Veus a la banyera

Aleix Fauró presenta a Ponent una bonica, colpidora i poètica obra al voltant de l’esquizofrènia.

Si avui és diumenge, demà és dijous

d’Aleix Fauró i Isis Martín

Direcció d’Aleix Fauró.

Amb Isis Martín i Eduardo Telletxea

Divendres 12 de febrer de 2010

Teatre de Ponent de Granollers

Més enllà del text, el teatre també es construeix amb silencis, amb moviment i amb mirades. I per enfrontar-se a una malaltia tant complexa com l’esquizofrènia la poesia pot ser un camí. Almenys aquest és el que ha triat Aleix Fauró, director i co-autor amb Isis Martín de Si avui és diumenge, demà és dijous, una senzilla obra plena de sensibilitat i sinceritat capaç d’encongir el cor que aquest cap de setmana s’ha pogut veure al Teatre de Ponent de Granollers.

L’escenari és el pis on viuen l’Alba i el Leo. A través d’un breu i divertit monòleg a dues veus, i dels seus gustos i manies assistim a un resum de com es van conèixer i enamorar. És una arrencada que recorda l’estil de la pel·lícula Amelie, i que aconsegueix des del principi fer còmplice el públic de la relació dels dos protagonistes. El joc boig i divertit propi dels qui s’estimen que segueix a la introducció augmenta encara més aquesta complicitat, clau per a que l’entrada d’un tercer personatge colpegi amb més duresa l’espectador. De cop, el malhumor i els malentesos entren a escena. Mica en mica l’Alba comença a sentir veus i a imaginar-se coses i a estar irritable amb el Leo, desconcertat i impotent amb uns canvis de comportament que no enten ni sap com afrontar. L’esquizofrènia avança ràpid i els inevitables enfrontaments se’ns presenten forçats, pocs creïbles, sobretot per la gran diferència actoral. Mentre Isis Martín, amb la mirada perduda i el cos deixat anar és capaç d’angoixar-nos i fer-nos patir, Eduardo Telletxea no sembla tant còmode en el seu paper de Leo i tampoc hi ajuda la complicada dicció. Però Si avui és diumenge, demà és dijous no es basa tant sols en el text, i és precisament el joc amb elements com una planta, un contestador telefònic o la pintura i els silencis i les mirades els que aconsegueixen transmetre molt més que les paraules. Escenes tant meravelloses com les de la banyera, amb fotografies molles i metàfores sobre el suïcidi són els grans encerts d’una obra tant íntima i poètica com trista i bonica.