Previsible vestit a mida

Joan Pera repeteix fòrmula i èxit amb l’ interminable El joc dels idiotes

EL JOC DELS IDIOTES

De Francis Veber

Direcció d’Antonio Calvo. Amb Joan Pera, Llol Bertran, Pere Ventura, Gretel Stuyck

Divendres 28 d’agost de 2009

Teatre Auditori de Granollers

Una fòrmula d’èxit assegurada sense espai per a la sorpresa. Un vestit a mida d’un Joan Pera simpàtic però previsible fins i tot en les esperables improvisacions. Tant se val l’argument de la història, poc importen la resta de personatges. Fa anys que els espectacles d’aquest carismàtic actor giren al voltant seu, que només ha de repetir una vegada i una altra el seu repertori de tics i brometes per satisfer, i de quina manera, un públic entregat, enriolat de principi a fi, i amb un nivell d’exigència humorística sota mínims. La seva darrera obra, El joc dels idiotes, va ser divendres al Teatre Auditori de Granollers. I malgrat la buidor creativa de la proposta, el reclam de Joan Pera va ser suficient per omplir la sala gran, revelant-se una vegada més com una aposta comercial infalible.

Infidelitats, guerra de sexes, malentesos i embolics...La comèdia de Francis Veber El joc dels idiotes segueix un cop més la fòrmula clàssica del vodevil. Però convertir qualsevol comèdia en un espectacle per al lluïment de Joan Pera implica sense remei baixar el nivell d’exigència dramàtica i argumental. Un empresari famós és sorprés amb la seva amant, una jove top model. Per salvar el seu matrimoni i la repetició intenta convèncer la seva dona que en realitat un innocent cambrer és la parella de la model. Una història totalment previsible que s’explica en quatre minuts i que sobre l’escenari, amb Joan Pera, acaba convertint-se en gairebé tres interminables hores.

Qualsevol conversa, qualsevol escena és una bona excusa perquè Pera allargui les anècdotes sense sentit i sense mesura o faci acudits suats i jugui constantment amb la barreja del català i el castellà. La seva vis còmica, basada en ganyotes i tartamudeig, es complementa amb una cada cop més habitual afició a intentar fer perdre la concentració de la resta dels actors, convertits en simples acompanyants, rídiculs en el seu intent d’aportar serietat i teatralitat a un desori insalvable.. La suposada falta de concentració, les errades o les sospitoses rialles fora de guió es converteixen en quelcom més important que la història, que l’espectador ben aviat oblida. Però tranquils, perquè la fòrmula Pera es basa precisament en el desori i el caos, en la repetició i exageració del que ja se sap que fa gràcia. És el que millor sap fer i és el que el seu públic espera.