La compañia Agrupación Señor Serrano presenta a Ponent una performance sobre la resurreció
Per què tenim tant por del futur si la nostra vida és plena de situacions i accions que repetim una vegada i una altra? Per què busquem desesperadament un llibre d’instruccions per viure, per avançar sense temor, si en el fons tots coneixem el final del guió? La resurrecció, la repetició, la temporalitat, l’eternitat són les questions que planegen a Europa, el tercer espectacle de la triologia Autòpsia, de la companyia Agrupación señor Serrano. El primer espectacle, el que dóna nom a la triologia, tractava la soledat; el segon, Mil tristos tigres, reflexionava sobre la culpa.
“No hi ha res que temi més l’home que el desconegut”. Amb aquesta reflexió i un escenari completament a les fosques arrenca la funció. A partir d’aquí, i durant poc més d’una hora, l’espectacle va intercal·lant la projecció de vídeos i la dansa amb l’aparentment caòtic discurs dels actors-performers. Com és habitual en aquest tipus d’espectacles la dramaturgia trenca totalment la quarta paret amb el públic, a qui els actors es dirigeixen directament.El discurs d’Àlex Serrano i Pau Palacios barreja contes inquietants amb imaginaries suposicions apocalíptiques i referències a pel·lícules de ciència ficció. Però més enllà de l’encertada repetició constant del discurs, que busca incomodar i molestar l’espectador i és coherent amb la reflexió de fons, el desequilibri actoral (Susanna Gómez és molt més creïble i angoixant; Diego Anido es recolza en en fallit intent de resultar graciós i natural alhora; Ester Forment està molt més còmode en la seva faceta de ballarina) juga a la contra d’unes reflexions que es perceben caòtiques, desordenades, i acaben desconcertant.
No hi ajuden gaire la majoria de les accions dels actors. És evident que resulta estrany veure com es sepulta una actriu amb patates, s’aniquilen humans projectats amb un rifle que fa soroll de plats trencats o fer explotar un pollastre en una olla per assegurar-se que és mort i després crucificar-lo. Però més enllà de la sorpresa, o no, d’aquestes accions (en el fons poc impactants) no aporten cap valor al discurs, i semblen més aviat destinades a aportar la necessària quota de freakisme que necessiten aquest tipus d’espectacle.
Contrasta i destaca, però, en Europa, l’impacte i la bellesa d’alguns instants. La música, la dansa, i la repetició mitjançant videoprojecció en directe aconsegueixen transmetre amb molta més efectivitat la idea de la repetició infinita i acaben sent el millor d’un espectacle que, malgrat la voluntat de no deixar indiferent, no deixa ni posit ni empremta.
Per què tenim tant por del futur si la nostra vida és plena de situacions i accions que repetim una vegada i una altra? Per què busquem desesperadament un llibre d’instruccions per viure, per avançar sense temor, si en el fons tots coneixem el final del guió? La resurrecció, la repetició, la temporalitat, l’eternitat són les questions que planegen a Europa, el tercer espectacle de la triologia Autòpsia, de la companyia Agrupación señor Serrano. El primer espectacle, el que dóna nom a la triologia, tractava la soledat; el segon, Mil tristos tigres, reflexionava sobre la culpa.
“No hi ha res que temi més l’home que el desconegut”. Amb aquesta reflexió i un escenari completament a les fosques arrenca la funció. A partir d’aquí, i durant poc més d’una hora, l’espectacle va intercal·lant la projecció de vídeos i la dansa amb l’aparentment caòtic discurs dels actors-performers. Com és habitual en aquest tipus d’espectacles la dramaturgia trenca totalment la quarta paret amb el públic, a qui els actors es dirigeixen directament.El discurs d’Àlex Serrano i Pau Palacios barreja contes inquietants amb imaginaries suposicions apocalíptiques i referències a pel·lícules de ciència ficció. Però més enllà de l’encertada repetició constant del discurs, que busca incomodar i molestar l’espectador i és coherent amb la reflexió de fons, el desequilibri actoral (Susanna Gómez és molt més creïble i angoixant; Diego Anido es recolza en en fallit intent de resultar graciós i natural alhora; Ester Forment està molt més còmode en la seva faceta de ballarina) juga a la contra d’unes reflexions que es perceben caòtiques, desordenades, i acaben desconcertant.
No hi ajuden gaire la majoria de les accions dels actors. És evident que resulta estrany veure com es sepulta una actriu amb patates, s’aniquilen humans projectats amb un rifle que fa soroll de plats trencats o fer explotar un pollastre en una olla per assegurar-se que és mort i després crucificar-lo. Però més enllà de la sorpresa, o no, d’aquestes accions (en el fons poc impactants) no aporten cap valor al discurs, i semblen més aviat destinades a aportar la necessària quota de freakisme que necessiten aquest tipus d’espectacle.
Contrasta i destaca, però, en Europa, l’impacte i la bellesa d’alguns instants. La música, la dansa, i la repetició mitjançant videoprojecció en directe aconsegueixen transmetre amb molta més efectivitat la idea de la repetició infinita i acaben sent el millor d’un espectacle que, malgrat la voluntat de no deixar indiferent, no deixa ni posit ni empremta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada