NO SÉ SI...? Companyia Marta Carrasco
Creació i direcció: Marta Carrasco
Amb Marta Carrasco i Alberto Velasco
Centre Cultural de Vilanova del Vallès
Vilanova del Vallès, 28 d'octubre de 2011
Marta Carrasco i Alberto Velasco emocionen amb No sé si...?
Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental
Acostumats com estem a posar etiquetes, a classificar-ho tot, artistes com Marta Carrasco resulten refrescants i necessàries. El seu caos, la seva capacitat de barrejar, una vegada i una altra, disciplines com la dansa contemporània, el gest i el moviment i aconseguir transmetre emoció, rialla i bellesa visual són quelcom necessari de tant en tant per obrir la nostra mirada com a espectadors. Quan un ja coneix part de la trajectòria d'aquesta creadora és molt gratificant poder respondre a les preguntes 'Què vas a veure?' o 'Quin tipus d'espectacle veuràs?' amb un 'no ho sé, és la Marta Carrasco, vull deixar-me sorprendre!'.
Després del més fosc Dies Irae, el seu darrer espectacle, No sé si...?, ens retorna la Marta Carrasco més alegre i esbojarrada, igualment emotiva però menys seriosa i més vital.
La funció, que s'ha pogut veure aquest divendres al Centre Cultural de Vilanova del Vallès, és també més senzilla visualment i escenogràficament: una pantalla translúcida, el joc de llums i ombres i desenes de sabates escampades per l'escenari i penjades d'un mòbil gegant són els únics elements.
No cal gaire més, perquè aquí els dos elements importants són la música, una mescla molt emocional que va de Henry Mancini a Jaques Brel passant per Supertramp o Barbra Streisand, i els intèrprets. I és aquí on cal aturar-se i fer una reverència d’admiració i agraïment al gran talent d’Alberto Velasco, un grandíssim actor, en tots els sentits. Veient-lo moure’s i fer ganyotes amb una expressivitat espectacular un té la sensació que constantment roba protagonisme a la Carrasco. Si bé es cert que això respon a una decisió meditada, el cert és que un cop vist l’espectacle la complicitat dels dos és tan espectacular que un ja té ganes de veure una nova funció d’aquesta parella.
Com passa sovint amb Marta Carrasco, no és fàcil explicar el fil argumental de No sé si...?. Tampoc importa massa. Les diferents escenes semblen explicar-nos la relació entre dos personatges aparentment molt diferents que s’autodefineixen com a “germanes bivitel·lines i vitalícies”. L’amor, l’odi, l’autoritat, la incapacitat de trencar els vincles emocionals o els records seran alguns dels sentiments, sovint contradictoris però absolutament compatibles que podrem llegir en cadascuna de les accions: baralles puerils, balls plens de bogeria i felicitat, una divertida i estrambòtica classe de dansa clàssica amb una professora alemanya,...També hi té un paper destacat la mort: en un dels moments més emotius Marta Carrasco sembla comunicar-se amb seu pare mentre sona el fabulós Ne me quitte pas de Brel. Una lliçó de vida! Imperdible!
