Viure de puntetes

Sol Picó conquista el Teatre Auditori amb un potent espectacle de dansa i rock que reflexiona sobra la maduresa

EL LLAC DE LES MOSQUES

Cia. Sol Picó

Direcció i Coreografia de Sol Picó.

Direcció musical: Mireia Tejero

Amb: Valentí Rocamora, Sol Picó, Merce Ros, Jordi Pegenaute, Joan Rectoret ,Mireia Tejero i Joan Manrique.

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 13 de novembre de 2009

És la dansa sinònim de sacrifici corporal? Significa arribar als 40 l’inici de la decadència? Si comences a sentir la degradació i les mosques et ronden, prova de ficar-te dins la rentadora i aplicar-te un bon centrifugat. Però que sigui abans que el mirall màgic comenci a contestar-te allò que no vols sentir. Per la coreògrafa i ballarina Sol Picó, amb sentit de l’humor tothom es pot reinventar i lluitar contra el pas del temps. I això és el que transmet, amb la força escènica a la que ens té acostumats, a El llac de les mosques, el seu darrer espectacle. Concebut en gran part durant l’estada de la companyia al Teatre Auditori de Granollers, divendres va presentar-se a la sala gran, força plena d’un públic entusiasta i més jove de l’habitual.

No és fàcil l’arrencada del show. Qui no coneix les excentricitats i rareses d’aquesta alcoiana menuda pot sentir-se xocat i desorientat. Tampoc hi ajuden les estripades notes inicials, volgudament caòtiques i ensordidores. Però a poc a poc, quan es connecta amb l’humor i la ironia de tota aquesta bogeria, i sobretot quan Sol Picó dóna mostres de la seva tècnica (impressionant número amb les puntes dels dits), és fàcil acabar rendit al divertimento de l’espectacle.

Aparentment no hi ha un fil conductor de les diferents escenes. Però fixant-se amb la figura de Sol Picó, esforçada una vegada i una altra per demostrar que encara no està acabada, que el seu cos encara respon, s’acaba comprenent el missatge de resistència, de reinvenció, de lluita contra el pas del temps i els seus efectes sobre el cos i l’ànima. Mentre el cos respongui vol dir que hi ha vida i per tant cal moure’l, cal esforçar-se per demostrar tot allò del que som capaços, sembla dir Sol Picó amb la seva bellugadissa tossuderia, intentant superar la força del rocós company d’escena, un expressiu Valentí Rocamora.

La música en directe és un element primordial de l’espectacle. Sota la direcció musical i el saxo de Mireia Tejero, els vallesans Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica) i Joan Rectoret (baix i contrabaix elèctric) i la bateria Mercè Ros converteixen El llac de les mosques en un potent concert de rock, un directe. Però la seva participació no estàtica ni passiva, ja que tant el vestuari com les seves interaccions amb els ballarins Sol Picó i Valentí Rocamora els converteixen en còmplices absoluts de l’univers Picó. També ho és l’actor Joan Manrique, protagonista d’un divertit tango amb el ballarí Rocamora.

L’emocionant i interactiu final, amb Sol Picó immobilitzada i rebent mostres escrites de suport del públic damunt d’un guix que, ara sí, li impedeix qualsevol tipus de moviment, és la cirereta d’un divertit i saborós pastís que acaba amb els agraïts i sincers aplaudiments d’un públic entregat.