Màscares amigues

Es presenta a Ponent La partida, triomfadora a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona

La partida, d’Òscar Sanz

Cia la Partida Teatre

Amb: Pep Durán, Jordi Cumllas i Jorge S. Cabrera

Dissabte 18 d’abril de 2009

“El pòquer és com la vida, has d’arriscar, has de marcar-te un farol i fer creure als altres que tens la jugada de la teva vida”. Lúcida reflexió o filosofia de sobretaula? Joc de màscares o realitat quotidiana? La partida, d’Òscar Sanz, és una àcida comèdia que, més enllà de fer-nos pensar sobre el sentit de les nostres relacions, sobre la buidor i frustració de les nostres vides, juga amb tres personatges propers, ben dibuixats, situats al límit del tòpic, que viuen i parlen amb una proximitat i naturalitat extraordinària que connecta fàcilment amb l’espectador. Guanyadora del premi especial del jurat i el premi per votació popular a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona, la primera obra de La partida teatre va ser el passat cap de setmana al Teatre de Ponent.

L’escenari, un minúscul pis atrotinat i desordenat. David, el bohemi, l’etern estudiant expert en inventar-se excuses, intenta gaudir d’una falsa independència que inclous visites regulars al niu familiar per omplir fiambreres i recollir la roba neta. L’acompanya Ricardo, un amic e tota la vida, treballador en una empresa de mudances i separat recentment de la dona. El xoc de caràcters antagonistes i una constant preocupació per amagar els secrets i aparentar normalitat ens fan preguntar perquè són amics. Una estranyesa que s’incrementa en aparèixer Julio, el tercer amic de la infantesa. Agent inmobiliari, el seu estil de vida, el seu afany d’èxit semblen encara més lluny dels altres dos. Però malgrat això, continuen trobant-se regularment per jugar una partida de pòquer. Enmig de tots tres, absent de l’escena però present en la vida de tots tres, Sònia, la dona de Julio, ex-novia de Ricardo i massa amiga de David. L’enfrontament està assegurat.

Està clar que l’argument de La partida no és el seu punt fort. És més previsible que original, i recorre a esteròtips, situacions i enfrontaments vistos mil i una vegades. Però el text d’Òscar Sanz, aposta amb força per la naturalitat, per la credibilitat, i ofereix uns diàlegs molt treballats i propers i uns personatges ben construïts (que Pep Durán, Jordi Cumellas i Jorge S. Cabrera interpreten amb convicció). Aquesta naturalitat i proximitat tant ben aconseguida és el gran encert de la proposta, que tant sols peca d’una innecessària autocontemplació i voluntat reflexiva que trenca el ritme que l’humor de les situacions demanava.