Esbojarrats Pastorets d’estiu

Toni Albà i Fermí Fernandes exploten el seu humor histriònic a El Messies

EL MESSIES

De Patrick Barlow

Direcció de Roger Peña. Amb Toni Albà, Fermi Fernandes i Elena Roche

Dijous 27 d’agost de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Si juntar en un escenari dos actors com Toni Albà i Fermí Fernandes sembla ja una garantia de rialla, fer-ho per intentar un dels relats més explicats de la història pot semblar directament una bestiesa. Cap problema si l’objectiu és precisament aquest: oferir una bretolada teatral que busca arrencar rialles sense parar. El Messies, de l’autor britànic Patric Barlow és una paròdia sobre el naixement de Jesús que ara la companyia de Toni Albà ha portat als escenaris sota la direcció de Roger Peña, avesat a les comèdies angleses d’humor absurd. En la seva gira per Catalunya dijous va ser al Teatre Auditori de Granollers, on va omplir la meitat de la sala gran.

Un parell de col·lumnes romanes de cartró pedra, una cortina, una cadira pomposa i un penjarrobes conformen l’escenari. Som a la desendreçada sala d’assaig d’una companyia de poble, el Teatre Nacional de Reus. Els seus dos únics membres: Bertran, un conserge gris, panxut i desmemoriat amb aspiracions actorals (Toni Albà) i August, un director teatral tant confiat i orgullós de la seva experiència com inconscient de la límitada realitat que l’envolta (Fermí Fernandes). Acompanyant-los com a artista convidada, la sra Florits, una cantant interpretada per la sorprano Elena Roche amb un desconcertant paper merament decoratiu.

El resultat de tot plegat és una proposta tant esbojarrada com mancada d’originalitat, una mena de pastorets volgudament desastrosos. Una excusa perquè els actors hagin d’interpretar un munt de personatges gairebé alhora, en un brillant exercici de fregolisme, trepidants canvis amb  mínims elements de vestuari que els dos actors, experimentats en el clown i en el mim, executen amb efectivitat. El riure, si arriba, vindrà de les nombroses situacions ridícules que inevitablement s’aniran encadenant.

Però com acostuma a passar en espectacles d’humor, la riallada acaba depenent en excés dels actors, i per tant de la simpatia i connexió que aquests tenen amb el públic. Així, qui disfruti amb l’histrionisme de Toni Albà, aquí molt més passat de voltes que un tímid Fermí Fernandes, té en aquest El messies una bona oportunitat de diversió. En canvi, qui no connecti amb les pallassades d’aquest actor i esperi riure amb l’enginy dels diàlegs o amb algun gir sorprenent de guió només es trobarà amb recursos humorístics poc treballats, com repetitus embarbussaments o ganyotes excessives.