Riures amb garantia d'èxit

Joan Pera torna a omplir el Teatre Auditori amb la seva darrera obra i el mateix personatge de sempre

Hi ha actors com Joan Pera que han assumit amb tant força un rol, un personatge, que la seva presència escènica acaba transcendint l'argument de l'obra. Tant se val quina història protagonitzin i poc importa que la resta d'actors, secundaris sense remei, s'esforcin per fer funcionar els seus personatges i per ser graciosos. Ells són, de principi a fi, els protagonistes absoluts, i el fidel i entregat públic que omple cada funció paga l'entrada disposat a riure qualsevol gest, paraula i fins i tot els errors i les improvisacions, que sovint acaben passant per damunt de la història i de la resta d'actors.

Dimecres i dijous, al Teatre Auditori de Granollers, i sense Paco Moran, la seva inseparable parella teatral des de fa molts anys, Joan Pera va demostrar una vegada més que està en forma, i que les seves innegables i molt eficaces dots còmiques funcionen molt bé en històries ben diferents. El punt de connexió en aquestes històries és el protagonisme de personatges que sempre són exagaradament histèrics, histriònics i predestinats a ficar-se en embolics. Pera, conegut també per ser el doblador de Woody Allen, sembla haver adoptat les neurosis presents sempre en els films del director i actor novaiorquès, i si un tanca els ulls

“Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes”, dirigida altre cop per Abel Folk (sembla que ha trobat la fòrmula de l'èxit amb espectacles d'humor per a tots els públics) està basada en un text de Claude Magnier. És una divertida història d'embolics sense solta ni volta que el còmic frances Louis de Founes va popularitzar amb la pel·lícula que l'any 1967 va dirigir Edouard Molinaro. L'argument és tant simple com absurd, tant intrascendent com embolicat. El senyor Costabella (Joan Pera) és un empresari ric que viu sense maldecaps amb la seva dona (Mont Plans, divertidíssima i que reclama un major protagonisme) i la seva filla (Mireia Aixalà, en un registre histèric i infantil que borda). Però aquesta estabilitat es veurà importunada pel seu col·laborador i home de confiança, l'Àngel, que irromp a casa seva a primera hora del matí per exigir que li puji el sou per poder demanar la mà de la seva xicota. La situació esdevé més i més caòtica, sobretot quan Costabella descobreix que la noia amb qui es vol casar l'Àngel és la seva pròpia filla, i que a més l'Àngel l'ha estafat amb un tripijoc en els balanços de l'empresa. L'Enriqueta, la criada (costa veure Llol Bertran en un paper secundari), Bruno, el massatgista personal, i Òscar, el xofer s'afegiran també a l'embolic.

Malgrat l'excessiva durada de l'obra, necessària segurament per desfer l'embolic on tres maletes d'identic aspecte acaben sent protagonistes, les riallades del públic omplen la platea de principi a fi. Joan Pera, que sembla haver sumat al seu rol els papers que assumia Paco Moran, porta fins al límit, fins a l'absurd les seves ganyotes, els seus gestos, i les seves improvisacions i errades són aplaudides i fins i tot esperades. Se li pot criticar aquest excés d'improvització, aquest afany de fer el pallasso sense parar, però cal reconèixer que aquest camí sense tornada cap a l'histrionisme còmic li funciona molt i molt bé.