista.

Un dels grans encerts de l’aposta és el trio actoral, en el qual sobresurt José Pedro García Balada, el narrador, molt natural i empàtic. L’adaptació dramàtica de Jonay Roda també destaca per la seva capacitat de respectar i transmetre els matissos del català de Narcís Oller. El problema és segurament que, en la translació fidel de la novel·la, el text no han perdut gens l’espessor filosòfica original i això acaba afectant la comprensió i el fluir de la funció. S’intueix interessant la reflexió d’Oller sobre la bogeria, però l’adaptació teatral no aconsegueix atrapar ni emocionar. És evident que els estudiants amb la lectura de la novel·la ben fresca tindran un punt de partida que segurament els permetrà gaudir molt més de la funció. Però pensant en un públic general, La bogeria se’ns presenta com un espectacle fidel però sense ànima, interessant però amb poca intensitat teatral.