Identitats perdudes, silencis que maten

El teatre de Ponent estrena una doble sessió amb dues obres de l’argentina Griselda Gambaro

PEP BARBANY

¿Perquè escollir entre drama o humor quan propostes com Gambaro x 2 permeten gaudir en un pack teatral de dues refrescants històries on, com a la vida, no hi ha blanc o negre? A les històries de la novel·lista i dramaturga argentina Griselda Gambaro la tendresa, l’humor i la tristesa es barregen amb una extravagant naturalitat. I és aquesta proximitat, aquesta autenticitat la que transmet la proposta dirigida pel fundador de l’escola de teatre La Casona, el també argentí Fernando Griffell, una sessió doble que s’ha pogut veure aquest cap de setmana al teatre de Ponent i que estarà en cartellera fins diumenge vinent.

La primera de les històries, El nom, és el trist i colpidor monòleg d’una criada que, anul·lada per la naturalesa del seu treball, ha perdut el nom, i amb ell la identitat. Cercant l’escalfor d’un Sol que li pugui acariciar les galtes i l’ànima, enceta una conversa amb un bust. Les seves paraules descriuen els records de les cases on ha servit, i en elles ressona la ràbia i la impotència de veure com cada “senyora de la casa” li posa un nom diferent. Una feina anònima implica persones anònimes, invisibles; el que importa és la tasca que realitzen, i el nom, la persona i els sentiments que hi ha al darrera són secundaris. Aquesta adaptació total al medi implicarà també que, a cada casa per on passi, la protagonista (impecable treball d’Eva Parets) tingui la possibilitat de viure i sentir què significa ser mare (cuidant i veient créixer el fill d’una altra) i ser filla (sent objecte de la confusió mental d’una vella tant irritant com inseparable).

Després de la tendresa i la tristor, un petit canvi de decorat en la foscor ens situa en una perruqueria on l’humor i el terror es donaran la mà. Dir que sí explica el xoc entre un perruquer terroríficament seriós i silenciós i un client insegur incapaç de deixar de parlar i incapaç de negar-se a res. Aquí els gestos i les mirades són claus per escenificar el contrast de personalitats. Vicent Domingo, fantàstic, entra a escena amb una americana blava de conserge, bigoti ridícul i cabell enganxat de colònia. El seu posat, tímid, encorbat, diu més que les continues ficades de pota. Temorós del silenci del perruquer la tensió creixerà paral·lela als riures del públic, a qui espera un impactant final.