La companyia lleidatana Nurosfera presenta a Ponent Els cal·lígrafs, una ambiciosa però fallida peça sobre la importància de l’escriptura i l’ensenyament.
Els cal·lígrafs, de Núria Perpinyà
Direcció de Òscar Sánchez H.
Amb Imma Colomer, Pep Planas, Ferran Farré i Núria Casado
Dissabte 6 de febrer de 2010
Teatre de Ponent de Granollers
L’escriptura, el món de les lletres i les contradiccions del sistema educatiu, junts en una proposta teatral ambiciosa, voluntariosa, però sense ànima. La companyia lleidatana Nurosfera ha presentat al Teatre de Ponent Els cal·lígrafs, la primera obra de la novel·lista i professora de teoria literària Núria Perpinyà, també de Lleida. La peça, que suposa l’estrena a Ponent de l’actor granollerí Pep Planas, ha aconseguit omplir la platea del teatre, que ha començat el 2010 amb força.
L’argument de la història, que segurament beu de la seva pròpia experiència de l’autora com a professora universitària, ens presenta els darrers dies del Departament de Cal·ligrafia Antiga d’una facultat qualsevol als anys vuitanta. En aquest habitat xoquen els caràcters de tres professors ben diferents, que representen alhora tres concepcions ben diferents d’enfrontar tant la docència com la investigació: el doctor Rafael Bràssica (sobreactuat i caricaturesc Pep Planas) pensa que cap escriptura antiga ha de suposar un entrebanc per al progrés i és un professor amargat i rondinaire; Felip Mistral (exagerat i poc creïble Ferran Farré) es dedica al grafologia des d’un punt de vista psicològic, té una visió més idealista de com ha de ser l’ensenyament i s’ho passa bé flirtejant amb les alumnes; la professora Joana Sempere (convincent Imma Colomer, la millor de la funció) viu per defensar la importància de la cal·ligrafia històrica i es resisteix a un progrés que passa per eliminar el coneixement del passat. Tots tres s’esforcen per convèncer de la seva visió a l’única alumna de doctorat, l’Acàcia Aramont (correcta Núria Casado).
En el text de Perpinyà hi ha la voluntat de reflexionar sobre temes com la manera d’ensenyar, sobre les pèrdues del progrés i sobre la necessitat o practicitat de certs estudis. Però malgrat la temàtica és interessant per desconeguda, els personatges, excessivament tòpics i plans, i les interpretacions, gens creïbles excepte la d’Imma Colomer, no aconsegueixen que la història ens atrapi. A mesura que avancen els conflictes tot resulta més feixuc, més previsible i costa creure’s el que passa i el que senten els personatges. Al final queda el dubte de si els problemes estan en la dramatúrgia o en la direcció, i un molt bon regust per una exquisida selecció musical.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada