Quan Frida és freda

La companyia gallega Ainternacional Teatro porta la seva visió de la vida de la pintora mexicana al Teatre de Ponent

Frida

de Jorge Rey

Direcció de Jorge Rey (companyia Ainternacional Teatro)

Amb Manuela Varela i Alfredo Padilla

Dissabte 27 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

De vegades hi ha obres que un no sap per on agafar-les. És evident que, encara que un sempre entri al teatre amb la mateixa il·lusió i les mateixes ganes de sortir-ne commogut, de vegades les expectatives no s’acompleixen. I és que no és gens fàcil crear espectacles rodons, amb ritme, amb ganxo, d’aquells que t’emocionen i et fan pensar alhora, i per tant és normal sortir decebut de tant en tant. Però hi ha una cosa pitjor que no t’agradi: que et deixi indiferent. I això és el que passa amb Frida, l’espectacle de la companyia gallega Ainternacional Teatro que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent. L’aposta per un personatge tan atractiu com la pintora mexicana  i fins i tot la sinopsis i el cartell de l’obra no feien preveure la manca de ritme i d’emoció de la proposta. Hi ha treball i intencionalitat en l’obra, però amb això no n’hi ha prou.

L’obra explica la vida de Frida Khalo en episodis, mostrant moments que van de la infància a la mort. El problema és que la dramatúrgia no transmet una continuïtat, ni progressió, semblen fragments inconnexos, que només es poden seguir amb fidelitat si prèviament es coneix a fons la biografia de la pintora mexicana. Sabem una mica de la relació amb el seu pare, una mica més del seu amor per al pintor muralista Diego Rivera, que anava coixa per malaltia, que després va patir un accident que li malmetre greument l’esquena...Tot sembla enfocat perquè ens fem una idea de les raons del seu patiment, però també de la seva felicitat.

Però ni el text ni la història tal i com aquí se’ns expliquen aconsegueixen generar interès i les actuacions tampoc aconsegueixen extreure una emoció que manca en la pròpia concepció de l’obra. No es pot negar que l’actriu gallega Manuela Varela té un encant molt especial com a Frida, sobretot quan es tracta de transmetre alegria i ingenuïtat. Però la seva actuació, un pel forçada, és incapaç de transmetre el patiment i el dolor del seu personatge. L’actor argentí Alfredo Padilla demostra gran versatilitat en adoptar diversos personatges al llarg de l’obra, encara que li costi diferenciar prou el personatge del pare de Frida i el de Diego Rivera, que semblen confondre’s per moments. Res a dir de la posada en escena, senzilla, funcional, que juga a desvetllar de mica en mica objectes quotidians com una escala, un banc o un cavallet de pintor, ni de la música, encara que no no aporta gaire de nou i respon més aviat als tòpics de música tradicional mexicana.