Joc de disfresses

La América de Edward Hopper, d’Eva Hibernia

Amb Alicia González Laá i Joaquin Daniel

Fins el 17 de maig, Teatre de Ponent de Granollers

Dijous 25 d’abril de 2009

La vida, el present, com a un etern pas entre el passat i el futur, entre els remordiments i les esperances, entre qui vam ser i qui volem ser. Mirar lluny, enllà, cap a l’horitzo que es dibuixa rera la finestra, és la millor medicina per l’ànima, aliment per a la imaginació, punt de partida d’una realitat somiada mil vegades més atractiva que la soledat del present. La América de Edward Hopper, d’Eva Hibernia, és un apassionant viatge teatral on la imaginació i les paraules conflueixen en un complex univers tant carregat de símbols, tant rebuscat en les paraules, que corre el perill de provocar l’atordiment, el mareig o fins i tot la desesperació de l’espectador. I és que no és gens fàcil connectar amb aquesta coproducció del Teatre de Ponent i el Teatre Nacional de Catalunya dins del projecte T6 de promoció de nous dramaturgs.

Un quadre del pintor americà Edward Hopper enmarca l’inici. En un tren , un home i una dona juguen amb les paraules i la imaginació, en canvi constant d’identitats que marcarà la seva relació. Conscients que la màscara és inevitable, decideixen portar al límit el joc de la disfressa amb l’esperança que serà en el món de la imaginació on finalment podran despullar-se mutuament les ànimes. Viatjant per tot el món, de la vella Europa a la somiada Amèrica, les habitacions dels hotels són el refugi dels seus jocs, un carnaval desconcertant, boig, de paraules ràpides i emocions intenses.

Un món de somnis, de vides inventades que alhora, també inventen d’altres vides. Un univers ple de detalls, deliciós però de difícil digestió, que recorda les pel·lícules de David Lynch, tant magnètiques com desesperants. Hi ha poesia i sensibilitat en la proposta d’Hibernia, però es percep massa gust de l’autora per les pròpies paraules, i un es queda amb la sensació que falta destil·lació,  un bon cop de tisora que intensifiqui el resultat escènic. Destacar, això sí, el treball dels actors (sorprenent i càndidad Alica González Laá; camaleònic i energic Joaquin Daniel), una espectacular escenografia inspirada en els tons pastel dels quadres d’Edward Hopper i un dels millors treballs d’il·luminació (Quico Guitiérrez) i so i banda sonora (Marc Martín) que s’han vist mai al teatre de Ponent.