Afegir per no sumar

Ivette Nadal presenta el seu segon disc al Teatre Auditori de Granollers acompanyada de músics com Jordi Pegenaute i Toni Xuclà.

IVETTE NADAL presenta "A l’esquena d’un elefant"

Amb Ivette Nadal (veu i guitarra acústica), Jordi Pegenaute (guitarra elèctrica), Toni Xuclà (guitarra elèctrica) Lluís Riera (baix elèctric), Gabi Codina (bateria), Alba Pallisé (violí))

Teatre Auditori de Granollers

Divendres 19 de febrer de 2010

En el món dels esports sempre s’ha dit que jugar a casa, al camp propi, és un avantatge de cara al resultat final, i en el món de la música aquest factor juga també un paper molt important. Malgrat presentar el teu segon treball discogràfic a la teva ciutat, envoltada d’amics i familiars, pot fer respecte, el cert és que la calidesa i la complicitat de la platea venen de sèrie, ja no cal esforçar-se per guanyar-se els seus aplaudiments incondicionals. Si a més estàs acompanyada d’un equip titular de luxe, amb músics de solvència contrastada, sembla difícil imaginar que res pugui sortir malament. O quasi res.

Divendres, a la sala petita del Teatre Auditori de Granollers, Ivette Nadal va presentar oficialment “A l’esquena de l’elefant”, un cd autoeditat fa pocs mesos, amb deu temes més elèctrics, més pop i menys acústics. Al minúscul escenari d’aquest espai, incomprensiblement desaprofitat i que és ideal per a concerts acústics i escpectacles de petit format, la jove granollerina va aparèixer acompanyada d’una banda més elèctrica del que és habitual en els seus concerts: Jordi Pegenaute com a guitarra solista, Toni Xuclà a la guitarra elèctrica, Gabi Codina a la bateria, Lluís Riera al baix elèctric i Alba Pallisé al violí. L’aposta, doncs, era ferma i segura, i la Ivette va comptar amb un coixí musical d’excepció. Malgrat les difucultats acústiques de l’espai (no es va buscar cap solució per apagar una mica el so de la bateria i això va obligar a pujar el volum de la resta d’instruments) la música va sonar força nítida, segura i conjuntada. El problema és que aquesta solvència musical, enlloc de jugar a favor de la Ivette va anar-li en contra, posant de manifest les seves limitacions musicals enlloc de ressaltar-ne les virtuts. Només en les cançons més acústiques acompanyada de Jordi Pegenaute es podia gaudir de la seva dolça veu. El volum elevat també anava en contra de la seva veu, mes dolça que contundent i acostumada a formats més acústics, i les lletres eren més difícils de comprendre enmig del “soroll” musical. Malgrat la complicitat de la Ivette amb els músics, sobretot amb en Pegenaute, i l’estima i la professionalitat amb la que aquests van tractar cadascuna de les peçes, semblaven anar per camins diferents, segurament per manca de rodatge conjunt.

Durant el concert, de poc més d’una hora, Ivette va anar llegint poemes seus llibre, Camí privat, que va recitar a l’estil Cassassas. En escoltar-los entre cançó i cançó un tenia la sensació que els seus versos sonen millor així, despullats, fràgils i sincers, que no pas engreixats cada cop amb més música. És a dir, que mentre la seva poesia sóna única i personal, les cançons són més convencionals, mancades de personalitat.