El malsón americà

Gran nit de teatre al Teatre Auditori amb La mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas

Nit de teatre en majúscules en el dia internacional de les arts escèniques. Platea amb localitats exhaurides per veure gairebé tres hores de teatre clàssic, aquell que viu de grans textos i de grans interpretacions. Divendres el Teatre Auditori de Granollers va acollir una de les grans funcions de la temporada, La mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas a partir de la traducció d’Eduardo Mendoza. La gran obra d’Arthur Miller convertida en una funció potent, emocionant, que ressona esfereïdorament actual.

La història de la Mort d’un viatjant és la de Willy Loman, un venedor que dedica la seva vida a intentar viure i creure el somni americà, un somni fet amb dèbils fonaments d’autoengany que acaba engolint el mateix somiador en la crua i tràgica realitat de l’implacable pas del temps. Metàfora d’un capitalisme deshumanitzador, l’obra de Miller basa el seu atractiu en un un personatge protagonista tant complex com proper, tant ple de contradiccions, tant fet d’il·lusions i somnis que és molt difícil no sentir-ne compassió i tendresa més enllà dels seus defectes i errors vitals. Loman és per tant un caramel per a qualsevol actor, i en aquesta versió de Mario Gas és Jordi Boixaderas l’encarregat de donar-li vida. Boixaderas no decep i ofereix la que segurament és la seva millor interpretació, plena de detalls i gestos, d’humanitat i emoció, capaç de passar del passat al present amb una facilitat esfereïdora, capaç de transmetre tot el patiment i la petitesa del seu personatge. L’encertada direcció d’actors de Mario Gas també es veu reflexada amb la resta del repartiment, entre els que destaquen una tendra i emocionant Rosa Renom i un sorprenent Pablo Derqui. Aquest esforç interpetatiu aconsegueix elevar la saviesa de les paraules de Miller, i funciona de menys a més, en un crescendo escènic implacable que condueix a un potent final. L’escenografia, molt original, fusiona la carretera del viatjant amb la casa familiar, però la seva situació centralitzada acaba essent un maldecap per la correcta visibilitat dels espectadors situats als laterals. Després dels entusiastes aplaudiments, un darrer aplaudiment va servir per dedicar la funció al recentment desaparegut Ricard Salvat.