La companyia sevillana La Fundición estrena a Ponent una suggerent versió de Perlimplín
Sensualitat i mort. Amor i màgia. Humor i surrealisme. L’imaginari de Federico Garcia-Lorca té evidents atractius teatrals, però fer avui una nova versió d’una obra com Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, escrita el 1933, té també el risc d’esdevenir una proposta desfasada, caduca, poc atractiva pel públic actual. No és el cas de la proposta de la companyia La Fundición de Sevilla, que aquest cap de setmana ha estrenat al Teatre de Ponent un Perlimplín fresc, actual, capaç de transmetre tota la màgia, sensualitat i picaresca del poeta andalús fusionant els versos amb cant, dansa, efectes sonors i una treballada posada en escena.
L’admiració del director Pedro Álvarez-Ossorio per la poesia de Lorca es percep en tots els detalls de la proposta. D’entrada, no tant sols conserva íntegres els versos originals, sinó que afegeix fragments d’altres obres que arrodoneixen el muntatge. A l’inici el diàleg “La doncella el marinero y el estudiante”, com un homenatge a l’epoca en que el poeta va estar al Cadaqués de Dalí, amb una onírica entrada que recorda Morta a Venècia de Thomas Mann; tot seguit, el diàleg La doncella, el marinero y el estudiante, que introdueix la sensual protagonista.
La parella de follets (magnífics i polivalents Guillermo Weickert i Isa Ramírez), és un altre dels encerts de la funció. Irresistiblement malvats, el seus moviments per l’escenari, les seves veus d’ultratomba, les seves rialles, balls i cançons aporten a Perlimplín tota la màgia de l’atzar, tota la cruesa d’un destí fatal. La magnífica Belisa d’Anna G. Morales és un altre de les grans apostes d’aquesta obra. Ballarina i cantant de formació, Morales afronta amb Perlimplín el seu primer paper destacat en teatre i la seva gran presència escènica i sensualitat ajuden a entendre el viatge vital de don Perlímplin, que descobreix l’amor més feridor tant sols després d’experimentar els gelos de l’home casat. Menció apart mereix també Marcolfa, la patidora criada que crea un fantàstic Emilio Alonso, i l’ajustat Perlimplín de Juan Carlos Sánchez, ideal per aquest paper.
El conjunt s’arrodoneix amb una escenografia capaç de submergir l’espectador en un món de conte amb un treballat joc de teles sedoses semitransparents i un suggerent joc de llums.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada