Un viatge fresc, però de poca volada

Comediants conviden a passejar per la història del teatre i la seva relació amb l'amor amb El Gran Secret

El Gran Secret, de la companyia Comediants, no passarà a la història dels grans muntatges d'aquesta mítica companyia. Amb una idea de partida prou engrescadora i plena de bones intencions, la darrera proposta dirigida per Joan Font no arriba mai a emocionar o atrapar l'emoció de l'espectador, però insertada divendres en la progamació de festa major del Teatre Auditori de Granollers, tot just entre les maletes de Joan Pera i les cançons de Manolo Escobar, esdevé un petit oasi d'imaginació, de màgia teatral i risc creatiu. És cert que el resultat potser decepciona i deixa un pèl indiferent, però convida als espectadors a anar més enllà del riure fàcil i de la cançó popular, que són garanties d'èxit però dels quals no es pot abussar si no es vol adormir la imaginació del públic i la creativitat dels artistes. Comediants no han trobat, amb aquest espectacle, el secret de l'èxit, però la seva trajectòria i el seu carisma obliguen a perdonar-los qualsevol relliscada i espera el seu proper espectacle amb ànsia.

El Gran Secret vol ser un viatge per la història de l'amor i el teatre, i té la voluntat de voler transmetre l'amor pel teatre. La premissa argumental parteix de la idea que les diferents formes d'estimar i viure l'amor han estat influenciades, al llarg de la història de la humanitat, per la manera com el teatre, i més tard les altres arts escèniques, ho han explicat. La idea esdevé poc creible i gens clara en el transcurs de l'espectacle, però serveix d'excusa per repassar al món del teatre, als seus gèneres i la seva evolució.

L'inici de l'espectacle és un dels grans encerts de la proposta. Amb el teló tancat i la música d'inici sembla que hi ha problemes tècnics. Una regidora i un tècnic de sala, un acomodador i una acomodora amb vestuari del propi teatre i mocadors blanc i blau, i un espectador que resulta ser un autor teatral intentaran solucionar la nit explicant ells mateixos la relació de l'amor i el teatre. L'efectivitat de la fòrmula del teatre dins el teatre, però, funciona només a l'inici, i els intermitents retorns dels actors al suposat món real intercalats entre escena i escena resulten poc atractius. Cada expressió d'amor (impossibles, tràgics, màgics, divertits) té en cada acte una relació directe amb un gènere teatral (la comèdia, la tragèdia, el clown) i el viatge d'El Gran Secret vol que coneguem, amb un resultat més didàctic que emocionant, la importància que, sense potser saber-ho, té el teatre en les nostres vides i els nostres amors.

On millor funciona l'obra és en els moments més còmics, quan les màscares i els decorats senzills però plens d'imaginació són les protagonistes. L'amor entre un pallasso i una pallassa esdevé, sense cap mena de dubte, amb el moment més brillant, divertit i emocionant de l'obra. Quan intenten introduir-nos, amb ironia, a teatres més tràgics o “moderns” les limitacions d'uns actors més acostumats al clown i a la vessant còmica es posen en evidència i resulta molt fàcil desconnectar. La durada de l'espectacle, gairebé una hora i mitja, i la frescor de la proposta deixen un bon regust de boca, amb poca sal i poca emoció, però altament comestible.