La veritat fugissera

La companyia Acte Quatre omple el Teatre de Ponent dos caps de setmana amb un simpàtic Pirandello

COSÌ È, SE VI PARE a partir de “És així si us sembla” de Luigui Pirandello

Dramatúrgia i direcció: Pilar Pla

Amb Carme Giménez, Sara Martínez, Montse Gassó, Joan Simeon, Núria Parés, Josep Ma Lacorte, Olga Pey, Josep Baldich i Marina Casals

Dissabte 20 de novembre de 2009

Teatre de Ponent de Granollers

La valentia és una característica que. lluny de sorprendre, defineix Acte Quatre, un dels grups amateurs de teatre amb més experiència de Granollers. No és estrany, doncs, veure el nom de la companyia al costat del de Luigi Pirandello, un clàssic de la literatura i el teatre italià. I és que, fent un repàs als quinze anys de la companyia, la tria d’espectacles demostra que l’interès per una història atractiva és per damunt de la por a enfrontar-se a textos universals. La versió de Così È, Se Vi Pare (És així, si us sembla), tot i estar una mica per sota del gran nivell al qual Acte Quatre ens té acostumats, és una simpàtica comèdia filosòfica ha tingut al Teatre de Ponent una gran acollida.

L’humor absurd i la barreja d’un encertat retrat costumista amb reflexions filosòfiques aptes per a tots els públics formen part de la recepta teatral habitual de Pirandello. A Così È, Se Vi Pare, un grup de personatges estan obsessionats amb conèixer la veritat de l’estranya relació entre un nou veí, el senyor Ponza, la seva dona i la sogra, la senyora Frola. L’argument parteix d’un relat breu ambientat en una ciutat de províncies, que el dramaturg italià utilitza per riure’s dels contrastos entre realitat i aparença, entre veritable i fals. El mateix Pirandello va definir la peça, escrita el 1917, com una “farsa filosòfica”.

L’adaptació dirigda per Pilar Pla, malgrat conservar el vestuari burgès, es situa en un espai indefinit, pràcticament buit, d’on els personatges no poden sortir ni entrar. Una enigmàtica porta màgica d’on sortiran els protagonistes del misteri i la xafarderia és el centre de l’acció i l’únic punt de contacte d’aquesta gàbia amb la realitat.

L’obra mostra la ridícula prepotència de qui es creu amb el dret de conèixer  la veritat absoluta i alhora està convencut que les seves sospites sobre els altres sempre són encertades. Les actuacions dels Acte Quatre s’ajusten molt bé al retrat d’aquests personatges amb massa temps per tafanejar i condueixen amb encert l’espectador cap a un espiral delirant on una veritat nega una altra i on cada revelació sembla més certa que l’anterior. Només la falta d’un ritme més accelerat i un final amb més impacte fan grinyolar un espectacle que, un cop més, deixa amb regust de bon teatre fet amb empenta i professionalitat.