Un empalagós i exitós autohomenatge

Manolo Escobar repassa a Granollers la seva vida i cançons davant d'un públic entregadíssim i emocionat

Sembla que “el carro” té encara corda per anys, talment com si el temps s'hagués aturat. “Hi ha artistes que fins i tot quan sembla que ja no hi són, continuen estant-hi”, afirma contundent dalt del piano el dramaturg i actor barceloní Marc Rosich, en un moment de l'espectacle De Manolo a Escobar. I és que, si deixem de banda qualsevol valoració artística i acceptem, sense remei, que hi ha gustos per tot, cal assumir que, en el món de la música i l'espectacle hi ha artistes que, amb un conjunt de cançons que continuen essent un himne per a tota una generació (principalment la de la immigració procedent d'Andalusia) aixequen passions irrefrenables, fins i tot abans que s'aixequi el teló. I això és el que es va posar de manifest aquest dissabte i diumenge amb l'èxit aclaparador i indiscutible de Manolo Escobar a Granollers. L'impressionant ovació i connexió emocional del públic amb Escobar de principi a fi de l'espectacle són quelcom que no es pot explicar amb paraules.

Tant se val si el que s'ha volgut vendre com un espectacle teatral sigui tant sols un correcte concert autohomenatge egocèntric, empalagós i farcit de falsa modèstia i u. No importen ni l'estranya i molesta manera de parlar de Marc Rosich amb posició seductora dalt el piano ni que el seu text pretesament graciós sigui tant sols una gran ensabonada destinada a pujar l'ego d'Escobar i a explicar l'èpica i novel·lesca biografia d'una vida de començaments sempre molt difícils i d'èxit sorgit de la pobresa. Cada cançó té aquí un significat emocional i vivencial per a cadascú dels espectadors que transcendeix qualsevol encert o idea teatral. Si el Manolo ens canta de nou, la resta no importa. Als mites se'ls perdona qualsevol defecte, i el més terrible entre els artistes, l'ego i l'orgull sense mesura, són els que, finalment l'entronen a un èxit gairebé etern.