dilluns, 31 d’octubre del 2011

Alegre i vital bogeria


NO SÉ SI...? Companyia Marta Carrasco
Creació i direcció: Marta Carrasco
Amb Marta Carrasco i Alberto Velasco
Centre Cultural de Vilanova del Vallès
Vilanova del Vallès, 28 d'octubre de 2011

Marta Carrasco i Alberto Velasco emocionen amb No sé si...?

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental

Acostumats com estem a posar etiquetes, a classificar-ho tot, artistes com Marta Carrasco resulten refrescants i necessàries. El seu caos, la seva capacitat de barrejar, una vegada i una altra, disciplines com la dansa contemporània, el gest i el moviment i aconseguir transmetre emoció, rialla i bellesa visual són quelcom necessari de tant en tant per obrir la nostra mirada com a espectadors. Quan un ja coneix part de la trajectòria d'aquesta creadora és molt gratificant poder respondre a les preguntes 'Què vas a veure?' o 'Quin tipus d'espectacle veuràs?' amb un 'no ho sé, és la Marta Carrasco, vull deixar-me sorprendre!'.

Després del més fosc Dies Irae, el seu darrer espectacle, No sé si...?, ens retorna la Marta Carrasco més alegre i esbojarrada, igualment emotiva però menys seriosa i més vital. 
La funció, que s'ha pogut veure aquest divendres al Centre Cultural de Vilanova del Vallès, és també més senzilla visualment i escenogràficament: una pantalla translúcida, el joc de llums i ombres i desenes de sabates escampades per l'escenari i penjades d'un mòbil gegant són els únics elements.

No cal gaire més, perquè aquí els dos elements importants són la música, una mescla molt emocional que va de Henry Mancini a Jaques Brel passant per Supertramp o Barbra Streisand, i els intèrprets. I és aquí on cal aturar-se i fer una reverència d’admiració i agraïment al gran talent d’Alberto Velasco, un grandíssim actor, en tots els sentits. Veient-lo moure’s i fer ganyotes amb una expressivitat espectacular un té la sensació que constantment roba protagonisme a la Carrasco. Si bé es cert que això respon a una decisió meditada, el cert és que un cop vist l’espectacle la complicitat dels dos és tan espectacular que un ja té ganes de veure una nova funció d’aquesta parella.

Com passa sovint amb Marta Carrasco, no és fàcil explicar el fil argumental de No sé si...?. Tampoc importa massa. Les diferents escenes semblen explicar-nos la relació entre dos personatges aparentment molt diferents que s’autodefineixen com a “germanes bivitel·lines i vitalícies”. L’amor, l’odi, l’autoritat, la incapacitat de trencar els vincles emocionals o els records seran alguns dels sentiments, sovint contradictoris però absolutament compatibles que podrem llegir en cadascuna de les accions: baralles puerils, balls plens de bogeria i felicitat, una divertida i estrambòtica classe de dansa clàssica amb una professora alemanya,...També hi té un paper destacat la mort: en un dels moments més emotius Marta Carrasco sembla comunicar-se amb seu pare mentre sona el fabulós Ne me quitte pas de Brel. Una lliçó de vida! Imperdible!


dilluns, 24 d’octubre del 2011

Cuando se rompe la hipocresía



UN FRÀGIL EQUILIBRI, d'Edward Albee
Direcció: Mario Gas
Amb: Mia Esteve, Pep Ferrer, Merce Montalà, Rosa Novell, Rosa Renom i Albert Vidal
Teatre Lliure
Fins el 27 de novembre

Crítica a Notodo.com

Feliz coincidencia en la cartelera barcelonesa, en la que estos días estos días se estrenan dos piezas del prestigioso dramaturgo norteamericano Edward Albee. Mientras que el Teatre Romea presenta hoy una nueva revisión de la conocida ¿Quién teme a Virginia Wolff?, el Teatre Lliure de Barcelona acoge la menos conocida Un fràgil equilibri, una pieza posterior que da una vuelta de tuerca más a la desintegración del concepto de familia americana aunque de un modo más ambiguo y menos directo, aunque igualmente contundente.. Continuar llegint...

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Contagiosa potència vocal


CONCERT D'AMARAL, presentació del disc HACÍA LO SALVAJE
Teatre Auditori de Granollers
2 d'octubre de 2011

Amaral presenten el seu darrer disc, Hacia lo salvaje, en un Teatre Auditori ple a vessar

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental

De què serveixen 13 anys de carrera i milers de cds venuts no ho demostres damunt l'escenari? Quin sentit té ser una banda d'èxit si quan arriba la prova de foc, a pocs metres dels fans, no dones el millor de tu mateix? Res d'això es pot retreure a Amaral, el conegudíssim grup saragossà de pop-rock que divendres va presentar el seu darrer disc, Hacia lo salvaje, en un Teatre Auditori de Granollers amb totes les entrades esgotades. 
I és que més enllà de gustos musicals (és evident que la seva música pot o no pot agradar) el concert d'Amaral a Granollers, el primer a Catalunya de la gira, va confirmar dos fets indiscutibles: la potencia vocal d'Eva Amaral que, sense aparent esforç és capaç de projectar la veu amb força i convicció i connectar amb el públic; i la total complicitat d'Eva amb la guitarra cada cop més elèctrica de Juan Aguirre, còmode en el silenci i incapaç de treure's una gorra que sembla enganxada al seu cap.
Amaral és d'aquests grups marcats, per bé i per mal, per la veu de la seva cantant, que marca la melodia i el to de les cançons i pot fer que sonin totes massa semblants. La seva popularitat, molt associada a les radio fórmules també provoca recels. Però assistir a un concert com el de divendres pot ajudar a esvair tots aquests prejudicis. Si bé sempre és més fàcil tocar davant d'un públic entregat de principi a fi, el cert és que la professionalitat i l'entrega de la banda són indiscutibles. I és que les poètiques cançons d'Amaral sonen molt bé en directe i, fins i tot sense ser-ne fan és molt fàcil contagiar-se de la seva potencia. Un concert, això sí, gens adequat per un auditori: com retenir assegut un públic amb ganes de saltar, moure els braços i cantar-ho tot?


divendres, 14 d’octubre del 2011

Reglas, usos y costumbres en la sociedad moderna
Direcció: Roberto Romei
Amb: Lina Lambert
Teatre Tantarantana
Fins el 30 d'octubre


Crítica a Notodo.com



¿Quién no ha pensado alguna vez, en mitad de una boda, sobre todo si le ha tocado ayudar en la organización, en el absurdo de muchos de los protocolos que deben seguirse siguiendo una tradición que nadie sabe quién empezó? Pues realizad un ejercicio de imaginación y trasladad un evento social como éste a finales del siglo XIX, en una sociedad extremadamente conservadora y encorsetada. Continuar llegint...

dimarts, 11 d’octubre del 2011

La lucidesa del cec

LUCES DE BOHEMIA, de Ramón Maria del Valle-Inclán

Direcció: Oriol Broggi
Interprets: Lluís Soler, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Manel Dueso,Camilo García, Marissa Josa, Jordi Martínez i Jacob Torres
Teatre Auditori de Granollers
2 d'octubre de 2011

El divertit retrat d'una Espanya grotesca protagonitza la magnífica versió de Luces de Bohemia al Teatre Auditori de Granollers
Luces de Bohemia
Fotografia: Josep Aznar

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental

Què passa quan el que ens envolta passa pel filtre teatral? El resultat és una caricatura de la realitat? O sovint la caricatura s'assembla massa al nostre dia a dia?. Aquesta és una de les reflexions que un pot fer després de veure Luces de Bohemia, el clàssic de Ramón Maria del Valle-Inclán, que s'ha representat aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers en la magnífica versió de la companyia La perla 29 dirigida per Oriol Broggi. Una funció que ha arrencat sonors i sincers aplaudiments d'una sala gran plena a vessar.

De la mateixa manera que quan un veu les paròdies polítiques del Polònia de TV3 massa sovint té la sensació que la realitat supera la ficció, el text de Valle-Inclán, escrit el 1920, manté una vigència impressionant, sobretot en el seu despietat retrat d'una Espanya tan inculta com cruel, tan inflexible com intolerant.

"Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea", afirma Max Estrella, el protagonista de Luces de Bohemia, desesperat per la realitat que l'envolta. 
La figura d'aquest poeta, amb moltes similituds amb el pensament de l'autor, és el fil conductor d'aquesta obra, exponent del gènere de l'esperpent. Assistim a la seva darrera nit, en un passeig per un Madrid fosc i ple de personatges estranys, exagerats, caricaturescs. Descregut de tot, incomprès i abocat a la misèria, sorprèn i emociona Max per la seva lucidesa, que no té res a veure amb la seva ceguesa. 

La funció és fidel a l'estil auster de la companyia, amb un respecte absolut pel text original i un magnífic treball coral d'uns actors que, amb quatre draps, han de transformar-se en múltiples personatges. En destaca especialment el protagonista, un immens Lluís Soler, que transmet la ràbia, el dolor i la lucidesa del seu personatge. L'escenografia, mínima, confia en un fanal, una barra de bar, quatre taules i cadires i un treballadíssim joc de llums per traslladar-nos en aquest viatge capaç d'arrencar somriures còmplices que es glacen de tant en tant per la seva proximitat amb els temps que ens ha tocat viure.



dilluns, 19 de setembre del 2011

Aprenent lideratge amb Shakespeare


SHAKESPEARE PER A EXECUTIUS de Cia. Astut Teatre
Direcció: Pere Planella
Amb Laura Fité, Catalina Florit, Arnau Puig i Marta Santandreu
Teatre de Ponent
Granollers, 18 de setembre de 2011

Shakespeare per a executius porta a Ponent un original seminari que alliçona a partir dels textos del dramaturg anglès.

Crítica per al 9 Nou del Vallès Oriental
Què difícil és allunyar-se de Shakespeare! Què complicat és deixar de banda l'atracció i el repte que els textos del dramaturg de més èxit de tots els temps continuen exercint. Temporada rere temporada, les cartelleres teatrals s'omplen de noves versions i adaptacions de l'obra shakespeariana, farcida de personatges universals i històries que retraten amb encert totes les cares de l'ànima humana.
I això és el que aprofita Shakespeare per a executius, l'obra de la jove companyia Astut Teatre que ha dirigit el veterà Pere Planella i que s'ha representat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent. Un original seminari dissenyat per donar lliçons de lideratge, gestió de crisis i d’oratòria per al competitiu món dels negocis. Els professors d'aquesta classe són alhora actors que es posen en la pell de personatges d'obres com Enric V, Somni d'una nit d'estiu, Juli Cèsar o el Mercader de Venècia, exemple del que cal i el que no cal fer per tenir èxit. El resultat, una refrescant comèdia molt ben interpretada que posa de manifest la vigència dels clàssics i alhora retrata amb ironia el postís i encarcarat món dels executius.


divendres, 16 de setembre del 2011

El teatro y sus fantasmas


Llum de guàrdia, de Sergi Pompermayer y Julio Manrique
Direcció: Julio Manrique
Amb: Mireia Aixalà, Ivan Benet , Cristina Genebat, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Andrew Tarbet
Teatre Romea
Fins el 9 d'octubre



Crítica a Notodo.com


A pesar que las expectativas eran muy altas y el reto de abrir temporada en el Teatre Romea es inmenso incluso para el artista más experimentado, Julio Manrique aprueba con altísima nota su estreno como director artístico del teatro. Llum de guàrdia es un emocionante homenaje al mundo del teatro en el que el propio Romea es un protagonista más. Pero es mucho más: es una estupenda comedia capaz de sorprender y arrancar sonrisas y carcajadas durante casi dos horas que pasan en un suspiro. Continuar llegint...

dimecres, 14 de setembre del 2011

Adolescencia en ebullición


Planeta ESO, d'Empar Fernández y Judit Pujadó
AGM Produccions
Direcció i adaptació: Joan Gallart
Amb Empar Fernández y Judit Pujadó
Versus Teatre
Fins del 2 d'octubre

Crítica a Notodo.com

Hay obras que parecen escritas para un público predeterminado. Planeta ESO es una de ellas. La adaptación teatral del libro homónimo de Empar Fernández y Judit Pujadó, ganador del Premio Pere Quart de humor y sátira en 2002, retrata en poco menos de una hora y con un ritmo trepidante el mundo de los jóvenes que, situados en una zona indeterminada entre la época infantil y la edad adulta, han convertido la escuela en su campo de batalla y los profesores en sus principales enemigos..
.Continuar llegint

dilluns, 12 de setembre del 2011

Una dona lliure d'etiquetes


FELIÇMENT, JO SÓC UNA DONA de Cia. Associació Obskené
Direcció: Margalida Esterlich
Amb Padi Padilla, Rebeca Raya, Helena Bagué, Albert Mèlic, Anaïs Garcia, Ana P. Jiménez, Agnès Esquerra, Laura G. Garcia i Mònica Hernández
Teatre de Ponent
Granollers, 10 de setembre de 2011

La Cia. Associació Obskené obre temporada al Teatre de Ponent amb una fresca i emotiva adaptació teatral de la novel·la de Maria Aurèlia Capmany

Mai resulta fàcil traslladar a l’escenari una novel·la. Menys encara quan la història és una de les obres més emblemàtiques d’una escriptora, dramaturga, pedagoga i política tan influent i amb tanta personalitat com Maria Aurèlia Capmany. El respecte per l’autora i els dubtes de no ser capaç de traslladar el to i el missatge dels textos originals, però, no semblen haver afectat el magnífic treball de fi de carrera de Margalida Esterlich. La seva adaptació de Feliçment, sóc una dona amb la companyia Associació Obskené ha donat aquest cap de setmana el tret de sortida a la temporada del Teatre de Ponent. Una arrencada estimulant, fresca i plena de sensibilitat que ha deixat molt bon regust de boca al nombrós públic assistent.
Feliçment, sóc una dona relata la vida de la Carola Milà, una dona nascuda a principis del segle XX que, lluitant entre el desig de llibertat i l’atracció dels diners i la vida fàcil, viu múltiples vides, símbol de les diferents tipologies de dones del país: la burgesa feminista, la prostituta, la treballadora, la dona liberal...La proposta de Margalida Esterlich aposta encertadament per un estil de teatre molt proper al que li agradava a la Capmany, amb un joc teatral molt bretchià: canvis constants de rols i creació d'escenaris diferenciats amb ràpides i senzilles transformacions de vestuari. La decisió d'atorgar el rol protagonista a quatre de les actrius, inclosa la granollerina Padi Padilla (especialista a encarnar dones de marcada personalitat com la recent Simone), juga també a favor del missatge de l'obra: lluny de les etiquetes, tota dona lliure i apassionada (com va ser-ho Maria Aurèlia Capmany) pot assumir, alhora i sense grinyolar, diferents rols a la societat.


diumenge, 27 de març del 2011

Ens queden les paraules

FÉLIX Y GALATEA, de Jonay Roda
Direcció: Frederic Roda
Amb Anna Casas i Joaquín Daniel
Teatre de Ponent
Granollers. 27 de març de 2011
Jonai Roda estrena al Teatre de Ponent. Fèlix i Galatea, un bonic i romàntic viatge poètic.
Un bonic joc teatral que és, alhora, una reivindicació de les virtuts de la poesia per explicar el que vivim i el que sentim. Una senzilla història d’amor capaç d’entendrir el cor més dur malgrat ser totalment previsible. Una petita joia escènica escrita i dirigida per un fill i un pare que es nota que s’estimen els versos. Tot això és Félix i Galatea, l’obra de Jonay Roda que Frederic Roda ha dirigit i estrenat aquest cap de setmana al Teatre de Ponent.


Una gran taula amb vells llibres escampats, quatre cadires i una finestra. Pocs elements, sumats a un efectiu treball de llums i alguns efectes especials, són suficients per situar-nos en una biblioteca, escenari d’una trobada inesperada. Ja és hora de tancar i Galatea, una bibliotecària vocacional tant tímida com apassionada per la poesia, coincideix amb Fèlix, un dels vigilants de seguretat. Ben aviat sabrem que, rere els prejudicis que comporten les seves professions s’amaguen dues persones amb moltes coses en comú.
Ella, sorpresa per l’interès inesperat d’ell per un recull de poesies, comença, mica en mica, a mirar-lo amb uns altres ulls. Ell, ja fa temps que es fixa en la dolça figura d’una bibliotecària que sembla allunyar-se del tòpic i, generosa, lluita per contagiar-li el virus dels versos. Les seves trobades, aparentment casuals però cada cop més intencionades, es convertiran en un meravellós combat dialèctic que, a base de poemes clàssics de la literatura hispana, anirà descobrint els seus caràcters i sentiments.


Sensibilitat i dolçor  són dos dels adjectius que millor encaixen amb Fèlix i Galatea. Potser és veritat que, des del primer minut, ja intuïm que el suposat amor impossible entre dos personatges tant diferents és només qüestió de temps. I segurament això resta a la història una intriga, una curiositat que li haguessin anat molt bé. Però la originalitat del poètic diàleg i el bon saber dels actors (Anna Casas, gran recitadora de convincent timidesa, i Joaquín Daniel, creïble vigilant amb dots de cantautor) aconsegueixen seduir-nos amb un romanticisme encantador.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Esclat de frustracions i sinceritat

El granollerí Òscar Molina demostra la seva habilitat en la direcció d'actors amb Pasta Fullada, fins desembre al Teatre Gaudí
Pasta fullada d'Ever Blanchet
Direcció: Òscar Molina
Intèrprets: Josep Minguell, Margarida Minguillon, Carles Sales i Carme Sansa
Teatre Gaudí. Barcelona
Fins el 19 de desembre de 2010

Qui decideix que determinats temes, com el sexe o l'amor, són tabú a partir de certa edat? Perquè ens omplim la boca de conceptes com maduresa i llibertat si en realitat vivim autocensurant-nos i reprimint els nostres impulsos? Aquestes i altres preguntes es plantegen a Pasta fullada, comèdia existencial escrita per Ever Blanchet i que el granollerí Òscar Molina dirigeix al Teatre Gaudí de Barcelona fins el proper 3 de desembre. L'obra, fresca i molt humana, ens presenta les vides de dos matrimonis que comparteixen amistat i una edat, els seixanta, en la que, sent capaç de veure la teva vida en perspectiva i alhora veure'n el final, les frustracions i secrets més íntims poden esclatar en qualsevol moment.
A banda del sentit de l'humor, la principal virtut de l'obra és la proximitat i capacitat d'apropar-se i seduïr el públic, és un dels principals atractius de Pasta fullada. Hi ajuden molt tant l'espai teatral, amb públic molt proper i a quatre bandes, com l'entrega absoluta del quartet d'actors, molt coneguts i amb una dilatada experiència. Especialment creïbles i emocionants resulten les interpretacions de Margarida Minguillón, magnífica, i Carles Sales, en una de les millors actuacions que se li recorden. Com acostuma a passar amb molts actors que dónen el salt a la direcció, Òscar Molina ha desenvolupat una especial habilitat i sensibilitat en la direcció dels actors. En aquest cas, a més, ha aconseguit que els protagonistes s'impliquin i ofereixin actuacions despullades i molt sinceres.
Més enllà d'això es percep en el text d'Ever Blanchet una gran ambició per tractar amb proximitat però profunditat questions vitals de díficil tractament. El joc dels  diàlegs entre tots els protagonistes és capaç no tant sols d'arrencar sincers somriures, sinó que fa reflexionar amb naturalitat l'espectador sobre la seva pròpia experiencia. Malgrat alguns girs argumentals que tenen voluntat d'originalitat i sorpresa resulten un pèl forçats i innecessaris i fan grinyolar el conjunt final, la peça deixa un bon regust. Molt recomanable.

diumenge, 21 de novembre del 2010

El cabaret de la memòria

La companyia gallega Voadora porta a Ponent Super 8, una comèdia musical alegre i enèrgica però mancada d'idees.

Super 8. Cia. Voadora
Dramatúrgia i direcció: Marta Pazos
Intèrprets: José Díaz, Uxía P. Vaello, Marta Pazos, Hugo Torres i Sergio Zearreta.
Teatre de Ponent. Granollers
dissabte 20 de novembre de 2010

Memòria i identitat. Dos conceptes de profund significat que volen ser la base d'un espectacle tant estrambòtic com divertit, tant desendreçat com bojament irresistible. Super 8, de la companyia gallega Voadora, és una comèdia musical plena de llum, música i color, amb l'humor com a guia i que, malgrat la voluntat de reflexió, acaba esdevenint un original però simple divertiment. Vista aquest cap de setmana al Teatre de Ponent, la proposta es viu com un mena de cabaret, en el qual els actors, polivalents, ballen, canten i també són els músics.

Tots som directors amateurs de la pel·lícula de la nostra vida i la memòria és l'habitació on guardem les bobines gravades. Aquest és el fil conductor de Super 8, que ens mostra fragments aleatoris i inconnexos d'una vida qualsevol. L'homenatge a la vella càmera, present en tot moment en un lateral de l'escenari, és l'excusa per despullar l'interior i capbussar-se en el caos dels records. El viatge no és fàcil de seguir i ens molts casos és difícil veure la connexió entre les escenes. Però l'aposta estètica, clarament retro i fins i tot amb un pont 'hortera', aconsegueix que ben aviat un es despreocupi del sentit de tot plegat i aprofiti per gaudir de la frescor i humor de les escenes.

L'obra, inclassificable, es veu i es viu amb un somriure de principi a final. El bon saber fer dels actors, entregats i enèrgics, és evident. Però malgrat el positivisme que transmet la proposta, aquest tipus de teatre és del que no deixa posit. La comparació entre la memòria i els films amateurs o familiars es queda finalment en una idea que la companyia aragonesa és incapaç de fer avançar. En acabar la funció un es queda amb la sensació que rera la modernor i l'orginalitat no hi ha gaire cosa més que festa i rialles.

divendres, 19 de novembre del 2010

Histrionisme, empentes i poca veritat

L'argentí Daniel Veronese porta a Granollers la seva versió de La casa de nines d'Ibsen

El desarrollo de la civilización venidera
Versió de 'La casa de nines' d'Ibsen
Dramatúrgia i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets: Carlos Portalupi, Maria Figueras, Anna Garibaldi, Mara Bestelli, Jorge Suárez .
Teatre Auditori de Granollers. Granollers
divendres 19 de novembre de 2010

Està clar que, com passa en tota disciplina artística, i des del punt de vista de l'espectador, un tant per cent molt elevat de l'opinió final d'un espectacle és una qüestió subjectiva. Un fet que es veu molt clarament amb les obres de companyies argentines: o agraden molt o no agraden gens. La de Daniel Veronese ofereix un teatre de low cost (l'escenari de les seves obres és sempre el mateix amb lleugeres variacions) on es reinteprpreten clàssics d'Ibsen o Txèhov i on la paraula i l'actuació són el principal reclam. Una experiencia estimulant i positiva sempre i quan es visquin com a virtuts els invevitables tics del teatre argentí. A Granollers, vista la reacció de l'escàs públic que va assistir divendre al Teatre Auditori de Granollers, aquest és un tipus de teatre que agrada.
Basada en La casa de nines d’Ibsen, El desarrollo de la civilización venidera defineix ja des el títol dos característiques del caràcter argentí. La seva longitud i complexitat ens parlen de la voluntat de trascendir i alhora deixen clar que l'habitual habilitat dialèctica dels argentins serà present a escena. El tema central de l'aposta de Veronese és el mateix que l'obra d'Ibsen: una dona que, avergonyida per un fet passat de dubtosa moralitat, té la valentia de deixar el seu home, els fills i les responsabilitats socials.
El problema és que aquí, enlloc del gèlid retrat d'Ibsen sobre la institució familiar i el paper de la dona, trobem una història amb to de culebrot. Veronese ens parla d'un matrimoni suposadament perfecte, però des del principi el to autoritari de Helmer i l'exagerat histrionisme de Nora avancen massa aviat una tragèdia anunciada. L'evolució dels personatges i les accions es desenvolupa a correcuita i l'actuació plana dels actors, que sembla que interpretin sense ànima, tampoc ajuda a creure's el què passa. És cert que la funció puja de nivell a la darrera mitja hora, molt més intensa, però a aquestes alçades és difícil que un crit o una empenta violenta puguin enlairar una història que fa massa estona que ens ha deixat d'interessar.

diumenge, 7 de novembre del 2010

Analfabets emocionals

La versió teatral d'Escenes d'un matrimoni de Bergman apropa a Granollers un dur retrat de les relacions de parella
Segurament les relacions humanes, i més concretament les relacions de parella són un dels temes més recurrents en totes les disciplines artístiques, des de la literatura al cinema, passant per la música i evidentment el teatre. És per això que el que Ingmar Bergman ens explicava fa més de trenta anys al film Escenes d'un matrimoni ens sona avui a història mil vegades vista. Tot i que el singular amor de Johan i Marianne continua desconcertant per la seva voluntat de trencar motlles i reflexionar sobre la institució del matrimoni, la translació de la pantalla a l'escenari sota la direcció de Marta Angelat requeria segurament un muntatge més íntim, no apte per a sales del tamany del Teatre Auditori de Granollers. Un muntatge més proper que permetés gaudir de l'impecable treball actoral de Franesc Orella i Mònica López.
Envoltats per una escenografia clàssica (un habitatge on tot està on ha de ser) i protegits per una falsa seguretat de blanc pur, els protagonistes d'Escenes d'un matrimoni passen per una espiral d'emocions i sentiments, d'un matrimoni suposadament perfecte a l'odi més visceral passant per successius trencaments i allunyaments. Obsessionats per trobar un sentit a les seves vides, en lluita continua per trobar l'equilibri entre el cor i la raó, la seva sorprenent relació serveix a Bergman per parlar sense complexes del sexe, de les frustracions, de les il·lusions i sobretot del perill de les convencions socials, d'acabar triant camins en funció del què diran. L'obra, a l'igual que la pel·lícula es sustenta en els diàlegs dels protagonistes, sovint poc realistes, però amb reflexions tremendament interessants. El treball de Marta Angelat es centra precisament en potenciar aquesta diàlegs i, com passa sovint amb directors que també són actors, es nota sobretot en l'acurada direcció d'actors.
Menció apart de la funció a Granollers es mereix, lamentablement, el públic, que tampoc va omplir la sala gran. No sabem si per una confusió amb el títol (no, aquesta obra no té res a veure amb la vergonyosa sèrie de televisió...) o simplement per una manca d'educació cada cop més habitual a la majoria de teatres, el cert és que entre el soroll de caramels (tant costa desembolicar-los a les pauses o quan sona la música?), el concert d'estossec exagerats i encomanadissos, els comentaris gairebé en veu alta i les riallades exagerades i a destemps, no ha estat gens fàcil endinsar-se en el viatge emocional dels protagonistes. Quina sonoritat té aquest teatre que dificulta sentir els actors però permet escoltar amb detall com algú busca alguna cosa a la bossa? Una llàstima.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Homenatge i sensibilitat

Rosa Díaz porta a Ponent La casa del abuelo, un emotiu espectacle que converteix el joc infantil en una defensa dels records

La casa del abuelo. Cia. La Rous
Dramatúrgia i direcció: Rosa Díaz
Intèrpret: Rosa Díaz.
Teatre de Ponent. Granollers
divendres 5 de novembre de 2010

Quan la sensibilitat i l'imaginació són a l'arrel d'un espectacle, algunes etiquetes poden ser contraproduents. Per això és un encert que, en programar La casa del abuelo, el Teatre de Ponent hagi evitat definir aquesta original obra com un espectacle per a infants. Més escaient és la definició de teatre d'objectes i actriu, que ens permet apropar-nos a una forma poc habitual d'explicar històries i que permet gaudir tant a infants de cinc anys com a adults que no han perdut la capacitat de sorprendre's.

La casa del abuelo és, en primer lloc, un emotiu homenatge de la creadora, Rosa Díaz, al seu pare. Partint de la base que tots els qui estimem i ja no hi són sobreviuen gràcies al nostre record, Díaz elabora un meravellós viatge capaç de convertir un antic moble en una caixa de sorpreses, els records en un joc de nens, i que respira una veritat poc habitual.

Un preciós escriptori de fusta és el punt de partida i el petit escenari on cal fixar la mirada. L'aparició d'uns originals titelles artesanals transformarà poc a poc cada peça d'aquest moble en espais d'un temps antic. Primer coneixerem l'avi, i el veurem en la seva rutina diària. Després apareix l'àvia, el seu gran amor, i sabrem com es van conèixer. La titella més menuda i eixerida, la de la neta, és la que connecta el públic amb el record i l'estimació que tots hem tingut pels nostres avis.

És per això, per aquesta efectiva identificació emocional amb els sentiments d'aquests titelles, que la mort de l'avi resulta corprenedora. La naturalitat, però, és la resposta de la neta, mentre l'àvia viu el dol amb més tristesa. I és precisament la naturalitat de la neta la que permet que l'avi, d'alguna manera, continuï viu.

No és fàcil, d'entrada, entrar en el petit món de somnis i records de Díaz. No estem prou acostumats ni a la màgia de les titelles ni a endinsar-nos en records de familiars que ja no hi són. Però ben aviat la senzillesa de la proposta i el recurs dramàtic del joc infantil ens atrapen i ja no ens deixaran fins el final. Un final en el que no és estrany trobar-se, de cop, amb alguna llàgrima inesperada. Com tampoc costa de creure que aquesta petita meravella s'emportés el 2009 el premi al millor espectacle de FETEN, la fira europea de teatre per a nens i nenes de Gijón.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Quan viure és córrer sense sentit

La companyia italiana Sanpapié presenta a Ponent Prima Persona, una intensa reflexió sobre les raons del què fem


Prima Persona de la cia. Sanpapié (Itàlia)
Direcció: Lara GuidettiIntèrprets: Lara Guidetti, Francesco Pacelli i Marcello Gori.Teatre de Ponent. Granollersdissabte 16 d'octubre de 2010
Malgrat el seu senzill i despullat escenari és molt adequat per aquest tipus d'espectacles, no és fàcil veure dansa contemporània al Teatre de Ponent de Granollers. Per això fa més il·lusió veure una peça com Prima Persona, de la companyia italiana Sanpapié. La impressió, després de 50 minuts intensos de moviment, música i reflexió, és que, malgrat la manca d'excel·lència tècnica, l'espectacle és capaç, en el seu conjunt, de transmetre una gran intensitat i un missatge clar i potent.
Potent és la música i efectes sonors originals, en aquest cas creats amb bases electròniques i llançats en directe i des de l'escenari pel mateix creador, Marcello Gori; i impactant és la llibertat coreogràfica. Els ballarins i coreògrafs, Lara Guidetti i Francesco Pacelli, comencen corrent i acaben corrent, transmetent la idea que viure sempre és una cursa per arribar els primers, encara que no sempre tinguem clar el perquè.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Personalitat pròpia

Continua el Cicle de Cants i Autors de Granollers amb el descobriment de La Iaia i la confirmació de Maria Coma
La Iaia - Maria Coma
Cicle de Cants i Autors 2010Organitza: Casal Popular l'EsquerdaEl Gra. Granollersdivendres 16 d'octubre de 2010
Nit de descobriments i confirmacions al Gra, estrenat el passat divendres com a sala de concerts per a la tercera edició del Cicle de Cants i Autors que organitza el Casal Popular l'Esquerda de Granollers. Acompanyats d'una bona colla d'amics, Ernest Crusats i la seva banda presenten el seu primer disc, 'El meu vaixell', gravat després de guanyar el concurs VicSona 2009. Maria Coma arriba a Granollers consolidada com un dels grans valors de la música catalana actual i en plena i intensa gira de Linòleum, el seu primer disc en solitari. Dues atractives actuacions que confirmen el bon ull dels organitzadors d'aquest cicle, que res té a envejar a festivals similars de més trajectòria i pressupost.
Només bateria i contrabaix elèctric. Crusats impregna de quotidianitat, records d'infantesa i humor la poètica lletra de les seves cançons, que enriqueix amb dobles veus i instruments vocalitzats gravats i reproduïts en directe amb una pedalera d'efecte loop. La dolcesa de temes com 'La noia de l'estació' o 'La iaia' es combinen amb l'humor de 'Sota l'Arbre' i una particular versió del 'Like a Prayer' de Madonna. Sensibilitat i personalitat pròpia són dos dels adjectius aplicables a la seva música, marcada per un directe tant fresc i senzill com original i autèntic, tal com raja, com el propi Crusats.
Música minimalista i divertida, fresca i dolça, i una posada en escena i música cuidades fins al darrer detall. Aquesta és la proposta de Maria Coma en el concerts de presentació de Linòleum, el seu primer disc després del projecte Ü_MA, que tenia en comú Pau Vallvé, el bateria que l'acompanya en el seu projecte en solitari. Presumida -jersei ample vermell com l'orgue de colors i cabell recollit en una cua- i molt expressiva en els seus moviments amb el piano, Maria Coma destaca per damunt de tot per una veu aguda i dolcíssima, que acompanya una més que notable destresa al piano. Els temes, trapelles, remeten a un univers propi ple d'imaginació i ingenuïtat, i la riquesa musical posa de manifest no tant sols la seva completíssima formació musical, sinó també una inquietud creativa engrescadora i inesgotable.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Redescobrir el vers

Frederic Roda estrena a Ponent L'impostor, una despullada versió del Tartuf de Molière que permet gaudir de nou del teatre en vers

L'impostor de Joan Oliver; versió del Tartuf de Molière
Direcció: Frederic Roda
Intèrprets: Marina Barberà, Laura Fité, Anaïs Garcia, Anna Massó, Marc Rius i Jordi Sanosa.
Teatre de Ponent. Granollers
7 d'octubre de 2010
              
Convençut de la força i validesa del vers al teatre, Frederic Roda torna a demostrar que, en un món escènic obstinat en renovar, reinventar i deconstruir els clàssics, el més arriscat i innovador potser és simplement respectar els textos i oferir-los despullats, a mercè de la dicció dels actors. I aquesta és de nou la fórmula que el director del Teatre de Ponent ha aplicat amb èxit L'impostor, una proposta presentada a la darrera fira de Tarrega basada en la traducció catalana que Pere Quart va fer del Tartuf de Molière. L'obra, vista aquest cap de setmana a la petita sala alternativa de Granollers, aconsegueix fer gaudir de la treballada rima dels versos de Joan Oliver i arrencar somriures amb els embolics d'aquesta comèdia clàssica estrenada al segle XVII pel dramaturg francès.

La història és força coneguda. Segimon, un home ric i respectat, està obstinat en casar la seva filla, Anna, amb Tartuf, un home devot que acull a casa seva i venera sense límit. Francina, la minyona, llesta i sense pèls a la llengua, desconfia de Tartuf i vol convèncer el seu senyor que el millor pretendent és Maurici, l'enamorat d'Anna. Elvira, la mare d'Anna, aprofitarà la debilitat de Tartuf cap a ella per desemmascarar-lo i mostrar-lo com un impostor davant del pare, cec davant de la seva verdadera personalitat. Sota l'embolcall d'una comèdia d'embolics, i amb un vers riquíssim, Molière amaga una dura crítica sobre la massa habitual falsedat dels qui aparenten ser molt devots i religiosos.

La versió dirigida per Roda aconsegueix no tant sols fer digerible la història, gens feixuga, sinó que permet gaudir del vers. Hi ajuda molt la més que correcta interpretació de tots els actors i actrius i el gran treball de dicció del text, que sona fluid i natural. Sorprèn l'elecció d'una actriu pel paper de l'Impostor, fet que no afecta ni a la història ni a la credibilitat de l'espectacle, però que tampoc sembla aportar cap matís nou a l'obra. L'escenografia, minimalista, juga amb la llum, una taula i un asseient per crear un espai despullat, simple, només marcat amb la projecció d'una creu i una imatge religiosa. El vestuari, molt clàssic i un pèl avorrit, és l'únic element, juntament amb el llenguatge, que permet situar l'acció. Cap d'aquests elements però té massa importància davant del text, el veritable protagonista de l'obra.

divendres, 24 de setembre del 2010

Desig adolescent, veritat escènica

De-Sideris, que obre temporada al Teatre de Ponent, és una obra potent i original que mescla joves sense experiència actoral amb una direcció professional.

De sideris
d'Helena Tornero la companyia Ponent Jove
Direcció de Roberto Romei i Marta G. Otín
Amb Núria Adán, Duna Bosch, Mireia Bosch, Yeray Cremades, Adrià Girona, Mariona Gual, Teresa Guixé, Noel Jiménez, Cèlia Legaz, David Martín, Aïda Nacher i Raúl Ribas.
Divendres 24 de setembre de 2010
Teatre de Ponent de Granollers

Si l'aposta pel risc, la reinvenció constant i la recerca de noves fòrmules escèniques són les raons de ser de les sales alternatives l'inici de curs del Teatre Ponent és tota una declaració d'intencions. La petita sala de Granollers va arrencar dijous passat la temporada amb De-Sideris, una proposta que mescla joves actors sense experiència amb una direcció i producció de nivell professional. Un espectacle fresc, sincer, ple de veritat, que reflexiona sobre el desig, en totes les seves cares, vist des de la perspectiva dels adolescents.

Demostrar que, amb treball, constància i la motivació, qualsevol jove és capaç de sortir a l'escenari i transmetre una entrega, professionalitat i honestitat fora de qualsevol dubte. I alhora treure tot el suc a la sincera innocència, a la manca de prejudicis i vicis habituals en actors amb més experiència. Amb aquests dos clars objectius Roberto Romei, Marta G.Otín i Helena Tornero han apostat amb força per De-Sideris, un espectacle de teatre social fet amb i per als joves. Concebut com una història eminentment visual, però també reflexiva i molt marcada per l'expressivitat gestual, De-Sideris atrapa des del principi no tant sols pel que explica sinó per la capacitat de transmetre la personalitat de cadascún dels seus protagonistes i co-creadors.

Partint dels desitjos que s'amaguen en tots els somnis, i en poc més d'una hora, l'obra ressegueix les múltiples facetes del desig, des de l'obsessió per una determinada peça de roba o de menjar, fins l'enamorament més visceral o la desesperant decepció que suposa topar-se de front amb la dura realitat. Tot el conjunt, tant les projeccions, com la potent tria musical les diferents coreografies, transmeten una força i una sinceritat poc habituals en un escenari. Els joves protagonistes, intensos de principi a fi, es deixen la pell per fer viure al públic els seus desitjos, somnis, pors i angoixes. I el resultat esdevé un bonic retrat, no tant sols del desig, sinó de l'adolescència. Imperdible. Fins el 3 d'octubre.