“Què té de dolent estimar d'una altra manera?”

La cabra, o qui és Sylvia? omple dos dies el Teatre Auditori i entusiasma amb la seva divertida història d'un amor “diferent”

Un home amb una carrera brillant, un matrimoni perfecte, un retrat de família immillorable. I enmig, una cabra. Aquest és el cartell i el divertit i alhora inquietant punt de partida de La cabra, o qui és Sylvia, que dijous i divendres va omplir la sala gran del Teatre Auditori de Granollers. L'obra, d'Edward Albee, i traduïda, dirigida i protagonitzada per l'actor Josep Maria Pou, ha arribat a Granollers després d'un exitosa temporada a Barcelona.

L'escenografia, espectacular, dóna la rebuda al públic, en una d'aquelles nits de teatre en majúscules. Som al saló d'una luxosa casa. El marbre i la fusta noble presideixen un espai exquisit, esperable d'un exitós arquitecte. La conversa inicial entre Martin (Josep Maria Pou) i Stevie (Marta Angelat) ens presenta un matrimoni dels que fa enveja, en el qual els anys no han fet perdre la ironia i el sentit de l'humor. Però ja se sap que ningú no és perfecte i darrera les aparences de felicitat “tothom té draps bruts”.

La primera meitat de La cabra, o qui és Sylvia transcorre en un clima de complicitat amb el públic. És molt difícil no saber, encara que només sigui pel títol de l'obra, que un dels moments culminants de la trama és quan Martin, el protagonista, assegura estar enamorat d'una cabra, i per tant qualsevol gest i qualsevol frase condueix i anticipa la confessió. No hi ha sorpresa doncs, en aquest sentit, i l'aparició de Ross (Blai Llopis, correcte), un dels millors amics de Martin i que li intenta fer una entrevista per a televisió, no fa més que allargar l'esperat moment. Fins llavors, els diàlegs són un pèl forçats i les interpretacions, tot i que brillants, són exagerades i poc creïbles.

És a partir del moment en que tots els protagonistes coneixen la sorprenent i peculiar fixació de Martin per una cabra, la Sylvia, quan el text d'Edward Albee mostra tot el seu potencial, la seva tremenda capacitat d'arrencar riures d'un tema com la zoofília, gens fàcil de tractar. Aquí no hi ha morbositat, i per sobre de tot no hi ha prejudicis. Albee s'atreveix fins i tot a qüestionar si és possible estar enamorat d'un animal, i l'explicació detallada de la història d'amor de Martin és capaç d'arrencar tendresa, una estranya tendresa. “Què té de dolent estimar d'una altra manera?”, afirma sincer el protagonista. És interessant també l'intent per introduir el tema de l'homosexualitat, encarnat pel indefinit i mal dibuixat personatge de Billy (sobreactuat Pau Roca), el fill adolescent de la parella.

Però per de l'estranya sensació de riure amb una situació tant estranya i absurda com divertidament increïble, l'esclat de tant difícil confessió condueix a un intensíssim duel interpretatiu entre Josep Maria Pou i Marta Angelat, que ratllen la perfecció en la llarga i tensa conversa (ceràmica i demés decoració feta bocins pel terra) que condueix a l'inevitable enfonsament del matrimoni perfecte. El final, impactant, d'aquells que no es poden explicar, culmina gairebé dues hores que han passat volant