Beneïda predisposició a riure

La banda teatre presenta a PonentInvisibles, un fluix espectacle d’humor que aconsegueix arrencar rialles d’un públic motivadíssim

Hi ha necessitat de riure. La gent busca desesperadament qualsevol gest, qualsevol bestiesa que li arrenqui rialles atrapades. De fet, el nivell d'exigència del públic en espectacles d'humor sembla haver baixat en picat, i només cal posar l'etiqueta "humor" en un espectacle i una exagerada predisposició a riure farà la resta.

Només això pot explicar que un espectacle tant buit de contingut i poc treballat com Invisibles provoqui reaccions tant exageradadament entusiastes.

Si un assisteix al darrer espectacle de La banda teatre després d'haver vist algun fragment de vídeo de la seva web o després d'haver-ne llegit la sinopsis l'atracció de la proposta és innegable. Invisibles vol utilitzar el moviment, la música i tècniques de clown contemporani per parlar-nos amb humor i metàfores sobre tots aquells que tenim al nostre voltant i no veiem. La utilització de projeccions de vídeo amb les quals els actors interactuen sembla afegir un plus d’orginialitat i frescor a la proposta. Fins i tot l’arrencada, amb una divertida veu en off i una orquestra invisible encapçalada per un piano amb tecles que es mouen soles, sembla presagiar una bona estona.

Però a mesura que avança la proposta la simpàtia inicial que desperta el conductor del show, Lluís Petit, va minvant, i la suposada gràcia dels dos protagonistes és insuficient per sostenir un conjunt desordenat i caòtics de gags que en cap moment sabem on volen anar a parar. Hi ha algún gag més o menys inspirat, i s’intueixen grans dots gestuals i de moviment, sobretot en Xavier Estrada, però en tot moment dóna la sensació d’estar veient un espectacle incomplet, que no sap ni el què vol dir ni com, que confía tant sols en el saber fer d’uns actors desamparats davant la buidor de contingut. La sensació d’improvització, de confiar en que unes quantes disfresses ridícules i unes quantes cançons seran suficients per ficar-se el públic a la butxaca. I el més sorprenent de tot plegat és que, si un tanca un moment els ulls i escolta els riures constants i sorollosos del públic, queda clar que la predisposició a riure és capaç de completar el que l’espectacle no ofereix en cap moment.