Histrionisme, empentes i poca veritat

L'argentí Daniel Veronese porta a Granollers la seva versió de La casa de nines d'Ibsen

El desarrollo de la civilización venidera

Versió de 'La casa de nines' d'Ibsen
Dramatúrgia i direcció: Daniel Veronese
Intèrprets: Carlos Portalupi, Maria Figueras, Anna Garibaldi, Mara Bestelli, Jorge Suárez .
Teatre Auditori de Granollers. Granollers
divendres 19 de novembre de 2010

Està clar que, com passa en tota disciplina artística, i des del punt de vista de l'espectador, un tant per cent molt elevat de l'opinió final d'un espectacle és una qüestió subjectiva. Un fet que es veu molt clarament amb les obres de companyies argentines: o agraden molt o no agraden gens. La de Daniel Veronese ofereix un teatre de low cost (l'escenari de les seves obres és sempre el mateix amb lleugeres variacions) on es reinteprpreten clàssics d'Ibsen o Txèhov i on la paraula i l'actuació són el principal reclam. Una experiencia estimulant i positiva sempre i quan es visquin com a virtuts els invevitables tics del teatre argentí. A Granollers, vista la reacció de l'escàs públic que va assistir divendre al Teatre Auditori de Granollers, aquest és un tipus de teatre que agrada.

Basada en La casa de nines d’Ibsen, El desarrollo de la civilización venidera defineix ja des el títol dos característiques del caràcter argentí. La seva longitud i complexitat ens parlen de la voluntat de trascendir i alhora deixen clar que l'habitual habilitat dialèctica dels argentins serà present a escena. El tema central de l'aposta de Veronese és el mateix que l'obra d'Ibsen: una dona que, avergonyida per un fet passat de dubtosa moralitat, té la valentia de deixar el seu home, els fills i les responsabilitats socials.

El problema és que aquí, enlloc del gèlid retrat d'Ibsen sobre la institució familiar i el paper de la dona, trobem una història amb to de culebrot. Veronese ens parla d'un matrimoni suposadament perfecte, però des del principi el to autoritari de Helmer i l'exagerat histrionisme de Nora avancen massa aviat una tragèdia anunciada. L'evolució dels personatges i les accions es desenvolupa a correcuita i l'actuació plana dels actors, que sembla que interpretin sense ànima, tampoc ajuda a creure's el què passa. És cert que la funció puja de nivell a la darrera mitja hora, molt més intensa, però a aquestes alçades és difícil que un crit o una empenta violenta puguin enlairar una història que fa massa estona que ens ha deixat d'interessar.

El malsón americà

Gran nit de teatre al Teatre Auditori amb La mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas

Nit de teatre en majúscules en el dia internacional de les arts escèniques. Platea amb localitats exhaurides per veure gairebé tres hores de teatre clàssic, aquell que viu de grans textos i de grans interpretacions. Divendres el Teatre Auditori de Granollers va acollir una de les grans funcions de la temporada, La mort d’un viatjant dirigida per Mario Gas a partir de la traducció d’Eduardo Mendoza. La gran obra d’Arthur Miller convertida en una funció potent, emocionant, que ressona esfereïdorament actual.

La història de la Mort d’un viatjant és la de Willy Loman, un venedor que dedica la seva vida a intentar viure i creure el somni americà, un somni fet amb dèbils fonaments d’autoengany que acaba engolint el mateix somiador en la crua i tràgica realitat de l’implacable pas del temps. Metàfora d’un capitalisme deshumanitzador, l’obra de Miller basa el seu atractiu en un un personatge protagonista tant complex com proper, tant ple de contradiccions, tant fet d’il·lusions i somnis que és molt difícil no sentir-ne compassió i tendresa més enllà dels seus defectes i errors vitals. Loman és per tant un caramel per a qualsevol actor, i en aquesta versió de Mario Gas és Jordi Boixaderas l’encarregat de donar-li vida. Boixaderas no decep i ofereix la que segurament és la seva millor interpretació, plena de detalls i gestos, d’humanitat i emoció, capaç de passar del passat al present amb una facilitat esfereïdora, capaç de transmetre tot el patiment i la petitesa del seu personatge. L’encertada direcció d’actors de Mario Gas també es veu reflexada amb la resta del repartiment, entre els que destaquen una tendra i emocionant Rosa Renom i un sorprenent Pablo Derqui. Aquest esforç interpetatiu aconsegueix elevar la saviesa de les paraules de Miller, i funciona de menys a més, en un crescendo escènic implacable que condueix a un potent final. L’escenografia, molt original, fusiona la carretera del viatjant amb la casa familiar, però la seva situació centralitzada acaba essent un maldecap per la correcta visibilitat dels espectadors situats als laterals. Després dels entusiastes aplaudiments, un darrer aplaudiment va servir per dedicar la funció al recentment desaparegut Ricard Salvat.