dissabte, 5 de desembre del 2009

Original, trepidant i endimoniada

La companyia Dei Furbi conquista el Teatre de Ponent amb Asufre, el seu darrer espectacle

ASUFRE de Gemma Beltran
Direcció: Gemma Beltran
Amb Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Marcé
Divendres 4 de desembre de 2009
Teatre de Ponent de Granollers

Existeix l’infern? És tant dolent com ens pensem? I si en el fons fos molt millor i més divertit que el cel? Això és el que un pot descobrir a Asufre, el nou espectacle de la companyia Dei Furbi, estrenat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Benvinguts a un cabaret literari boig i irresistiblement divertit. Us presentem quatre nois amb gabardina i sabates vermelles de tacó disposats a ballar, cantar i filosofar fins a l’esgotament per fer-nos veure l’inframon amb uns altres ulls.
La utilització de textos de clàssics, el ritme trepidant i el protagonisme total d’uns actors als quals es demana màxima entrega i polivalència defineixen les propostes d’aquesta companyia. Després d’Homes de Shakespeare, on el repte eren els personatges masculins del dramaturg anglès, la directora de la companyia, Gemma Beltran, es serveix aquí de textos de Dante, Sartre, Strindberg, Kafka i Goethe. El resultat és un espectacle tremendament original, alhora reflexiu i divertit, juganer amb les paraules i el seu so, i capaç d’atrapar-nos en una espiral d’humor aparentment absurd però alhora ple de lucidesa.
El plantejament escenogràfic d’Asufre treu el màxim profit d’una filera de butaques vermelles plegables i el gran treball d’il·luminació fa la resta. Perduts en un espai perdut i indefinit, Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Mercè  salten, ballen, suen i s’entreguen a fons per composar uns personatges deliciosos. Dos moments destaquen entre un munt de fantàstiques escenes: la conversa de morts en unes tombes improvisades sota la filera de butaques i el monòleg on cada part del cos rep el nom d’un país.
Pot costar, al principi, connectar amb un text rebuscat, complex, però ben aviat la bogeria interpretativa, les coreografies i cançons a capel·la i un ritme imparable aconsegueixen conquistar el públic, que acaba rendit davant d’una proposta senzillament meravellosa, de les que creen afició pel teatre.