Poesia sense ànima

Una companyia aragonesa porta a ponent una feixuga versió d’Oceano Mare d’Alesandro Baricco

EL VIENTRE DEL MAR a partir de la novel·la d’Alessandro Baricco

Dramaturgia de Mariano Anós i Luis Merchán

Direcció: Luís Merchan

Amb Mariano Anos

Divendres 27 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

Proposta arriscada, ben intencionada però de difícil digestió. El vientre del mar, la proposta dels aragonesos Mariano Anós i Luís Merchán aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, intenta traslladar el món oníric i poètic d’Alessandro Baricco a l’escenari. La novel·la Oceano Mare és el text triat, i el monòleg el camí per intentar transmetre l’emoció de les paraules. Però El vientre del mar demostra que un text atractiu, un actor experimentat i una proposta escènica a priori atractiva no sempre són suficients per atrapar l’espectador. Alguna cosa falla en aquesta proposta quan una hora escassa de funció resulta feixuga i deixa un regust de decepció i indiferència.

A l’inici, un metrònom es projecta en un tauló de velles fustes al so de música de desesperats i insistents violins. L’entrada a l’escenari d’un aristòcrata francès, perruca blanca, rostre pàl·lid proper a la mort, significa l’arrencada d’un poètic monòleg on els laments es mesclen amb la descripció del naufragi d’una fragata francesa. El text descriu la desesperació, la gana, l’horror, la bogeria i la paulatina mort del centenar de supervivents. Però les històries acostumen a tenir dues meitats i aquesta té el contrapunt d’un mariner, també supervivent del naufragi, amb un dramàtic relat on l’aristòcrata acaba sent més enemic que el propi mar. Dues versions enfronatades que comparteixen la cruesa i el dolor, un relat dur que és també un cant d’homenatge al mar, alhora símbol de bellesa i horror, de vida i de mort.

En la traslació escència de la companyia Aragonesa el que primer sorprèn és la utilització multimèdia, amb projeccions, càmeres de vídeo i projeccions que ni afegeixen dramatisme ni ajuden al relat. La utilització gratuïta i innecessària dels recursos audiovisuals sembla restar importància al joc de llums, bàsic i més treballat que les projeccions però amb una execució brusca, gens fluïda. Els dos llargs monòlegs, monòtons i esgotadors, són interpretats amb ofici i bona dicció per Mariano Anós, però un es queda amb la sensació que li estan llegint un llibre, i les paraules arriben deslligades de la proposta escència i visual, restant al conjunt teatralitat.