La sang de l’ambició

McBeth - Companyia la Sang

La jove companyia La Sang compacta amb gran encert la tragèdia de Shakespeare

L’ambició, la traïció, la culpa, la por...Sentiments destructius que el gran William Shakespeare retratava una vegada i una altra en les seves grans tragèdies. Macbeth, la gran història sobre els límits de l’ambició i les seves conseqüències, és una de les més conegudes i representades obres del dramaturg anglès i el passat cap de setmana se’n va poder gaudir d’una fresca i potent versió al Teatre de Ponent amb la jove companyia La Sang, dirigida per Marta Tirado i amb actors de la darrera fornada de l’Institut del Teatre.

Un dels grans encerts de la dramaturgia que Tirado ha fet de Macbeth és la capacitat de compactació, de sintesis. Posant sempre per davant un respecte total pel vers i la prosa de Shakespeare, la jove directora ha aconseguit destilar al màxim l’argument de la tragèdia, fent-lo tant comprensible que esdevé una funció ideal per aquells que no coneixen l’obra original. En poc més d’una hora i mitja el públic és testimoni de l’espiral de bogeria i obsessió a la qual es veu sotmes Macbeth des del moment que tres bruxies li profetitzen que el seu destí és ser rei d’Escòcia. Amb l’ajut de Lady Macbeth, dona malvada d’ambició sense límits, el general més prometedor de la cort d’Escòcia assassina el rei Duncan. A partir d’aquí, la por a ser descobert i els remordiments condueixen Macbeth a un camí sense retorn ple de mort i sang.

Com tant sovint passa en el teatre, la joventut i la limitació de recursos de la companyia són substituïts per l’enginy. Així, l’escenografia, centrada en una vella butaca que fa les funcions del desitjat tro reial, recrea amb gran austeritat la terra enfangada, i confia en les transparències i el joc de llums per recrear la tenebror dels ambients shakesperians. Senzillesa de decorats que no ho és pas de vestuari, modern i clàssic alhora, elegant i fosc, molt potent, i mesurats i potents efectes visuals centrats en la sang. Si a aquests ingredients hi sumem un gran esforç interpretiu, en el que sobresurten els protagonistes, una bonica i engimàtica Lady Macbeth, interpretada amb força per Núria Gómez, i el mateix Macbeth, recreat amb intensitat per David Ortega. Només les tres bruixes desentonen en el to general de la funció. El lloable intent d’allunyar-se de qualsevol tòpic de bruixes, tant per vestuari com per moviments, no acaba d’encaixar amb la foscor de la resta de personatges, i recorden massa les fures d’Els pastorets.