Bellesa i emoció sense risc

Els ballarins més joves de Duato mostren el seu talent  i la seva tècnica en quatre coreografies

Compañia Nacional de Danza 2

Dissabte 28 de febrer de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Són pocs els noms mediàtics del món de la dansa coneguts pel gran públic, però són malhauradament imprescindibles perper atraure el gran públic. La sorprenent bona entrada de les dues funcions de La Compañia Nacional de Danza 2, encapçalada per Nacho Duato (que no hi balla), al Teatre Auditori de Granollers, confirmen la importància del nom que encapçala el cartell.

S’agraeix però, que més enllà del nom mediàtic, la proposta d’aquesta jove companyia tingui com a objectiu, impulsar la carrera professional de joves. L’espectacle, que celebra el desè aniversari, ofereix quatre coreografies molt diferents, tres del propi Duato i una del japonès Yoko Taira, que es belluguen entre la dansa clàssica i la contemporànea, un comòde terreny per a Duato, que ha trobat en aquesta fòrmula gens arriscada una segura connexió amb el públic.

Duende, la primera peça, és tota una declaració d’intencions d’aquest estil Duato. És evident que hi ha en Duende un gran treball de sincronització amb la música preciosa de Debussy, una tècnica impecable i molta bellesa en els moviments dels ballarins, però el pobre treball d’il·luminació i la repetició de figures, potencien la monotonia. La segona i breu coreografia, Cor Perdut, ofereix un canvi de registre considerable, més folclòric, de sabor fresc i mediterrani. Un bonic i alegre regal de Duato a Maria del Mar Bonet que parteix de la versió la cantant mallorquina va fer d’una cançó tradicional  de l’armeni Barberian. Erase una vez..., la tercera peça, l’única que no es de Duato, és la més sorprenent, la més arriscada, la més propera als camins atrevits de la dansa contemporànea. La preciosa musica tradicional japonesa de Hirota i Yamashiro és el teló de fons d’una peça juganera.

L’espectacle es tanca amb Kol Nidre, la peça més nova i arriscada de Duato, amb la guerra i els infants que la pateixen com a fons d’inspiració. El títol, que fa referència al nom de la liturgia que es celebra abans de la festa jueva del Yom Kipur, ens transporta a un ambient bèl·lic amb un intens treball de llums i l’elecció d’una música musculosa i angoixant, que confirmen l’obsessió de Duato per transmetre bellesa amb els moviments. Un complet espectacle perjudicat per tres pauses innecessariament llargues que estiren fins a gairebé dues hores la funció.