Bella i expressiva autodestruccció

DIVINARIANA - Companyia Roberto G. Alonso

Teatre de Ponent de Granollers

6 de febrer de 2009

 Divinariana, la darrera peça del corèograf i ballarí Roberto G. Alonso (que es pot veure al Teatre de Ponent de Granollers fins el proper diumenge), és un retorn al dramàtic i poètic món del novel·lista i dramaturg francès, una constant en la carrera d’aquesta companyia. Després de l’espectacular Mon Genet i del sensual Lulú,  primera nit,  Alonso pren aquí un camí més dolorós, partint de Santa Maria de les Flors, escrita pel resignat autor des de la presó, una novel·la crua que el coreograf és capaç d’endolcir amb una sensible selecció musical i amb una coreografia molt expressiva que barreja dansa, teatre i video.

Divinariana segueix fins a la mort la vida de Divina, una noia amb una tormentosa relació amb la seva mare Ernestine que acaba dedicant-se a la prostitució, enmig d’un ambient marginal ple de relacions humanes i sexuals dependents i destructives. Susanna Rodriguez esdevé doncs l’absoluta protagonista de la peça, dotant al personatge de Divina d’una magnífica expressivitat que va més enllà dels moviments del cos. Rodriguez construeix des de la visceralitat el personatge de Divina, a qui dota d’una força i uns matissos hipnotizadors, fent creïble l’autodestrucció del personatge, abocat sense aturador al paper de màrtir, incompresa i rebutjada per tots, en plena caiguda lliure. Són molts els personatges d’aquest món de perdició que Genet retrata amb cruesa però sense jutjar, i l’espectacle d’Alonso mostra algunes d’aquestes relacions, la majoria de final tràgic. Destaca també el propi treball d’Alonso, transformat en la mare de Divina, que odia, menysprea i maltracta des de l’infància la seva filla.

 Amb l’ajuda del vídeo l’espectador pot ser observador/voyeur en directe dels fragments més íntims, darrera un mur de totxo i intol·lèrància o en l’escalfor i proximitat d’un altell que a l’escenari només s’intueix. El conjunt, tant inquietant com bell, transmet la passió d’Alonso per Genet, que tracta amb tant de respecte com sensibilitat, mostrant sense prejudicis la forta carrega sexual i humana dels personatges de l’autor. Un dels grans encerts. de Divinariana és altre cop l’obsessió d’Alonso per dotar els seus espectacles d’una dansa molt teatral, molt expressiva, en la qual els moviments i les coreografies dels ballarins sorgeixen després d’un intens treball de creació dels personatges, convertint així el que podrien ser simples coreografies de moviment en verdaderes històries humanes, sensibles i colpidores.