Redescobrir el vers

Frederic Roda estrena a Ponent L'impostor, una despullada versió del Tartuf de Molière que permet gaudir de nou del teatre en vers

L'impostor de Joan Oliver; versió del Tartuf de Molière

Direcció: Frederic Roda

Intèrprets: Marina Barberà, Laura Fité, Anaïs Garcia, Anna Massó, Marc Rius i Jordi Sanosa.

Teatre de Ponent. Granollers

7 d'octubre de 2010

              

Convençut de la força i validesa del vers al teatre, Frederic Roda torna a demostrar que, en un món escènic obstinat en renovar, reinventar i deconstruir els clàssics, el més arriscat i innovador potser és simplement respectar els textos i oferir-los despullats, a mercè de la dicció dels actors. I aquesta és de nou la fórmula que el director del Teatre de Ponent ha aplicat amb èxit L'impostor, una proposta presentada a la darrera fira de Tarrega basada en la traducció catalana que Pere Quart va fer del Tartuf de Molière. L'obra, vista aquest cap de setmana a la petita sala alternativa de Granollers, aconsegueix fer gaudir de la treballada rima dels versos de Joan Oliver i arrencar somriures amb els embolics d'aquesta comèdia clàssica estrenada al segle XVII pel dramaturg francès.

La història és força coneguda. Segimon, un home ric i respectat, està obstinat en casar la seva filla, Anna, amb Tartuf, un home devot que acull a casa seva i venera sense límit. Francina, la minyona, llesta i sense pèls a la llengua, desconfia de Tartuf i vol convèncer el seu senyor que el millor pretendent és Maurici, l'enamorat d'Anna. Elvira, la mare d'Anna, aprofitarà la debilitat de Tartuf cap a ella per desemmascarar-lo i mostrar-lo com un impostor davant del pare, cec davant de la seva verdadera personalitat. Sota l'embolcall d'una comèdia d'embolics, i amb un vers riquíssim, Molière amaga una dura crítica sobre la massa habitual falsedat dels qui aparenten ser molt devots i religiosos.

La versió dirigida per Roda aconsegueix no tant sols fer digerible la història, gens feixuga, sinó que permet gaudir del vers. Hi ajuda molt la més que correcta interpretació de tots els actors i actrius i el gran treball de dicció del text, que sona fluid i natural. Sorprèn l'elecció d'una actriu pel paper de l'Impostor, fet que no afecta ni a la història ni a la credibilitat de l'espectacle, però que tampoc sembla aportar cap matís nou a l'obra. L'escenografia, minimalista, juga amb la llum, una taula i un asseient per crear un espai despullat, simple, només marcat amb la projecció d'una creu i una imatge religiosa. El vestuari, molt clàssic i un pèl avorrit, és l'únic element, juntament amb el llenguatge, que permet situar l'acció. Cap d'aquests elements però té massa importància davant del text, el veritable protagonista de l'obra.